Malabar

Cafè de l'òpera Jordi Pausas
Elegantment vestit de negre
fas anar el llapis destrament,
ara color, ara aquarel·la,
la imatge que ornes vola al vent.
I tu percaces gestos i forma
i a la taula, ben reclinat,
rius a la vida i ric l’honores
dins el caliu del nostre bar.
Ets malabar de l’art d’artista
que en els teus dits tens aplegat;
tu, pintor amable, tots encises,
ja els turistes, ja els parroquians.
Tot rumiant la següent traça
un ble t’apartes de cabell suau,
i ja et llambrega ull i mirada
i, amb picardia, somrius callant.
Força que corre endimoniada
al teu racó, on ets dibuixant;
i ja fa olor de pigment i gràcia
la clariana del bar galant.
Amunt els cors! Entra una estrella
perduda i bella, que va voltant;
voleia dolça, fa ziga-zagues
i ve a aturar-se al teu davant.
I il·luminat per la clarícia
un full novell véns a estrenar,
i corre àgil llapis i tinta
i els colors pensen si els vols triar.
Tu, capriciós, el pinzell vincles:
daurat de sol… tint blau de mar…
verd de maragda… rosa de l’Índia…
i un toc vermell de to amarant.
I a cada trau rosa escollida
vas esmerçant, espurnada d’art,
i així empolaines dibuix i vida,
que un instant vibra, i segueix rodant.
Anuncis

Ciutat del vell port

A man takes a selfie at Las Ramblas in Barcelona

Barcelona,

sorgint des del temps

amb els dolors d’un part,

ciutat circular

tacada de sutge.

Humida ciutat

de faç canviant,

entranya atapeïda,

digestió pesant

que et cansa el somriure.

Carrers costeruts

arbres com parpelles,

ocells a les branques

bressolant-hi estiu.

Ciutat del vell port

tan pacient com Job,

mare embarassada.

Sempre estàs parint,

amorosa mare,

i del vent del mar

prens un nou coratge.

Claror rodona

art japonès

Claror rodona,

gran ull del cel,

blanca, ara ornada

amb flors de mel.

Tiges alçades,

dolçor, sentor,

florida d’ambre,

nit de cotó.

Resplendor nívia,

cèrcol suau

de pleniluni

al pic del blau.

 

Núbil

plaça nit ciutat cafeteria000

Remor de fulles

que el vent espolsa,

la nit profunda

seu seriosa

en una taula

a fora d’un bar

en una plaça

en intimitat.

La impressiona

el so del fullam,

tanca els ulls

i olora pluja,

respira fondo

l’aire pregon

i pensa endintre

en l’estrany del món.

Ella és núbil,

només voldria

tenir el vent,

però ell no la vol.

Les fulles duen

un formós cant,

rejoveneixen

el seu cossam.

La nit s’aixeca

i alça el vol,

sent que es fa vella,

que perd la son

i la volença

de somiar.

Qui vol el vent?

Bé, tant li fa.

No és pas a ella,

bruixa de nit:

se’n va amb la lluna

a l’infinit.

Nus

parella llit 2334334
En el mateix llit
que et vas deixar estimar
jec malalta.
Una tarda d’estiu,
nus,
pell contra pell,
quan la calor joiosa
entrava per la finestra.
Ara he clos els finestrons
i el meu cos no sap fer festes,
però els meus pits
forts i rodons
són els mateixos pits
contra els que,
llarg,
vaig preme’t.

 

Nit d’estrelles

nit estelada sobre el roine van gogh

Calidesa de vellut

en el paisatge d’estrelles;

l’aigua, tan dolça, del riu,

bressa la llum que hi penetra.

Magnificència embruixant

que els estels al cel poleixen;

les barques resten humils

i en veure l’esclat s’abstreuen.

Rutilant nit que il·luminen

amb escalfor i passió densa

les llums del riu, mentre riuen

absortes en l’aigua quieta.

Una parella camina

agafada prop la llera;

duu el cor clar de l’estiu

brunyit amb porpra d’estrella.

Foguerassa de la nit

blava, roja, groga i verda,

brilles dintre el riu polit,

lluus en l’ampla volta negra.

Llum rodona al cel nocturn,

festa dels estels encesa;

llum vertical dins del riu,

festeig ardent de la terra.

El pla horitzontal del moll

conjuga el cel i la terra,

espectacle fulgurant,

nit subjugant de bellesa.

Cafè de l’Òpera

cafè de l'òpera

Rambla avall, cap al port, riu el Cafè de l’Òpera,
ventalla d’una porta que obre el vaivé constant.
A dins un home parla amb una senyoreta
i un altre home té un llibre mentre busca una amant.
I l’aire s’hi renova amb cada nova entrada,
i un cambrer duu cafès i tallats amb safata.
Es mou un xic un riure i una nova mirada
enceta, rica, el viure d’un dels seus estadants.
Els miralls reflecteixen tots els pregons desitjos
que tenen caire i visos d’alegria llampant.
Així, el matí passa amb ressons de diumenge
i una esperança tènue dringa per tots voltants.
Un pintor, a una taula, fa dibuixos i esbossos
amb la llibreta oberta i el llapis esmolat.
Una mussa s’asseu al seu costat i parla
i l’incita, planera, a assajar el seu art.
I ell somriu entre els traços i una noia fa seva
i li neix la figura de les expertes mans.
I els seus ulls, vius com brases, se la miren i observen,
i ell la pren, com a artista, en volum i tramat.
Gira el sol, ve el migdia, moment dolç de les fades:
encara hi ha per viure la tarda, amb el seu fat,
que ensonyada reposa, i remorosa prega
íntima i fonda alhora, que l’amor vingui a mans.
No sentiu el fort xiscle de tothom qui l’espera?
Aquí, al Cafè de l’Òpera sempre hi és convocat.
Al vespre els llums es prenen, cuques de llum que encisen,
esperances que es vinclen en aquest racó urbà.
Ara l’aire palpita: el dia encara resta,
i encara la nit vibra i espera i vol la festa.
La dolça melangia posa tint a tota ànima,
i tothom és més dúctil a carícia i a flama.
Després, quan la nit plana i la calma ja regna
homes i dones pleguen els desitjos i esperes.
Com qui passa l’escombra i renta la vaixella,
el nou dia s’albira prest a recomençar.
Ja de nit les persones que li han fet tenir vida
del vell Cafè de l’Òpera se’n van, tot desfilant.
I a contracor el deixen, i ja al seu llit somien
que l’amor que voldrien els el doni demà.