Escissió

Passa el matí i el migdia

amb el cos adolorit

dels sons terribles de nit,

plena de tesor, encongida.

*

Era imminent el morir-me

i tant li feia a tothom,

em circumdava el cinisme.

Terror, consternació.

*

Igual que a la meva vida

en el ple estat de vigília,

sense ningú a qui li importi

on vaig a raure, escindida.

(Acte dotzè)

Dolor

Un altre cop rebroten

els malsons a la nit,

acceleren el cor,

obren ulls com taronges,

assalten de bursada

a intempestiva hora,

eixarreeixen l’ànima,

deixen seca la boca.

*

Descargolo el dolor

del clos premsat on resta,

no ha cicatritzat,

s’ha fet fondo, més tendre,

s’encarna als intersticis

de les nits sense regnes,

desllorigades, ermes.

*

A dins tot el meu viure

tenaçment s’hi desplega,

i jo esguardo aquest món

amb una gran llunyària.

Soc algú que s’esbalça

al barranc de la mort.

Traus

Fan mal els traus d’amor,

un fill repudiant-te,

dol molt el temps d’horror

i el viu tall de la daga

fendint el gruix del cor,

burxant fins dessagnar-te.

Escolada ara soc,

asclada, esquarterada.

Gran part del cor ha mort,

la resta just aguanta.

(Acte onzè)

Horitzó vague

El vespre boirós espurneja pluja,

la grisor del cel fa tornar callades

les fulles dels arbres, les florides s’alcen

amb un moradenc de densa nostàlgia,

les glicines blaves són joies antigues

als murs de les cases, i entre aquesta broma

precedint la nit l’horitzó és vague,

just perfilat d’ambre, i el futur finit.

Món tènue

S’aixequen les branques

invertint piràmide

i les fulles cauen

com plomes d’ocell.

*

Els arbres florits

de tendror desarmen,

s’eleven curulls

de nou vital tremp.

*

Pertot neixen llucs,

poncelles esclaten,

tiges noves, flaires

en ple enardiment.

*

Els pètals voleien,

van caient suaus,

fan volts de catifa

als arbres ornats.

*

És un món tan tènue

de dolçor i bellesa

que el que és cruel s’oculta

per uns instants, sembla.

Terra de ningú

Sojorno en un parany.

*

Sentits i pensaments

dissolts en superfície,

en un just sobreviure,

sense saber on rauran.

*

Un temps sense projectes,

punit, sense viatges,

els passos repetits

per repetides sendes.

*

Així el paradigma

de la meva existència

en terra de ningú,

col·lapse de pandèmia.

Sigil

El sigil del silenci

m’acompanya el viatge,

la meva estada al tren,

el camí cap a casa,

el carrer curt i fosc,

la clau al pany, l’entrada,

el respir al clos buit,

allà on caic, despullada.

Ni recordo

I torna l’estiu,

la suor dels cossos,

quan abans s’obrien

amors de sentor.

Avui ni recordo

una lleu carícia,

ni el fons de la vida,

ni festes ni ardor.

Aquí

Aquí

ningú veu la meva solitud,

me l’amago, en soc a raig zelosa.

En aquest racó humit ple de molsa,

amb el cel cobert per arbres alts,

puc servar el meu ésser recòndit,

aquí el sol ja no em pot delatar.

Florida

Com un regal del temps,

l’esplèndida florida

d’aquesta estació

que treu arreu poncelles

premudes i superbes,

curulles d’alegria.

Com una mostra ardent

que hi ha un fluir latent

que en el seu curs germina,

i ens pot emmirallar

i al seu goig conformar

tot i el difícil viure.