Galeria

Dos poetes vells

  

     Els sostres del Cafè Literari són molt alts, i la claror és groga. Té unes grans vidrieres per on, a aquesta hora, es veuen els llums i el trànsit del carrer. Però el so no hi entra. Són les vuit del vespre d’un dia d’hivern. Avui hi he vist dos grans canelobres nous, de ferro forjat, gruixut i daurat, més alts que jo. A cada un hi cremaven tres grosses espelmes. El piano, enmig de l’estança, era tancat.

     La gent entrava callada i s’aplegava a les taules. Jo he entrat sola i m’he assegut sola, igual que dues dones més, que ja hi eren quan he arribat jo. Una és una dona ja granada, estirada, que està a punt de publicar un llibre. Malgrat que ens coneixem i de vegades ens hem assegut a la mateixa taula, enmig d’una conversa interessant, m’ha fet el buit. De cua d’ull, però, em mirava. Li dolia que fes goig.

     Els poetes, el presentador i els organitzadors seien a una taula llarga, d’on de seguida s’han aixecat per anar a situar-se a la taula que presidia la reunió, de cara als assistents.

     Els poetes, dos, eren vells. Caminaven encorbats i feixucs, i la veu d’un era prima i la de l’altre rogallosa. Ja havien viscut, ja havien fet la seva obra. Ara restaven petites revisions. En trobades com aquesta es convertien en éssers públics.

     Un poeta era català, l’altre castellà, dos esperits que han estimat la seva terra, allà on ha esdevingut la vida i la seva comprensió del món. Tots dos eren nens durant la guerra. Un d’un país vencedor, l’altre vençut. Tots dos amb la consciència de la mort, que esperona la vida.

     El poeta castellà parlava de la matèria tangible, del gran penal que aleshores era la seva ciutat, Lleó, on veia passar molts presoners que al vespre mai no tornarien. Alguns podien ser els nostres pares o avis, escorxats pels vencedors. La seva poesia raïa ancorada en els pilars d’aquesta visió, en el substrat treballador de la seva família, sense llibres, deixada de la mà de Déu. Era una poesia sensible i viva, a la seva manera dura, amb el reclam de la pròpia existència, requisada també per carcellers. Una poesia de l’ànima, una ànima sòlida i gruixuda. Durant molts anys, la seva obra havia estat censurada.

     El poeta català era delicat, d’ànima trencadissa, com un ocell que no pot sortir d’un clos i parla de l’aire, del vol obert, de núvols, pluges i cel serè mirant-s’ho des d’una finestra: el nostre país que no pot ser. Una guerra que vam perdre. Un dolor que no s’ha eixugat, transmès als nounats de la nostra terra.

     Aquest poeta venia d’una família acomodada, els clàssics a la biblioteca, pintures de bons artistes a la sala familiar. També ell era més clàssic, més idealista, de tast més selecte i elaborat. També una miqueta més pàl·lid, fins i tot més amarg. Durant molts anys, la seva obra havia estat prohibida.

     El presentador animava la vetllada amb el seu positivisme a ultrança, amb la força afable de la seva veu. Feia preguntes urbanes, que els dos vells no sabien contestar. Era, en certa manera, vulgar, però cada paraula seva ens retornava al nostre món amb un sospir de tranquil·litat.

     Qui volia sentir, tan punyentment, tot aquell dolor per la nostra història?

     Les persones que els havíem anat a sentir, en realitat poques, fora del seguici de l’organització, restàvem compungides. A cada nou poema, aplaudíem. Enmig d’aquell exercici d’introspecció, de sobte sonava un mòbil,  i els dos vells es desorientaven. El presentador posava una cara de voler renyar algú. El públic es molestava per aquella falta de respecte.

     Com una espelma que s’apaga, el mateix tremp de la reunió es va anar extingint. Enmig del silenci que s’havia fet al voltant de la poesia i dels poetes, el presentador va cloure l’acte sense ni deixar pas a un torn de preguntes. Estàvem tristos tots.

     La gent, en silenci, va anar desfilant. Alguns es van encaminar a la barra a pagar la cervesa o el tallat. Els poetes van restar sols, enraonant entre ells mateixos. Els organitzadors comentaven on anirien a sopar. Vaig parlar breument amb un d’ells per donar-li les gràcies per haver-me avisat. Em va fer dos petons suaus.

     Igual que havia entrat sola, vaig marxar sola. En la nit se’m va anar desfent el pes de la consciència. Caminant cap a casa vaig pensar que els homes que havia volgut ara dormien.

    

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s