Saba

En aquest temps fi

d’aire electritzant,

amb el cel cobert

del gris de la pluja,

la vida s’embruixa,

el batec s’encén,

brandegen les branques,

s’empaiten les fulles,

guspires de gotes

el rostre ens espurnen,

i del fons la saba

borbolla punyent.

Ensopiment

Aquest ensopiment

tant d’ànima com cos

esgota el pensament,

per això avui m’escapo

al ritme del lliscar

del tren que avança fi,

transport essencial

per anar a un altre confí.

Un mite, la ciutat,

aquest temps encongit,

barrat, del tot forçat,

mig privat del respir.

Llarg temps sense vibrar,

arrossegats, ujats,

la Rambla fins al mar

per si sola ja encanta.

S’hi albira el somiar,

un bocí de futur,

un xic bri de glamur,

el tremp del vent que avança.

Temps de pandèmia

Aquest viure petit

és com un petit joc,

ho tinc tot al seu lloc

i el meu temps l’optimitzo.

*

Un temps sense valor,

simplement en un lapsus

de minúsculs compassos,

un temps d’hivernació.

*

Els minsos camins fats,

passejades exigües,

temps de base, de límits,

en l’espera del viure.

*

Hostatges del després

vivim el temps debades,

se’ns escola, exhaurible,

polissó tolerable.

Pandèmia activa

Torna la nit

tan mancada de dia,

no hi ha fruir,

sols hi ha contenció

en aquest lapsus

de pandèmia activa,

cansat respir,

els ulls sense lluor,

l’entorn decep,

la vida es replega,

tanquen botigues,

a les deu confinats,

què ens ha passat?,

diem davant l’abisme,

allà on s’estimba

consum, món cultural,

on cada somni

hi erra de letargia,

on hi ha colgada

la nostra llibertat,

som esperant

fer aletejar les ales,

emprendre el vol,

eixamplar l’horitzó,

com de difícil

és reduir les passes

just dins el límit

del nostre espai tan clos.

***************************************************************

Torna la nit tan mancada de dia,

no hi ha fruir, sols hi ha contenció

en aquest lapsus de pandèmia activa,

cansat respir, els ulls sense lluor,

*

l’entorn decep, la vida es replega,

tanquen botigues, a les deu confinats,

què ens ha passat?, diem davant l’abisme,

allà on s’estimba consum, món cultural,

*

on cada somni hi erra de letargia,

on hi és colgada la nostra llibertat.

som esperant fer aletejar les ales,

*

emprendre el vol, eixamplar l’horitzó,

com de difícil és reduir les passes

just dins el límit del nostre espai tan clos.

Lluu el sol

Lluu el sol sobre el fred

de l’estrenat gener,

plàcida vaig al tren,

passant turons i valls.

En aquests dies sols

torna la meva vida,

els dolors, trencadisses,

tot l’esquarterament.

Sense fer-hi les paus,

llisco cap a savieses

molt més grans, més intenses,

que són el meu regnat.

Quaranta anys endarrere

va ocórrer tot allò,

ha passat no fa gaire

un horror sense nom,

i sense saber com

m’he refet del carnatge,

la llibertat em basta,

baten els horitzons.

He arribat a ser nítida,

dúctil, ferma, lleugera,

em tinc a mi mateixa,

cavalco en il·lusions,

i visc sobre el saber

que he sigut qui volia,

tot i la trinxadissa,

els grans dolors d’amors.

***************************************************************************

Lluu el sol sobre el fred de l’estrenat gener,

plàcida vaig al tren, passant turons i valls.

En aquests dies sols torna la meva vida,

els dolors, trencadisses, tot l’esquarterament.

*

Sense fer-hi les paus, llisco cap a savieses

molt més grans, més intenses, que són el meu regnat.

Quaranta anys endarrere va ocórrer tot allò,

ha passat no fa gaire un horror sense nom.

*

I sense saber com m’he refet del carnatge,

la llibertat em basta, baten els horitzons.

He arribat a ser nítida, dúctil, ferma, lleugera,

*

em tinc a mi mateixa, cavalco il·lusions,

i visc sobre el saber que he sigut qui volia,

tot i la trinxadissa, els grans dolors d’amors.

Instants

Ales de petit país

volen estacions formoses,

un sol d’infància polit

vessa dolçor esplendorosa.

I per uns instants retinc

un paradís, flors i fronda,

abans d’entrar en viaranys

foscos de ciutat remota.

Esperar-te

Folga el temps en què no hi ets

amb buidor descabdellant-se,

espais amples, llocs oberts

a tot arreu esperant-te.

Tota tria m’és baldera

ara que no puc triar-te,

es perd tot l’escalf del sol,

arreu fredor circumdant-me.

El meu coixí sols coneix

plor i malsons des que marxares,

si sabés on ara ets

correria a cercar-te.

Potser la meva tristor

traspassa valls i muntanyes

i ve a explicar-te, fluixet,

que sols visc per estimar-te.

M’endinso en el meu hivern

fent conjurs per retornar-te,

m’emparo en el tendre temps

per conjugar l’esperar-te.

Nits en vetlla

Passo les nits en vetlla mentre ma mare és lluny, a quinze minuts en cotxe, a mitja hora en autobús. Però la distància que ens separa és gran com un univers, i cada una és un punt calent separada per planetes freds. Ella passa dels vuitanta anys, jo sé que s’està consumint, que a la Terra hi farà poca estada, i malgrat l’horror de perdre-la, de cap manera m’hi puc acostar. Em turmenta no saber qui és, no poder veure-la de veritat. Si fos qui jo sempre havia cregut no existiria la nostra distància. L’estimo en qualsevol record perquè sé que a tot arreu on és en ella hi ha una noia que somia. Potser no he comprès les seves pors allò que l’ha allunyada de mi, potser la seva enveja de la meva joventut, la meva vida com un model que bufeteja les creences que m’ha volgut inculcar. Potser per sobreviure sempre s’ha de sacrificar a algú. És a mi, mare, a qui has sacrificat? Avui m’he sorprès pensant que la teva realitat està profusament poblada: la teva família, com una roca sòlida, que va amb tu, aquells fonaments que són els morts, d’on ells mateixos extreuen el seu sentit. I els altres dos teus fills, els meus germans, que conformen avui la teva família tangible. Què dec ser jo? Una ombra fosca, una veu al confí de l’altra línia telefònica, un ésser prou fort com per no sentir cap mancança? Però només sóc aquesta dona que a les nits està en vetlla turmentada per la pèrdua del temps que se’ns escola, encarada a la sentència de la teva mort propera. Una dona que no pot dormir pel pes del seu amor per tu.

Món de nit

Allò era el misteri

d’aquell món de nit,

al lluny hi tocaven

soles les campanes,

la brisa d’hivern

coïa a les galtes,

els carrers nocturns

eren transitables.

L’energia viva

de la nit brollava,

la lluna serena

abstreta brillava,

i un esperit tendre

com jonc revinclant-se

em feia renéixer

com al punt de l’alba.

La meva part

La meva força d’amor

ha rodat fins aquí,

un tram de quaranta anys,

just fins a mig comprendre

moments obscurs i clars,

però no puc descarnar-ne

el gruix, la intensitat.

Era la meva part,

la teva, potser escarni.