Setembre

flors de setembre

Com si fos vellut

acarono l’aire,

la llum de setembre,

que es manté per màgia.

D’hora aquestes tardes

humides, calentes,

en un mar sensual

de fruites i sembres,

giraran sens pressa

en pluges d’octubre.

Jo visc al seu magma

de terra fecunda,

de cossos oferts

tots fent plena lluna,

i retinc zelosa

la lleu meravella

que com tot canvia,

lenta però perenne.

Anuncis

Groc

llaç groc

Groc suau

amb què vindico,

groc més fort

amb què exigeixo

groc mitjà

amb què pledejo,

tots els grocs

del món estimo.

I el duc sempre

a tot seguici

mentre hi ha

ostatges polítics

lluitant per

aquesta terra

que una gran

senyera estela.

Traïció

esquerda a la terra

En la traïció

trobo la meva mort,

a poc a poc

faig camí de la tomba.

Vaig superar

l’estrall de la destral

i mig cosida

faig tombs dins la pesombra.

I m’han traït

els amors de veritat

que en mi esmento

mentre em colga la pedra.

A mar obert,

en fondària ofegant

m’han enfonsat

lligada a la tenebra.

Estiu

lluna plena estiu mar

Tinc dins del cor

la llavor de l’estiu

servant la joia

del més elevat viure.

El mar en ones

sencer ve a delir-se,

la nit transpira

la seva essència d’or.

Al seu flanc ros

el lleó hi fa vida,

del seu rugit

n’emana la calor

i al seu ferm pit

les passions hi habiten

i s’hi mantenen

d’estació en estació.

Així llavor

i el lleó de l’estiu

servo al meu cor

ple de dolls de desitjos,

rajant suor

com traspuant amor

de tot l’ardor

que al més endins em vibra.

I visc d’aquest

desig que em sobreïx

on el cabal

de sang hi fa nodrida.

Només em cal

que els astres de la nit

tots s’arrenglerin

per desterrar ferides.

Ferida

dona escalant un pou

Nit que penges encara
sobre l’immens abisme,
ferida de la Terra
sagnant sense detura,
la fosca capa llances
damunt de la nit crua
d’un ésser condemnat
dins d’un clos soterrani
que aïllant-lo del sol
es retorça i supura.

 

Res

dona noia trista estirada a terra

Res resta en mi

si no és l’astorament

que duu el dolor,

ni res s’impregna

damunt la inerta pell

balba i incrèdula.

Res obre escletxa

de llum ni de sentit

ni cap anhel,

i ja no vull

dins d’aquesta duresa

viure gens més.

Malabar

Cafè de l'òpera Jordi Pausas
Elegantment vestit de negre
fas anar el llapis destrament,
ara color, ara aquarel·la,
la imatge que ornes vola al vent.
I tu percaces gestos i forma
i a la taula, ben reclinat,
rius a la vida i ric l’honores
dins el caliu del nostre bar.
Ets malabar de l’art d’artista
que en els teus dits tens aplegat;
tu, pintor amable, tots encises,
ja els turistes, ja els parroquians.
Tot rumiant la següent traça
un ble t’apartes de cabell suau,
i ja et llambrega ull i mirada
i, amb picardia, somrius callant.
Força que corre endimoniada
al teu racó, on ets dibuixant;
i ja fa olor de pigment i gràcia
la clariana del bar galant.
Amunt els cors! Entra una estrella
perduda i bella, que va voltant;
voleia dolça, fa ziga-zagues
i ve a aturar-se al teu davant.
I il·luminat per la clarícia
un full novell véns a estrenar,
i corre àgil llapis i tinta
i els colors pensen si els vols triar.
Tu, capriciós, el pinzell vincles:
daurat de sol… tint blau de mar…
verd de maragda… rosa de l’Índia…
i un toc vermell de to amarant.
I a cada trau rosa escollida
vas esmerçant, espurnada d’art,
i així empolaines dibuix i vida,
que un instant vibra, i segueix rodant.