Dissabtes

copa pubis dona noia

     No sabia que fer l’amor podia ser tan senzill. Ho havia oblidat. També havia oblidat la facilitat amb què algú podia acceptar-me, sent només qui sóc, sense demanar-me res més. No recordava aquesta suavitat, aquesta dolçor, aquest impuls definitiu cap a l’altre, això que tant ens confon.
Demà fa tres setmanes que et conec i entretant ja hi ha hagut tres dissabtes. El primer, gairebé em va molestar que em truquessis: sentia que no tenia res a veure amb tu. El segon, em va sobtar. Aleshores ja havíem fet l’amor, de suavitat directa, d’orgasmes, de dolçor. Però tanmateix jo em sentia llunyana, tant com el primer dia, i eres del tot oblidable. Aquest tercer dissabte, avui, miro el telèfon esperant que em truquis. Les meves antenes s’orienten cap a tu, que ets mascle, la part que em falta per completar-me.
I tinc una certa inquietud. I espero poder quedar, i tornar a trobar-te. És una qüestió orgànica, que no atura cap raó. Només sóc jo aquí, vulnerable, amb rebrots d’una substància que em mena cap a tu. Totes les suors que hem compartit, totes les olors, l’escalfor, la intimitat, aquesta capa primària, a la base de cada un, abans que evolucionés la raó, abans que cap control fes cap, potser quan la terra era revolta, i torno a ser part d’aquella explosió, quan contínuament es configurava, com ara la meva matèria, la meva percepció, la meva expectativa, el meu respir.
T’he d’aïllar de tot aquest procés, pensar que potser amb qualsevol altre home a qui jo hagués dit sí passaria el mateix. Que no ets tu, sinó el meu instint, la meva natura, la natura en general, que ens ha fet buscar-nos, i trobar-nos, i despullar-nos seguint les seves lleis. Que ets una part d’un altre magma, grandiós, la meva síntesi i antítesi, que formes part de la completesa del món, que no ho ets per tu mateix en aquest terreny del llit, aquesta posició horitzontal, entre aquests cossos que descobreixen les seves lleis, que les deixen actuar, que es generen, es creen i es transformen.
Ets tu mateix i ets un símbol del que em manca, de la mancança sense la qual he viscut, d’allò que, com si fos un alè vital, no he tingut, d’allò que sempre és irrenunciable.
Toco en la teva mà el magma just descobert, un mar en el qual penetro, l’altra cara del món inconscient, un món que obre uns altres ulls, un nou univers que va mostrant-se. Una nova boira on el meu ésser hi veu clar, i sap recórrer els camins nous, pel teu cos ofert que m’accepta i em vol oferta.
Damunt quina corda fluixa penjaré, després? Quin abisme es va obrint en mi mateixa, sense fons, per on faré tentines, marejada? S’obre al meu centre mateix una divisió primera dintre de mi, amb una cama a cada banda, i la por del buit, i el saber conscient que puc estavellar-me.
Cap paraula teva em pot donar seguretat. Només quedo al descobert de mi mateixa, una fulla al vendaval, un dolor que estiregassa. I tanmateix, sense això no visc. Només soc als llimbs d’aquells que han estat condemnats a no viure.

 

Anuncis

Plantes fràgils

plantes fràgils 34890u

Plora la nit i la pluja sens tu
i els sentiments són plantes fràgils
exposades al vent. No saben que
la teva terra ja no els pertany,
que la seva força vital és
del tot vana. Creixen ingènues,
ben obstinades, desemparades,
promptes a sucumbir, clavades
en la teva absència. No saben que
no poden florir, que res les pot nodrir,
que es trinxaran com nosaltres vers l’abisme.

Nit olorosa

dona nua al camps prat natura noia 000 blanc i negre

I la nit olorosa curulla de misteri
es mou silenciosa estatjada en el temps.
Tota fina carícia, bruna per la tendresa,
la seva subtilesa s’estén pels llargs carrers.
Tal com una promesa, amb les flors, punys de pètals,
la llum en devessall del vessant de la lluna
en la seva textura filada hi és immersa
la meva alta volença, l’amor que vas estar.

L’amant, de Marguerite Duras

descarga duras 000

Aquest és un dels meus programes literaris a la secció Llibres imprescindibles de Ràdio Sant Cugat, dins l’espai Sant Cugat a Fons, conduït pel periodista Albert Prat.

En aquest cas, presento L’amant, de Marguerite Duras, Premi Goncourt 1984

A L’amant, en el marc colonial de la Indoxina francesa dels anys 30,  ens endinsem a la cambra on una nena blanca i pobra de 15 anys i mig i un ric noi xinès de 27 es troben sovint per a una relació íntima. Fora de tòpics, prejudicis i caselles mentals, assistim de manera privilegiada a la història que s’esdevé entre aquestes dues persones, en la qual es descabdellen els sentiments més complexos i profunds barrejats amb la por de tots dos, diferent en cada un. Una història, d’altra banda, fortament dominada per les pròpies relacions familiars i per les relacions de poder del món colonial on viuen. Amb aquest llibre ens trobem davant de l’excel·lència de la literatura, i és a partir de la màgia que es va desvetllant la narració. Una màgia que prové de l’estil narratiu, subjugant, absorbent, molt més semblant a la poesia que no a la prosa, on cada frase podria ser un vers, per l’extensió, la sonoritat, la cadència, el flux del pensament, la introspecció, la intimitat, per la força arrasadora de cada una de les frases, amb una càrrega hipnòtica, fent arribar al límit el mateix llenguatge. Una narració on tot és essencial, sense el més mínim de contingut superflu. Carme Cabús

Marguerite Duras va néixer el 1914 a Saigon, antiga capital de la Indoxina francesa, en una família de la colònia. Als 18 anys va deixar Saigon i es va instal·lar definitivament a França. Al llarg de la seva vida es va dedicar sempre a la narrativa, amb l’escriptura de novel·les, d’obres de teatre o de guions cinematogràfics. Va ser sempre una intel·lectual compromesa, va estar un temps afiliada al Partit Comunista, i en el París ocupat de la Segona Guerra Mundial, Marguerite Duras, juntament amb el seu marit, l’escriptor Robert Antelme, va ser membre del Moviment de la Resistència contra els nazis. Va morir a París el 1996, amb un gran reconeixement de la seva obra. Carme Cabús

https://wetransfer.com/downloads/c01dc89c23d5bbb04a5616664a5a14b720190409084738/fa43734c36a0566dbd6284873ce90d3c20190409084738/2e658e/grid

Penar

dona noia trista molt trista

Passa el dolor
fermament instal·lat
recorrent nervis
com un enrampament.
El seny confús,
el cos tot tenallat
no deixa anar
ni mirada ni alens.
I cal pensar
que el món és a tocar
amb el seu dia
parat per la bellesa.
Res no és més lluny
en aquest fosc penar
que el riure ple,
que l’alegria encesa.

NO

símbol gest feminista-2-565875

8 de març
en un dia solar
quan la lluita
és ardent i concisa,
un NO intern
que mai no es trencarà,
sobiranes
ens triem, i lliures.

No serem
un ésser auxiliar,
no admetrem
ni coaccions ni setges,
persistim
sens detura endavant
al camí
de la nostra conquesta.

Dona, carícia pura -en homenatge

dona noia amb flors al cap platja mar

Acull el teu caliu
tot el món en rodó
i tibes la cintura
o estàs embarassada,
rodonesa de sol,
infantament de lluna,
pit generós de llet,
claror de la natura.

I congries en tu
els raigs de fortalesa
que alcen, enlluernants,
la teva alta columna
on recolzen els sols
i incomptables planetes,
on de les teves mans
sorgeix sempre sutura.

En el regne subtil
de tota cosa fràgil
tu sempre saps com dur-la
a la seva esplendor,
i nafres i resquills
que la vida t’espurna
saps guarir-los de pressa,
convertint-los en do.

Floreges la natura
amb  veu de consellera
i darrere els desitjos
vas cap a l’aventura,
i de cada mà teva
neix la carícia pura,
que consola i orienta,
sencer, el devenir.