Galeria

Barcelona, 1714

  

     Voleia la senyera damunt de Catalunya, i en el marc blau del cel destaca una blava estrella. Amb barres de vermell i groc, és un estel que s’eleva.

     Ciutadà de Barcelona, no sents la remor de la sang, no escoltes el brogit de la lluita, no veus a les muralles les bretxes? No et ressona l’estrèpit de les bombes, més d’una per cada habitant? No sents l’opressió de les víctimes, els crits esglaiadors dels ferits, la ranera dels moribunds? No veus els mils cossos esventrats, els rius de sang de les llambordes?

     Saps que des del juliol del 1713, catorze mesos abans de la caiguda, la ciutat està resistint? Que és assetjada per castellans i francesos? Que els pocs més de 5.000 habitants que la defensen han de fer front a les armes de 40.000 enemics? Que, com tot el país, ha estat traïda per Àustria i Anglaterra?

     Saps que és el poble nu qui la defensa, homes dels gremis, menestrals, pagesos, dones treballadores, mestresses de casa, tota l’extensa gent “de la terra”? Que cada habitant lluita sense descans fins a caure mort al seu lloc a la muralla?

     Un full volant jau a terra, rebregat i esquitxat de sang: “A les armes, catalans! No sepulteu vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra amada pàtria en la negra obscuritat d’una perpètua, deplorable, esclavitud”.

     Saps que a les cinc de la matinada de l’11 de setembre els invasors penetren les muralles i perpetren el darrer assalt? Que assassinen els habitants carrer per carrer, casa per casa? Que a la primera hora de la tarda, amb un exèrcit atacant deu cops superior en força, la ciutat capitula?

     Saps que des d’aquell moment el vencedor trepitja amb la seva bota tot el que és viu a Catalunya i ho esclafa fins a una humiliació perversa?

     Sota el terra que camines roman la sang, i recorda. No sents que tu ets la vida que, de l’ensulsiada, rebrota? Que prens els dons d’aquells homes i dones en herència? Que a tot arreu del món, allà on siguis, cal fer la tria de la decència?

     Encara a la porta de la muralla, des d‘aquell 11 de setembre, Rafel de Casanova enarbora la bandera de Santa Eulàlia, patrona de la ciutat. I en veure’t al seu darrere, d’emoció li rodola una llàgrima, perquè sap que, comptant amb tu pels valors que defensa, siguis d’on siguis, ciutadà, ara estem vencent.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s