El noi de l’habitació del costat

 

     Saps què? El temps calla. És aquest silenci on les nits són velles i amples, i al fons hi destaca la teva figura, també vestida de nit.

     Amb la teva mirada ensomniada danses, i pobles somnis que no t’han convocat, i un so agut xiula i em fa despertar encara anhelant-te. És només ple de dolor, i se sorprèn buit de tu.

     Passen cafès amb llet i diaris, i al matí es tornen a fer els llits, de pressa per no destorbar-te, per si encara en els llençols ondulats hi restes, entre la suor.

     Amb la teva habitació ja barrada. Amb tots els signes del temps, i el mar, i el mirall del cel desconcertats. Les barques desaparegudes, la sorra desfeta de la platja.

     Sota quin sol t’asseus, amb les arrugues dels teus anys, fines, vora la pell dels ulls? En quin llit estires ara les inconegudes històries de la nit, bressolades pel vent?

    

*

     Aleshores la meva habitació, contigua de la teva, no comptava. Només recull el moment en què em posava ràpida les sandàlies per venir a trucar-te. Llambresca com un gat. Em calia fer… quantes passes? Cinc, deu? I tu obries sense paraules, amb una abraçada olorosa, molla de les estrelles de la nit.

     Només en aquelles nits s’alçava el mar, en el seu revers, i marcava el so compassat del cor en el teu pit, tota la bravesa sonora del desig, sòlida com un astre que vetllava.

 

*

     Com es va desfer després tota la bellesa? Quin àcid la va corroir, quin malefici en va extreure la seva calavera esgarrifosa?

     Només per redreçar-la, de nit la meva vida et clama, en el furigarxó del somni, terreny de les ombres callades. I sense fer cap diatriba, somia viatges que no ha fet, dels que després es desespera perquè no recorda.