Així que el sol despunti

 

 

     —Què  són aquestes llumetes que s’encenen, mama?

     —Són les lluernes, cuques de fer llum.

     —Són com bombetes petites.

     —Sí, per això no has de tenir por. Elles ens fan companyia.

    —Són precioses.

     —Sí, el món és molt bonic.

     —Espera, em fa mal una pedra… a sota de l’esquena…

     —On? Vine, que hi passaré la mà. Així. Encara et fa mal?

     —No, ja no… Quina olor més forta!

     —Sí, són els pins. Respira fondo. Que no vols dormir? Vine, posa el cap a la meva falda.

     —Espera mama… no moguis la mà. És que em fas pessigolles.

     —D’acord, rei. Però tu procura dormir.

     —I tu, que no dorms?

     —No, jo et vetllaré el son. I així que el sol despunti seguirem endavant.

     —Que estàs plorant, mama?              

     —No… és per tot aquest atzucac on som… Mira el cel. Oi que és meravellós?

     —Saps què és el que em sap més greu?

     —Què, rei?

     —Haver deixat la gateta. Creus que trobarà menjar?

     —Sí. Tot anirà bé. Al món hi ha un equilibri que fa que tot sempre es regeneri.

     —I el pare ens vindrà a buscar a França?

     —Sí. Quan s’acabi la guerra.

     —Mama! Què és aquest soroll?

     —Deu ser un isard, o una gasela, que baixen a beure al riu…

     —No, mama! Són homes! No sents les veus? No veus les llanternes?

     —Shhhhh…

     —Tinc por.

     —Escolta’m bé, rei meu, tu fes-me cas en tot, perquè si ens troben en aquestes muntanyes ens mataran, sents?

    

Gemec a gemec

This gallery contains 1 photos.

     Grant…        Que ple que era aquell temps quan vaig aixecar els ulls per primer cop i et vaig veure. Vora el mar.  Aquell moment ja portava el teu cos i les teves mans, i els teus ulls blaus que després s’astoraven. Per tot l’amor.      En la nostra trobada hi havia una festa preparada que tots dos vam conèixer molt … Continua llegint →

Ocell elegant

This gallery contains 1 photos.

       El seu cos era lleuger i jove, amb aire d’ocell elegant, sota l’hàbit que punyia per convertir-la en un fardell. Els trets del rostre eren netíssims, cisellats, purs i harmoniosos sota el petit tros de front que deixava veure la còfia. I que propera i estimable que la sentia a despit de l’ambient opressor del col·legi i de les monges adustes, … Continua llegint →