This gallery contains 2 photos.
Un dia, vaig veure la notícia de la seva mort al diari, una ressenya petita, i aleshores vaig tenir la sensació que el món, havent perdut un puntal, ja no s’aguantava dret. Em va doldre profundament la seva desaparició, i un rabeig d’immensa claror va extingir-se amb ell. Era l’autor d’un dels … Continua llegint
Publicat dins de ., Poemes solars
Potser encara som en algun bar de França, enfadant-nos perquè el preu del cafè amb llet és tan car.
Des del cel gris cau la pluja i totes les coses del voltant ens desemparen, però encara ens tenim tots dos i no sentim cap perill que puguem ni tant sols concebre que ens separi.
Encara estem intactes, i som joveníssims i sincers, i les nostres mans no coneixen res més que la tendresa, que la saviesa i la confiança.
Ja tindran temps després per perdre’s, per cremar-se totes soles, per caure com fulles seques.
Però aleshores som segurs i vibrants, i apleguem la bondat i la bellesa que cada un de nosaltres sap crear en l’altre.
Potser encara som en algun bar de França i mirem el dia, i ens sentim una mica neguitosos perquè hem de buscar un lloc on dormir, sota el cel obert, a recer de la pluja.
Hem deixat les motxilles a consigna i duem només el sac de dormir. El cafè amb llet és un luxe, però és horabaixa i fa un dia tristoi i plorós, i sentim la necessitat d’escalfar-nos.
Lluny de casa, tan petits com som, tan forts que ens creiem, tan dolç que pensem el món.
Potser encara som en algun bar de França i el futur ens sembla enlluernador, i enlloc no es pot albirar cap comiat, i la vida s’obre amb aquella alegria tàctil i esplendent, només perquè volem caminar-la.
Com podia pensar jo que en aquell mateix viatge en autostop per Europa ens enfonsaríem, que el noi mexicà que vam trobar a París ens anorrearia amb les paperetes que ens va regalar, només perquè les tastéssim, aquella monstruosa enganyifa plena d’agulles, i vòmits, i sang, i metzina, que després ja va fer triangle amb nosaltres, i que va demolir-nos.
Publicat dins de Contes curts
This gallery contains 2 photos.
Aquell vespre també plovia, i tu em vas deixar aixoplugar a sota del teu impermeable. Era pesant i gruixut, una capa ampla amb caputxa per protegir-se de la pluja. Allà dintre, tan a prop teu, hi feia la teva olor, i la teva escalfor s’hi condensava com una carícia. Junts, caminant sota l’oratge, anàvem cap a l’hostal. L’aigua martellejava les … Continua llegint
ANNA: Collons, tia, però tu què vols?
NÚRIA: Vull que ell… em valori…
EMMA: Però ja t’ha pegat una vegada, no?
NÚRIA: Sí, només una vegada….
ANNA: I et sembla poc? T’ha trencat la cara, aquest brètol! Ja t’has vist els blaus?
EMMA: I abans? No t’havia pegat mai?
NÚRIA: Abans… cridava… sí, però és perquè té mal geni…
ANNA: I creus que això es pot permetre?
NÚRIA: Ja no em tornarà a pegar. M’ho ha promès… i jo… sense ell em consum… snif… em consumiria.
ANNA: Cony! Agafa confiança en tu mateixa! No tens consciència de com n’estàs, d’aperduada?
NÚRIA: És que… el vull… a més, al començament… el nostre univers va ser tan bonic…
EMMA: Ja. És que enmig de la bellesa més extrema també s’hi amaguen depredadors.
NÚRIA: Però era tan dolç, tan considerat…
ANNA: Jo és que em desespero!
EMMA: Dona, si no hagués tingut cara humana no hagués pogut depredar.
ANNA: Però tu has vist com t’ha deixat? No et fa girar-t’hi en contra, això?
NÚRIA: …
ANNA: És un fill de puta! Si et torna a tocar el mato!
EMMA: Ell ja coneix la teva debilitat. Treu la teva fortalesa, ara. I no esperis que et valori. Valora’t tu mateixa.
ANNA: És que estàs obcecada! Sembla que t’hagin canviat! No permetré que hi tornis. Som germanes teves, nosaltres. També podem actuar en lloc teu, ara que estàs fugida.
EMMA: Escolta, desa el teu amor, que en tens molt, i més endavant ofereix-lo a qui el faci créixer. No et deixis destruir així.
NÚRIA: Però m’ha promès que no ho tornarà a fer.
EMMA: No li donis ni un… guspireig d’oportunitat.
ANNA: Cony, tia! Però a tu et manca un bull?
NÚRIA: A mi l’únic que em manca de veritat… és que ell em valori.
Publicat dins de Contes curts
Anàvem en autobús cap a Viñales i la finestrella ens descobria un paisatge d’una verdor diàfana. Per la rodalia creixien grups de palmeres esveltes, l’única ombra entre aquell sol aclaparant.
—Això són palmes reials –va assenyalar el guia—. I aquells ocells que volen en semicercle són tocororós. Són el símbol nacional de Cuba, perquè tenen els mateixos colors que la bandera.
Em vaig eixugar la suor del front. Feia una calor sufocant i l’aire condicionat no funcionava. Assegut al meu costat, el meu amic cubà em va allargar l’ampolla d’aigua.
—Que preciós que és l’interior de Cuba –li vaig dir.
—Però, ja has vist com viu la gent, aquí?
Passàvem per davant d’unes cabanes de fusta esgavellades. Uns rucs pacients pasturaven aquí i allà. Damunt l’herba corrien tres xiquets descalços.
—Semblen força pobres.
—Ho són. No tenen ni per alimentar-se com cal. Pràcticament no tenen ni eines, ni adobs, ni mitjans de transport, ni ajuts. Treballen com a la prehistòria.
—Però l’Havana sembla més miserable. Quan t’allunyes dels quatre punts turístics és quan veus la necessitat de la gent.
—Sí. Has tingut sort, tu, de néixer en un altre univers. En un país ric i lliure.
Era un dels milers de dissidents silenciosos.
—Lliure? Si no tens diners vas a parar als cartrons. I en molts aspectes, nosaltres també volem fugir.
—Voleu fugir? De què voleu fugir?
—De les conseqüències de la societat de consum. De la solitud, de la buidor, de la insolidaritat, de la manca de consciència social.
Els seus ulls, plens d’un deix sentimental, van fer un guspireig. Després van mirar finestrella enllà.
—No us entendré mai –va dir a la fi—. Això que dius no em sembla res més que un luxe de ric.
L’autobús va girar i va aparcar al centre de Viñales.
Publicat dins de Contes curts
This gallery contains 1 photos.
Saps què? El temps calla. És aquest silenci on les nits són velles i amples, i al fons hi destaca la teva figura, també vestida de nit. Amb la teva mirada ensomniada danses, i pobles somnis que no t’han convocat, i un so agut xiula i em fa despertar encara anhelant-te. És només ple de dolor, i se sorprèn buit de tu. Passen cafès amb llet i diaris, … Continua llegint
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 