Missions

I ve la vida, tot missions,

com un ocell que ha de fer el niu,

criar niuades, creuar oceans

fins que ha gastat el raig de llum

que un temps concís just el traspassa.

La seva vida té ple sentit,

ha travessat tot l’ample món,

ha conegut els seus dictàmens,

el seu sentit és inserit

ja dins de l’ou i en formar-se.

Així ha de ser també per mi

i per tothom la seva vida,

l’ésser humà, complex com és,

quants cops no hi ha que s’esbarria.

La clau sempre és la llibertat,

amb llibertat el seny es tria.

Expectativa

Encara a la intempèrie,

el cor incandescent,

he plantat en el temps

una ben àgil llança.

*

Primer ha remogut

el seu cabalós magma,

i ara, fent remolí,

tot procel·lós avança.

*

Cap a la llibertat,

cap a un cel estelat,

cap a una primavera

més curulla i extensa.

*

Així l’expectativa

clavada en aquest temps

dúctil, tot pertanyent

a la vida, que passa.

Arriba l’estiu

Arriba l’estiu,

la calor es condensa,

les fulles dels arbres

es tornen verd festa.

*

A l’aire es respira

l’estació alegre,

la pell es cobreix

d’or del sol estrella.

*

Al bosc creixen llucs,

flors i noves herbes,

volen cap al rusc

abelles novelles.

*

Papallones liben

pol·len de les flors,

marietes tresquen,

lluents de colors.

*

Els ocells feinegen

fent nius a capçades,

els ocellets neixen

a l’hora més càlida.

*

Gentils joguinegen

al mar les onades,

fan besos suaus

a la rossa platja.

*

Tothom a ciutat

va a parcs i terrasses,

es prepara el temps

per a les vacances.

*

Tot el cel s’afina

de blau amorós,

també el nostre esguard

es torna més dolç.

Cosmogonia de la poesia

Cosmogonia de la poesia,

cel fulgurant i constel·lat

planetes auris que fulgents giren

i creen música i gravetat.

*

Cosmogonia de la poesia

cometes d’or al cel llustrat,

astres encesos que en llum graviten

dins universos concomitants.

*

Cosmogonia de la poesia

estels fugaços guspirejant,

cauen espurnes roents i vives

i així el poema es va creant.

Sol Roig

Torno a la nostra cambra, colpidora d’anhels
on baixaven els astres i el sol roig del teu cos,
les finestres tenien els ulls oberts al cel
i el mar enlluernava estrelles i tresors.

La nostra cambra blava damunt l’insomne mar
que batia petxines i pedres de colors,
que olorava la pluja vibrant de la tempesta
i reflectia els llamps i els flams de la foguera.

La nostra cambra closa i oberta per nosaltres
on jo vivia amb tu, desconegut feréstec,
i tocava la nit que encenien les brases
i escoltava el batec immens de les tronades.


Encenalls crepitaven en els cossos confosos
i el teu sexe era un pont per arribar a la riba.
La riba, a l’altra banda de solituds i angoixes,

allà on junts ens trobàvem, la remorosa vida.

Nits vermelles

Et nuaré a la tempesta i al llampec

i vindré amb tu a pouar les estrelles del fossar.

Nits vermelles d’alats cors bategants,

nits extenses damunt el salvatge mar.

*

Perquè la teva abraçada en arribar

no perdi la fragància ni el besllum,

perquè la volta celeste de la teva mà

torni a fer-me d’aixopluc nocturn.

*

Naixia el lleopard enmig del cel romput

del teixit ben badat i tendre de la carn,

i obria pas en mi el teu sexe cabal

i del teu crepitar sorgia dins meu la lluna.

*

En les nits sexuals vibrants sobre el teu llit

s’alçava la marea i tronava l’oceà,

i el meu foc s’empeltava del teu cos en mi ungit

i el cel descarregava la fúria i el mannà.

*

Pel camí de la nit petjades de nacre i flors

venien a reposar al costat del meu foc roig.

Tants camins

No sabia que tu eres el príncep blau;

tants camins vam fer junts, agafats de la mà

penjats de l’altra espatlla sota el sol poderós.

*

No sabia que amb tu tenia al meu davant

la més gran descoberta, l’aire d’aquell amor

de cos fort i grandiós, de temps polit i alat.

*

No sabia que amb tu removia el licor

i en preníem el pòsit, aquell més condensat,

i ens movia els cabells un vent mai no fressat.

*

No sabia que amb tu caminava el camí

únic, mai més trobat, que anava cap a mi,

amb el cos motllurat al teu cos i al teu art.

*

No sabia que amb tu era a la foneria

que aliava el meu metall amb tu, ja de per vida,

un foc inusitat que crema en mi i respira.

Lletres llatines

I hi ha un sacseig

davant de la llibreta,

el ritual

d’obrir-la per un full

tot blanc, polit

on escriure-hi les lletres,

les que conformen

el meu llenguatge humà.

*

Lletres llatines

d’aquesta part de terra,

estimadíssimes,

preses al meu amor,

substrat riquíssim

de sentiment i pensa

amb que perfilo

aquest ésser que soc.

Salvada

Mai no he tingut on anar,

mai ningú amb qui comptar,

per això m’he tirat al buit,

ja que sobre el buit vivia.

*

Com a sigut de costós

arriscar-se a sobreviure.

*

Una herència m’ha salvat

al darrer tram de la vida,

així he pogut ser més lliure,

prescindir del que no cal.

*

Com ha sigut de sortós

poder folgadament viure.

*

I així he pogut estendre

el meu ésser per països

i n’he tornat transformada,

quanta riquesa exquisida.

*

Com he sigut de feliç

vivint molt més que una vida.

*

Així he pogut sortejar

crisis de l’economia,

pujar el meu fill amplament

triant i no sent captiva.

*

Com he suplert el suport

de tot el que no tenia.

Magnífiques

Ens hem fet grans

i seguim sent magnífiques,

tota la força

ens vibra ferma endins.

*

Ara que s’obren

fronteres i països

prendrem la vida

solcant-la sense fi.