Plor

mare i filla tristes dona noia nena

L’he après de la meva mare, aquest anar de plor en plor
amb una força adreçada malgrat tot l’atuïment
a aixecar-se i resistir, a seguir estimant-ho tot,
a acariciar-ho amb la vida. Només és que jo em rebel·lo
sense por ni a la mort. Plor i plor, força més força,
no permeto la ignomínia, rescato la dignitat
i com ella vull ser lliure. Dona com la meva mare,
torno de la força al plor, el nostre escull i estigma.

(I aquí, sintètic)

De plor en plor
he après de la mare,
força dreta
feta resistència,
vida alçada
de carícia densa
amb revolta
que no tem la mort.
Llibertat
dins el plor i la força,
com la mare
jo també soc dona
tota esculls, dreçament, dolor.

Anuncis

Dolença

clatell de dona noia esquena

El meu món sempre amb la incertesa
tan incerta com l’hora de la mort,
em defenso no tancant cap portella,
em condemno isolant-me en un clos.

És el lloc on m’hi trobo segura,
no s’hi encenen patirs ni tensions,
si no puc retenir a qui escullo
no tinc goig ni temps per qualsevol.

No sé viure en terreny intermedi,
soc a un angle extrem, existencial,
mig estesa a terra, horitzontal.

I així passa que em deixo abandonar
per tothom mentre resto perplexa,
d’abandó i oblit m’és la dolença.

Aniversari

mare maternitat DONA NOIA ALLETANT EL FILL DONANT EL PIT NEN MAMANT

Un dia com aquest vaig néixer jo,
en el terrible franquisme.
la meva mare, víctima sens fi,
va obrir el seu cos per parir-me,
i la seva bellesa em va fornir,
la seva bondat invencible.
L’horror de pare, d’escola,
de les monges,  de les ties
encarnant la malvestat,
la mare dolor i amor
per les coses  més petites.
Em van arrencar de tu
però en tu jo soc inserida,
mare meva, si sabessis
la meva solitud  i estigma!
Mare meva, llum del sol,
soc la nena que tenies,
a qui vas vessar del tot
la teva saviesa antiga.
Allà tu i jo, sense temps,
som intemporals i vives.

Regne

dona noia somriure molt bonic feliç 000

No espero ningú,
com aquell que va
sol cap a la mort,
mans desenllaçades
de cap altre humà,
seguint un camí
no fressat encara,
estrenat per a mi.
No elevo pas somnis
amb ningú, cap altre,
sinó amb mi mateixa
sota aquest estiu
xardorós i màgic,
sota d’aquest aire
magnífic que em tempta
al vespre expectant
a seguir vivint,
a anar afegint
bellesa al meu regne.

Boscos

pi pinyoner a bosc. mida gran

Sota ponts
i túnels soterrats
trota el tren
modern, entre vells boscos.
El paisatge
antic i ancestral
fa olor
de misteris molsosos.

I quin éssers
som aquests passatgers,
en quin món
hem sofert el viratge.
Hem desprès
l’arrel de tany vital
i hem perdut
la substància i la base.
I creiem
un luxe que ens pertany
tot el verd
de vegetació i arbres.
Hem segat
els vincles amb punyals
i ara som
esquifits i alienables.

Veu

dona noia sola patiment plor

Només em sento la veu
escanyada, amb un esforç
titànic per sobreviure,
un to atzarós, tot mentida
per tapar la mort solatge
luctuosa, inserida.

Ésser caduc

flor pansida

Com el meu temps
soc un ésser caduc
un flux antic
escolant-se a la mort
fet de penombra
aïllat del que és viu
vacu i inert
amb jo enmig, endins.
Només traslluu
el reflex del meu ull
còncau, curull
inundat per les llàgrimes.
L’aire que ve
té un marciment compacte
temps sense arrel
occit a coltellades.