Dolls d’aigua dolça perfumada

  

     Tot el que em deies em donava esperança. Els teus petons m’esperonaven la il·lusió. La nit condensava els meus somriures sorgits de tu mateixa a la sala del bar on et buscava, sota el teu caliu i la remor de jazz de l’orquestra.

     Nàufrag en la meva vida, perdut en un desert de sorra, cercava el degotar de la teva rosada, sempre passada la mitjanit, ja feliç en l’autobús que em duia fins a l’altra banda de la ciutat, on una matinada, a la impensada, t’havia conegut.

     L’oreig de l’aire m’avançava la teva figura, m’impulsava a orientar-me cap a tu com una brúixola, i la lluna plena de la teva imatge inundava el meu pensament tota la setmana fins al proper dissabte.

     I tu eres asseguda en una taula, sola, tota sencera per a mi, i quan te m’acostava em responies que  justament m’esperaves.

     Només de veure’t se’m disparava el cor, i tot el món obert es concentrava en tu i es transformava. I a la sequera del meu no-res eixut hi arribaven els teus dolls d’aigua dolça perfumada.

     Venia després el teu somriure ofert, els teus petons gustosos i bullents, l’olor de la teva cabellera llarga, estesa com un llenç de futur, la teva mirada plena d’ànima.

     Al teu espai hi crepitaven estels, i els teus llavis gruixuts i molls deixaven veure la blancor de les dents, que fregaven els meus sospirs en besar-te.

     I una vegada, només una, en un portal, acompanyant-te, et vaig besar els pits, la força dels teus mugrons turgents, xops de la meva saliva. Els teus pits oferts amb la mateixa impudícia que una flor oberta regalimant el nèctar de la vida, florint entre la teva brusa descordada i premuts a les bandes pels sostenidors desplaçats.

     Els teus pits i els teus petons era el què em donava esperança. Aquella trobada sense cap paraula que mai fixés res entre nosaltres, sense cap conversa intencionada, només l’escalfor, i els somriures, i la cova del bar dins la mateixa cova de la nit.

     Fins aquella vegada que la teva taula ja era ocupada per un altre, que em van dir que era qui vivia amb tu. I aleshores es va aturar de cop el bufar de l’aire calent del meu oasi, i el tremolor del reflex de les palmeres a l’aigua va petrificar-se, fins que es va assecar amb el meu plany i es va extingir.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s