Llevantada

Plou a aquest paradís

de fulles de tardor,

esponerosos arbres

que deixen la llavor.

*

Plou sobre torres, murs,

són les tres de la tarda,

s’han d’encendre ja els llums,

fer claror a hora foscana.

*

El país s’ha enfosquit

al pas de llevantada,

com un temps prehistòric

on jeuen dinosaures.

*

Dins el tren, escalfor,

calidesa callada,

per la finestra, el bosc

desdibuixat per l’aigua.

*

Tothom va a un destí

que és indefugible,

ningú seria al tren,

ningú s’hi exposaria.

Venècia meva

Venècia meva, grans vestits de flors,

cabellera estesa a l’embat del sol.

Imatge daurada, ben bruna, ben rossa,

sempre extasiada entre els miralls d’aigua

dels canals lluents, fluents fins l’Adriàtica.

Tothora el somriure dolcíssim, commòs,

l’esguard infinit, mar i salabror.

Llarguíssims camins per carrers i places

amb arquitectura de somni entranyable,

capvespres encesos, toquen les campanes,

bellíssims museus d’obra veneciana.

Tumult al transport ple a vessar, aquàtic,

tota meravella del món, abastable.

I s’hi fan les cites damunt de les aigües,

vine al Paradiso perduto a trobar-me.

Somni alçat, creat, matèria i miracle.

Estacions esteses

Corre el tren com si esperitat

tot tallant la tarda, la claror

d’un dels jorns de vespres escurçats,

quan el cel griseja ple de pluja.

*

S’alcen drets a la pell de la terra

boscos, cases, les posts d’enllumenat,

s’allargassen els raïls per on tresca

el viu tren, ja rectes, ja corbats.

*

I s’encenen fanals de llums antigues,

tot suaus, a estacions esteses,

se’n va el dia de mirada infinita

i en silenci brolla la nit serena.

Lluna d’or

A quarts de sis fosqueja

sobre els llums de neó

que estacions encenen.

Que immens el firmament,

petits els baixadors,

món reduït, l’humà,

i la lluna suprema

que s’alça solellosa

damunt tot el seu regne.

Ésser d’or resplendent,

magnificent, que embruixa

arreu on cau el vel

de la llum que traspua.

I es va fent i fent fosc

en una hora feixuga.

La lluna plena al cel

atrau el goig, l’anhel,

i el poleix i l’impulsa.

Dia corrent

Avui, un dia corrent

de dies que s’allargassen,

fa sol o plou o fa vent,

i el temps espera pacient

que el sacsegi una besada,

*

i el faci aturar i entrar

a la vida embruixada

de tots els seus sentiments,

dels sentits més resplendents,

el que és la seva fondària.

Esclafit

Un esclafit i s’impressiona

la meva foto a dins del giny,

com era antiga aquella càmera,

i com de jove jo, com de fràgil,

trenta anys enrere pel nord voltava

d’una Polònia en estat de mort,

jo apareguda, instantània, làbil,

com viatgera al confí del món,

i quant dolor no s’assolava

amb tot el pes feixuc, paorós,

no va esclatar la joia summa,

vaig escolar-me en rebuig d’amor.

Introbable

Em fascina a mi mateixa

la dona inabastable

que vaig ser trenta anys enrere

amb la potència de vida

alçada a la deu més alta,

sense l’amor que cercava.

energia imprescindible

mancant la qual, introbable,

tot i bella, m’he marcit.

Per res

Digue’m on se’n va anar

la nostra joventut,

la tendresa fragant,

l’ímpetu d’estimar-nos,

l’espiral d’aquells dies,

per mi els més intactes,

fent de tu única tria,

home absolut i astre,

vas penetrar en mi

fins dins el moll de l’os

modificant les cèl·lules,

que sens tu a penes viuen,

i m’he arrossegat

quaranta-dos anys més,

perquè viure per mi

per res paga la pena.

Temps de Polònia

Així em retrobo, temps de Polònia,

soc una noia que volta Europa,

plena de vida, d’etern anhel,

que viu la màgia no corresposta,

a qui rebrota la solitud,

figura fràgil al port alçada,

de Gdansk, drassanes, l’aire del nord,

gegant salobre sens mida humana.

*

De dia i nit ella s’escola

rebuig d’amor sol, absolut,

desolació com de postguerra,

país en coma, sang que flaqueja.

Hi ha una noia molt i molt jove,

per grans dolors ja assolada,

no sap encara coses terribles

que, escruixidores, li han de passar.

*

No sabent com, sobreviurà.

Llum

Ve la llum

després la fosca nit,

com reneix

vida de la foscor,

del dolor

de viure en negre i gris,

un esclat

ple del més gran consol.

Tot comença,

s’organitza altre cop,

i fins pensa

que algú l’estimarà,

deficiència

d’escalf de tot amor

que en la nit

clama sense esperança.

Ara el sol,

creant grans lluminors,

tiba vida,

foragita tenebres,

acarona, delicada dolçor,

amb la mà,

i els éssers regenera.