Un plor que no podrà extingir-se (Barcelona)

 

Acarnissats en la tebior dels cossos,

en la seva fragilitat tendríssima,

en la seva flonjor de flor dolça,

en la seva esperança d’espiga,

 

els assassins bombardegen les viles,

ataquen Barcelona, indefensa,

fan traus incurables, fan ferides,

i solleven la vida que alena.

 

Barcelona, encarnada en les homes,

en les dones, i els nens i les nenes,

Catalunya sucumbint sota bombes:

en llambordes la mort s’arrenglera.

 

Ix un plor que no podrà extingir-se,

i un dolor depassant tots els termes,

i cap al cel cada català mira

i l’horror li retruny a les temples.

 

Assassins, nínxols de cementiri,

adobeu el terreny per fer crema:

mai cap terra no us farà de riba,

mai tindreu cap descans, mai cap treva.

 

Fins els corbs que, afamats, us esqueixin

escopiran vostra infame carnassa,

com nosaltres escopim, impúdics,

els vostres noms d’immunda malaurança.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s