Relat

noia dona esquena flors cabell

S’ha perdut  ja la teva imatge
que va poblar les nits, el ball de vida,
que em va tibar de manera irresistible
a entrar en el magma que t’incloïa,
quan amb la teva bellesa donaves
dimensió a la condensació del temps.
I jo era dins la teva fondària
i el meu desig espetegava en tu.
Vaig conèixer, aquelles nits, la llargària
del teu cos constituït per llum d’astres,
l’olor fragant del teu cabell de blat
els artells blaus de les teves carícies,
mentre el rodar de la terra ens conduïa
a cadascú al seu país i al seu relat.

Terra rodona

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Només respiro.
I hi miro amb els ulls
i la claror em ronda,
i veig els tons diversos
de la terra rodona,
i tinc una consciència
de mi i del meu cos.
I vaig amunt i avall
perquè no tinc arrels,
i a tot arreu del món
sóc capaç d’adaptar-m’hi.
I és per això també
que a cops no sóc ningú
ni enlloc no tinc reflex,
i em preparo al moment
per alçar-me i anar-me’n.

Ulls coents

dona noia abraçada a si mateixa desesperada i trista

Em consola a mi mateixa
el meu propi braç,
el cos tancat al món
fent circular ventalla,
vulnerable i malalta
dins la fràgil crisàlide,
amb la vela ensorrada
i els ulls de plor coents.

Nèctar

fulles de parra 234344

Perquè l’estiu deixa el seu nèctar daurat
al conc ovalat de les fulles,
perquè l’aire bressa compassat
la lleu i delicada natura,
perquè el sol porta olor de mar
setinada i plena de bravura,
jo vull seguir dreta enmig del temps
fent passes petites i segures,
encara que els ulls baixin a terra desgastats,
malgrat la mirada balba, esmaperduda.

Jazz obscur

musica saxo fosc

Quina música tan fosca.
La percussió posa fre al vol d’ocell,
el saxo explora profunditats d’angoixa.
No pertanyo a aquesta tribu
ni puc fer amb mi
aquest experiment de dolor.

Potser a l’infern
les ànimes penitents
senten aquest gemec,
suplici encès
que fa espurnejar les brases.
Una sofrença immensament

llarga i invariable,
un tren de dolor amb locomotora,
fum que arrasa
sempre amb la nota més baixa,
més enfonsada,
en els darreres del temps.

Un anunci de més sotragada,
pena que puja i baixa,
que no prepara per al terrible zenit,
agonia truncada
per on s’escapa
un nou desconcert ferit.

Blau

cel nit estrella fugaç

Potser juga una estrella
darrere el llostre,
potser la lluna jove
festeja un rostre
i l’aire net s’eleva
enllà capçanes,
potser el cel s’il·lusiona
amb un nou astre
mentre la terra roda
perdent tot llast,
i cada cop és nova,
i puny de blau.

Illa

dona 000 ombra noia darrere llençol

I s’acosta la nit
amb ulls esperitats
per tot el buit que s’obre,
on penja una bombeta
ofegada pel fil.
Llàgrimes amagades
sota draps i cobertes,
el so dins d’una caixa
d’imatges que ressona
sense tocar el silenci.
I aquesta manca d’esma
que és no-res i ningú,
només el temps que llisca
granulós, tip d’abismes,
on al tossal d’una illa
una dona exhaurida
lentament s’extingeix.