Pantà de calor

Dies sota el bat del sol,
amb la seva espessor densa
de calor, xardor, suor,
defalliment que anorrea.

Llarg temps d’immobilitat
en aquest fangueig terrible,
just enclotats i enllotats
sense esma per provar fites.

Malalties fan l’agost,
res es renova, es revifa,
i en el pantà enganxifós
a un se li escapa la vida.

Juliol formós

Són els dies polits
d’aire net, juganer,
d’un juliol que s’alça
com un bellíssim arbre,
formós, obert al cel.
Aquí hi visc els meus dies
d’aquest estrenat cicle,
sentint una promesa
que va flairant al vent.
També jo em dono tota
a la tendresa càlida,
l’estació em fa de guaita,
prenc tot l’amor del món.
Sento endins la bellesa
que també de mi emana,
en la conjunció màgica
d’aquest joiós entorn.

Entrevista a la Televisió de Sant Cugat, per la periodista Laura Pou, amb motiu de la publicació i presentació dels meus set llibres de poesia. 30 de desembre de 2021

Presentació dels meus set llibres de poesia a la llibreria Documenta, de Barcelona, el 28 de juny de 2022

Món vegetal

Aquest és el paisatge
que tant he enyorat,
que era inabastable
el temps de malaltia,

i podria plorar
de tornar-lo a copsar,
de dalt el tren estant,
camí de l’alegria.

Davant la seva gràcia
borbollant d’energia,
de la tendror que emana,
em fa glatir, delir.

El meu món vegetal,
de dolcesa incessant,
sempre íntim, tot brostant
d’il·lusió, que escampa.

Tren de retorn

Llisca el tren
de retorn cap a casa,
tot xardor,
cremor damunt la pell,

són feixugues
les estacions que passen
enclotades
als túnels sense temps,

on xerriquen
les rodes, amb espurnes,
com l’infern,
d’ofegant bullentor.

Enyorem
el dia on despunten
les clarors,
les refulgents lluors.

Amb els pins,
que espigats, graciosos,
tots retorts
s’eleven al cel blau,

i glicines,
campànules, roses
que s’aboquen
a jardins flamejants.

Bosc isard,
humanitzat de segles,
que exhibeix
el seu propi segell.

Mai no es plega
al vessant que l’orienta
la mà humana
i s’alça turbulent.

I s’admira
i frueix engrandint-se,
prenent saba
del terra de l’estiu.

En té prou
amb l’aliment que pisca,
no reclama
concessions ni capritx.

Paisatges

Un gran tràfec de trens, turbulència de sol,
ocells esvalotats que piulen, xerrotegen.
Després el suau lliscar del vagó a les vies,
l’espectacle imponent del finestral tot límpid.

Valls i boscos, flors i viles si s’ha tingut la sort
de trobar lliure un lloc ran l’ull que fa entrar el dia.
Verd, fronda atapeïda, deliciós el cel,
d’un blau safir intens amb dolça nata fina.

I el sol és el galant que fa música i ball
i tots els sentits fibla, com un joiós amant.
Van passant els paisatges, s’esmunyen estacions,

els túnels es traspassen, arribarem a port
mitjançant l’experiència de la natura intacta,
aliena d’humans, que sempre és sobirana.

Paradisos

Pintura del Fayum. Època romana a Egipte. Anys 50 aC

I tots els meus paradisos
he perdut, són ensorrats,

així ho somio de nits,
clarivident, trasbalsada,
sense saber on anar a raure,
el meu amor sens topant,

inhòspit i buit el món
on he anat sobrevivint,
on he agençat, ple de força,
un univers personal,

sense absoluts, ple de pèrdues
i un lament al fons constant.

Presentació, amb la rapsoda Àngels Reixachs, dels meus 7 llibres de poesia a l’Ateneu de Sant Cugat. 27 de gener de 2022

Tren

Estació, clos tancat
a l’estàtica planura,
amb els rajos arrapats
d’un sol feixuc de clausura.

Corre l’aire quan ve un tren,
el so de xerrics a vies,
i el moviment sacsejant
de les persones que arriben.

En aquest aire parat
hi resto jo, asseguda,
esperant-ne bon temps llarg
un cap a la meva ruta.

Vindrà un tren àgil, llampant,
que s’aturarà tot d’una
i se m’endurà xiulant,
rabent i traient espurnes.