Estranyament

Estranyament,

segueixo en aquest món,

sense sentit,

sense que ningú em vulgui,

en un estrat

tan inert com inútil,

abandonat,

ignot del que és amor.

Estranyament,

tinc parada la mà,

d’on s’ha escolat

el secret de la vida,

la van fregant

les estacions de l’any.

D’avenir incert,

la sang va bombejant.

Pandèmia

Un temps de conteniment amb un bleix que em desorienta,

amb un cert neguit que arriba, amb la pell que ha de mudar,

pura incertesa instaurada. Els meus plans esbarriats,

l’hàlit vital que expandia en viatges, nous països,

ara ha quedat estroncat. Visc la vida dia a dia,

rescato retalls d’estiu d’aquest setembre ja entrat.

Soc en sorres movedisses, i aquí m’he de preservar

de somogudes de terra, l’equilibri ben travat

dins la ceguesa que porta aquest horitzó tancat.

A ganivetades

Tots aquell regals que ens havíem fet,

tot aquell donar-nos fins l’aura mateixa,

tot aquell obrir amb llum les dreceres

cap endins de l’altre, i endins de cada un.

Aquell assentar-nos sobre l’equilibri

dels dos éssers que érem d’allunyats vestigis,

el nostre miratge de veritats senzilles

les definitives, per poder acoblar-nos.

Tot aquell pertanye’ns per haver-nos dat

del tot, al complet, sense cap mesura.

La creació intacta, l’alta exuberància,

la vivència nítida de renéixer diàfans.

Tot se’n va anar en orris a ganivetades,

en la carn del somni, en la nostra ufana.

Vas llançar la bomba i la sang degota

per mils de ferides cruels, entatxonades.

I el dolor no acaba ni la maldat para,

ni el motor s’atura, d’amor engegat.

Robatori

En un pla de temps

del tot aliè al meu,

rectangles d’arestes

al no-res sospeses,

existia algú

observant-me els passos,

ben conscient de mi,

jo closa en l’absència.

*

En un moment àvol,

quan jo divagava,

comprava regals,

tiquets de teatre,

va profanar l’àmbit

on jo habitava

i em va prendre l’or,

monedes corrents

*

que col·leccionava,

i va deixar feixos

desfets de deixalles,

de capses obertes,

com jo esgarrifades.

 Així he sabut

una altra vegada

la fragilitat

de la meva casa,

*

del meu cos frangible,

de la por estancada,

de la solitud,

pura bufetada,

que tot pot ser pres,  

tot arrabassat

sense cap entranya,

que cal defensar-se,

*

no pas viure als llimbs,

sinó amb vigilància.

Trànsit a tardor

Cel espès,

núvols atapeïts,

pluja fina

vessant-se al món opac,

*

cau a pes

cada una de les línies

infinites

d’aigua que va escolant-se.

*

S’ha apagat

l’estridència del sol,

el silenci

ocupa tot l’espai,

*

fa punxades

el fred més primerenc,

fins la pell

descoberta es fa estranya.

*

Ben insòlit

just el pas d’un sol dia

del ple estiu

a una tardor sobtada,

*

davallem

de cop els esglaons

vers un temps

que ens va cloent i encapsa.

*

Cap al fred

de l’hivern rigorós,

cap al clos

d’un esperit que es tanca.

*

El setembre,

en plena transició,

i quin goig

sentir-lo com fa passa

*

de l’esclat

del temps més ufanós

a l’obaga

de la tardor mullada.

*

Sento endins

tota la serenor

i el nou aire

de la natura en pausa

*

que ens prepara

el pas a una estació

en què es fon

somieig i enyorança.

Mar

Mar sens principi ni fi,

jo m’endinso en la teva aigua,

i és tan tendra l’abraçada

que et sento extensió de mi.

Mar d’encanteri

No puc allunyar-me, mar,

de la teva vora ardida,

artista del fulgurar,

creadora de delícia.

*

Duus la profunda carícia

d’un vent de passió densa,

amb qui dansa la teva aigua

lluentada pel sol verge.

*

I jugues a engalanar

la platja on tan dolça arribes,

al confí del teu embat,

calat de gràcia infinita.

*

Ens mostres com un secret,

un instant, un verd de perla

al rodol de la teva ona,

amb què acarones la terra.

*

Ets encanteri vessat

que del firmament suscites

formosor, immensitat,

tot el poder de la vida.

*

Eternament ens bressoles

en els somnis que ens ofrenes,

encisats de blavor pura,

amarats de joia encesa.

Setembre

Resplendeixen belles darreres poncelles,

les fulles dels arbres, carícies d’amor.

La mar duu prisada l’aigua immaculada

per un vent que dansa galant i olorós.

Regalima el sol fruïció daurada,

ardor que ens abasta amb roja passió.

I és aquest setembre d’estiu que s’absenta

qui amb esplendor ens dreça a transformació.

Sol de setembre

Sol de figues i raïm,

vessant com suc que s’escampa

damunt la pell ben morena

de tant estiu que et traspassa.

El vent ve en ones suaus

del color lluent dels pàmpols

amb una passió latent

de densa polpa escarlata.

I piques com si de grana

fossin els teus rajos rojos,

amb la sentor de la vinya,

amb el sabor dels seus mostos.

Duem la marca a la pell

de la teva obra d’orfebre,

filigrana sumptuosa,

maduresa de setembre.

Fill

Quin odi t’han inoculat

aquells que havien d’estimar-te.

Pobre noi, fill arrabassat

de les mans de la teva mare.

*

I quin sacrifici sagnant

no t’han obligat a cometre.

Ara ja ets com ells, dominat

per la culpa i per la condemna.