Vida ferida

Trobaré la calidesa
que m’envolti, que em penetri
dins de l’ésser matxucat
que en mi duc, que arribo a ésser?

He de donar un tomb tot nou
a aquesta vida ferida,
fer sorgir de mi, al més dintre
alegria, força, dons.

La passió, ardor de viure,
la joventut recobrada,
saviesa dúctil, íntima,
espurnes, llambrejos, flames.

I l’agraïment de ser,
a forces imprectidibles,
en un altre humà recer,
cultura asiàtica i mítica.

Elevació

Arbres elevats al cel
d’aquest meu amat trajecte,
així em vull elevar jo
sobre la columna, ferma,
amb el cap ben assentat
sobre les espatlles rectes,
la dignitat emanant
del meu tronc, músculs i venes,
i brollant del cos sencer
el sentit de la bellesa,
tot l’amor que he anat creant
damunt justícia i consciència.

Pantà de calor

Dies sota el bat del sol,
amb la seva espessor densa
de calor, xardor, suor,
defalliment que anorrea.

Llarg temps d’immobilitat
en aquest fangueig terrible,
just enclotats i enllotats
sense esma per provar fites.

Malalties fan l’agost,
res es renova, es revifa,
i en el pantà enganxifós
a un se li escapa la vida.

Mar pròdiga

No vull marxar del teu blau,
donadora de la vida,
de tota la immensitat,
mar, que a la riba et prodigues.

Em resta la teva llum,
que l’univers irradia,
dins dels meus ulls irisats,
mariners del teu rumb lliure.

Ets la joventut del món,
tota formosor i delícia,
i dins la tarda d’estiu
fas dels éssers gràcia límpida.

Titil·lem al teu somiar
dins de l’aire que respira
sentors d’estrelles, coralls,
de què et fa olor l’aigua viva

I tots els cossos mullats
s’eixamoren amb la brisa
d’encanteri i levitat,
i el sol gaudeix i rutila.

Vatua món!

Avui he vist com el món,
pacífic es va ordenant:
un ja s’ha mort, veig la vídua,
un altre s’ha jubilat,
una altra s’ha fet molt vella
i només em duu tres anys.
Gairebé tots tenim fills,
i ara ells poblen el món.
La majoria són avis,
una alegria major.
Tenim problemes semblants
als dels pares, fent-se grans.
Que poc responsable n’era,
jo, tan inconscient i llega.
Si sé el passat, sé el futur.
Vam ser els joves que rutllàvem,
treballàvem, estimàvem,
volíem viure a tot drap,
lluitàvem sense descans,
a injustícia ens oposàvem.
I ara arriba una altra etapa,
comencem la davallada.
En el camí d’endavant
la gent gran s’ha fet malalta,
o va en cadira de rodes,
o ha perdut del tot el cap,
un que veig va amb unes crosses,
l’altre, ja l’han enterrat.
Quina visió més galdosa
d’on ens hem d’encaminar!

Bastió

Rembrandt

Si perdo la confiança
en el meu cos sa, formós,
si és que em poso malalta
quan jo soc l’únic bastió,
s’esfondra tota esperança
en la vida, en aquest món.
Em sé tan fràgil i feble,
no tindré cap salvació,
i a sobre em faig lletja i vella
en contínua progressió.
Em pot restar la noblesa,
que no sé on reposarà
si és que em perdo a mi mateixa
i vaig cedint i minvant.
No em queda res més enlloc
que el meu cos, la intel·ligència,
el meu moviment sagrat,
la plena capacitat
de transformar-me i aprendre.
Seguir vivint plenament,
cercant allò tan mancat,
amb l’amor més florejat.
Estreta de llibertat
és el que temo, abomino.

No cal

D’ençà que ho vam deixar
només m’he despenyat,
avall, per la muntanya,
nafrada, fracturada,
el dolor, esgarrifós.
Segueixo en descens ràpid,
tothora estavellant-me.
No cal més agonia
ni en vellesa colgar-me.

Onada de calor

Berthe Morrisot

Onada de calor, no puc pas restar a casa,
on sobreïx el temps, amb mi estèril, malalta
d’eixorca solitud, d’una mort estancada.
Travesso tot el sol, candent, prest a esclafar-me,
ja no cerco ni l’ombra, m’estalvio unes passes.
Arribo a l’estació feta suor, amarada,
sempre el tren puntual, a dins, més calorada.
Esclat de sol sens pluja estavellant les pedres,
com un rovell roent que veig per la finestra.
He cercat objectius a dintre la cultura,
me’n vaig cap al teatre, així intento salvar-me
de tot el bany maria de casa, del meu pati,
de la buidor que emana, que se m’escola endins.
Com rebull, renoueja, em fa saltar les llàgrimes,
grossíssimes, calentes, que rodolen pesants.
Sí, tinc aquest coratge que desafia el sol,
que no es conforma mai en albergar la mort
que lluita, que remena el temps sencer que ofega,
premut, rotllat en cercle com una soga al coll.

Orquestra de jazz

En un univers d’estrelles,
aquí discorria el temps,
sols somogut per l’orquestra,

fet passió, fet dolçor,
elevant incandescència
en les notes de fulgor,

tot traspassant-nos el cos
d’una bellesa purpúria,
amb el cor tumultuós,

la nit, màgica d’amor,
tota roent d’esplendor,
fragant d’aroma de lluna,

transformant sense retorn
el nostre ésser insòlit,
fluent d’una ardor que abrusa.

Túnel de nit

Ha declinat el dia.
Passen estacions
soterrades, feixugues,
dins la cova excavada
a sota la ciutat.
Un túnel de murs xops,
de canals rovellades
als intestins obscurs
de ciutat soterrada.