Religió de solitaris,
la litúrgia del jazz,
emparada per la lluna,
nit en la ciutat fugaç.
Sostre rodó de la cova
cel de voltes al foscant,
un cor entre parets vibra
i la lluna va aflorant.
Creix dens el fum del tabac,
cigars que dels llavis pengen,
i dins de l’aire entelat
les notes pugen i cremen.
Melodia espessa i negra
música escorxada i fosca
on el suburbi renilla
la seva amarguesa fosa.
Toques l’erotisme
del llit més calent,
llençols de pell ocre,
la lluna brunzent.
Toques nit oberta,
finestrons batent.,
un crit de trompeta
fulgura en serpent.
Els cossos es tensen,
respir sincopat,
i la pell es tiba
pel cor abismat.
Després creix la serenor
i la gravetat és plàcida,
i hi ha un sol horitzó
dels nostres cossos sense angles.
Advertisements
Aquí pots trobar el meu perfil