Insomni

Nits d’insomni

i de son angoixós

rodolant

pel gran llit que em trasbalsa,

el llençol,

rebregat i suós,

destravat

del matalàs que raspa.

Feridor

buit foradant-ho tot,

l’aridesa

de no viure alegries,

en el clos

del somni anguniós

em sacsejo

i em desperto rendida.

Si no dormo

tot és esgotament,

l’alta nit

s’abat com un martiri,

just em llevo

per airejar l’ofec,

al mirall

hi trobo el meu deliri.

Crit

Treno els prims fils que em fermen a la vida,

els moviments de mi a l’exterior,

allò que em fa renovar cada dia,

aquest incloure’m al succeir del món.

*

I en mi recullo i servo la tendresa,

la protegeixo dels dolors infligits,

miro colors, la tardor, la bellesa,

i viu en mi l’acceptació i el crit.

Fi

Tinc l’exasperació

de l’últim individu

d’una espècie extingida

*

que espera agenollar-se

per no tornar-se a alçar,

fer matèria amb la terra

*

i retornar al tot,

d’allà on provenia,

encarnant l’extermini.

Rambla engalanada

Clou la nit

l’hora més ciutadana,

llums encesos

en globus de claror,

es manté

la passió a l’aire,

negra seda

sospesa en el fulgor.

Un vell somni,

la Rambla engalanada,

de nit dolça,

de silenci difós,

El present

duu la Història engalzada,

lluita indòmita

de llibertat i ardor.

Nova ànsia

Somoc la meva ànima

ja dins la tardor

primerenca encara.

*

Un sol enganxat

d’últims de setembre

sota un cel de grana.

*

S’acota aquest temps

i la meva vida

pren una nova ànsia.

*

Cercar horitzons,

savieses altes,

moure emocions.

*

Trobar nous calius

de sentiments vius

d’escalfor humana.

*

Potser un revulsiu

que trenqui el contínum,

fulgència estrenada.

Estranyament

Estranyament,

segueixo en aquest món,

sense sentit,

sense que ningú em vulgui,

en un estrat

tan inert com inútil,

abandonat,

ignot del que és amor.

Estranyament,

tinc parada la mà,

d’on s’ha escolat

el secret de la vida,

la van fregant

les estacions de l’any.

D’avenir incert,

la sang va bombejant.

Pandèmia

Un temps de conteniment amb un bleix que em desorienta,

amb un cert neguit que arriba, amb la pell que ha de mudar,

pura incertesa instaurada. Els meus plans esbarriats,

l’hàlit vital que expandia en viatges, nous països,

ara ha quedat estroncat. Visc la vida dia a dia,

rescato retalls d’estiu d’aquest setembre ja entrat.

Soc en sorres movedisses, i aquí m’he de preservar

de somogudes de terra, l’equilibri ben travat

dins la ceguesa que porta aquest horitzó tancat.

A ganivetades

Tots aquell regals que ens havíem fet,

tot aquell donar-nos fins l’aura mateixa,

tot aquell obrir amb llum les dreceres

cap endins de l’altre, i endins de cada un.

Aquell assentar-nos sobre l’equilibri

dels dos éssers que érem d’allunyats vestigis,

el nostre miratge de veritats senzilles

les definitives, per poder acoblar-nos.

Tot aquell pertanye’ns per haver-nos dat

del tot, al complet, sense cap mesura.

La creació intacta, l’alta exuberància,

la vivència nítida de renéixer diàfans.

Tot se’n va anar en orris a ganivetades,

en la carn del somni, en la nostra ufana.

Vas llançar la bomba i la sang degota

per mils de ferides cruels, entatxonades.

I el dolor no acaba ni la maldat para,

ni el motor s’atura, d’amor engegat.

Robatori

En un pla de temps

del tot aliè al meu,

rectangles d’arestes

al no-res sospeses,

existia algú

observant-me els passos,

ben conscient de mi,

jo closa en l’absència.

*

En un moment àvol,

quan jo divagava,

comprava regals,

tiquets de teatre,

va profanar l’àmbit

on jo habitava

i em va prendre l’or,

monedes corrents

*

que col·leccionava,

i va deixar feixos

desfets de deixalles,

de capses obertes,

com jo esgarrifades.

 Així he sabut

una altra vegada

la fragilitat

de la meva casa,

*

del meu cos frangible,

de la por estancada,

de la solitud,

pura bufetada,

que tot pot ser pres,  

tot arrabassat

sense cap entranya,

que cal defensar-se,

*

no pas viure als llimbs,

sinó amb vigilància.

Trànsit a tardor

Cel espès,

núvols atapeïts,

pluja fina

vessant-se al món opac,

*

cau a pes

cada una de les línies

infinites

d’aigua que va escolant-se.

*

S’ha apagat

l’estridència del sol,

el silenci

ocupa tot l’espai,

*

fa punxades

el fred més primerenc,

fins la pell

descoberta es fa estranya.

*

Ben insòlit

just el pas d’un sol dia

del ple estiu

a una tardor sobtada,

*

davallem

de cop els esglaons

vers un temps

que ens va cloent i encapsa.

*

Cap al fred

de l’hivern rigorós,

cap al clos

d’un esperit que es tanca.

*

El setembre,

en plena transició,

i quin goig

sentir-lo com fa passa

*

de l’esclat

del temps més ufanós

a l’obaga

de la tardor mullada.

*

Sento endins

tota la serenor

i el nou aire

de la natura en pausa

*

que ens prepara

el pas a una estació

en què es fonen

somieig i enyorança.