Category Archives: Poemes del mar

Mar de tempesta

onada colossa i gruixuda0000000000000000

Força colossal primera,
pur estremiment de pànic,
el teu embat de tempesta
és un vell déu en naufragi.

Rugeix amb un tro d’oratge
arrasa la costa, els fars,
alça la mar turbulenta
fins que, ja calm, s’ha salvat.

Fast de mar

mar reflex del sol embadalit000000000000000

Pampalluga de la mar,
el sol a la pell titil·la,
l’aigua blava mineral
banya la platja polida.

La lluna s’està al cel
mig amagada i salina
contemplant l’esclat fulgent
de la llum d’argenteria.

Fast de la mar que duu alè
de la vida que l’habita
aplegada en tot l’espai
del seu cor fluent i lliure.

Mar dorment

nit mar lluna venus mart planeta0

Ja vas a adormir-te, mar,
salvatge i sol com una illa,
les ones lleus amb què embats
són l’adéu fins al nou dia.

Ran la teva vora vaig,
la lluna dalt del cel, fixa,
negra foscor t’ha emparat
però el teu adéu em captiva.

Nit inundada pel so
de les ones tornedisses,
parlen amb la veu suau
d’una mare estimadíssima.

Aigües virulentes

 

Pàl·lid s’ha aixecat el dia

entre violentes ones.

Dintre la barca la càrrega

que els mariners custodien

en les aigües virulentes

fràgil sotsobra i perilla.

La mar rugeix, s’esvalota

ferotge i enrabiada,

mentre una pàtria llunyana

de dret els mariners guia.

I es va esquitllant la barca

entre furioses mandíbules,

i impel·lit el cel es bada

per rebre la llum del dia.

Mantenen ferm el timó

els mariners, que a mà remen,

i en l’envitricoll d’onades

seny i força perseveren.

En cada guany de batalla

salven altre cop la vida.

La mar es va aixecant brava

mentre ells remen cap a Ítaca.

 

Mar sens fi

Mar sens fi, incorruptible,

braoles de vital ànsia,

setinada et lluu la pell

de constel·lacions i oratges.

 

Dins de la sorra i a l’aire

vesses la bravor calenta,

sal, escates i alats vols

de les gavines atentes.

 

I quan et toca el sol rius

a les puntes de les aigües

brodades amb el fil fi

de les més precioses randes.

 

Bressen en tu les gavines

en estols sobre la falda,

que estens brugent i infinita

amb peixos xiuxiuejant-te.

 

No s’acaba l’horitzó

ni fineix la terra encara

quan fas la volta en rodó

i a l’altre extrem vas besant-la.

 

Dens, immens, impressionant,

bramules alt i salvatge

i en el meu sumptuós bany

m’enduc força inabastable.

Mar amiga

  

Quan arriba l’hivern, mar,

extens un blau d’opalina

i l’aire es ve a enjoiar

del vol baix de les gavines.

 

Escumeges, levitant,

la sorra daurada i fina

que espera el sol de llevant

els matins de boira humida.

 

Ets mare mediterrània,

mantell fet d’aiguamarina

i abastes illes llunyanes

i les consents i avicies.

 

Acarona, dolça mar,

la sorra de pedra fina ,

el lloc on vaig passejant,

desitjant-te, blava i nívia.

 

Canta’m cançons de bressol

amb la veu fonda i senzilla,

conta’m mil·lennis de sol

i les històries que endinses.

 

Tu, mar, ets transformació,

i jo, tan sols sóc finible,

així a tu no et pertany

la mort que a mi endins em fibla.

 

Tu amb l’oratge véns i vas,

mar tendra, mar, sàvia amiga,

fes-me lliure amb el teu cant

d’energia i de celístia.

 

Dreçada just davant teu

escolto la teva dita:

“tu deixa’t portar pel vent

sense arestes de la vida”.

Mar

Mar oliós, de terra a terra,

mar flairós, de platja a platja,

estens el polit mantell

de pau, nervadura mansa.

Vidre transparent, serè,

or de sol líquid traspassa

el teu delitós esplet,

s’endinsa en el teu l’onatge.

Rodonesa de la llum,

mar formós, lleu filigrana,

estens carícia de rull

a la platja, fins a l’ànima.

De reflex diamantí,

la joia de la teva aigua

és fulgor de l’univers

veritable, i miratge.

On va el teu blau fabulós

quan cau ja la nit tancada?

La teva pell transparent

acull llavors llum llunada.

 

Netedat de blau

 

 Netedat de blau omple mar i cel

i l’aire és rentat per l’alt sol novell.

Les barques bressolen damunt del mirall

d’un mar rialler, límpid com cristall.

 

Olor de jorn nou s’escampa per l’aire,

té un puntet salobre i lluu com miratge.

Remoreja l’aigua amb onatge fi

i suau com garlanda s’ondula el garbí.

 

Duu energia nua d’oceà el dolç mar,

quan s’embraveix fort és drac desfermat.

I el poble daurat que a la riba riu

aleshores tem el seu tempre altiu.

Bar de nit al Port Olímpic

Nit d’estrelles. Vincent van Gogh 

 

Titil·la la llum

dins del mar, al lluny,

espessa com tinta.

 

Hi cau relliscant

i, encesa, va untant

mar de negror fina.

 

Fa olor dolça l’aigua,

i, galant, escampa

renou de florida.

 

En el cel nocturn

hi esclata una llum

d’estels gegantina.

 

Fa bo si la nit

t’abraça amb delit

silent i tranquil·la.

 

Beuré un aiguardent

al bar, al rellent,

entre la suau brisa,

 

i t’oloraré,

fragant com t’ronger,

i et besaré el riure.

 

Pell de nit, d’amant,

caliu ple d’encant

i de flor de vida.