Els meus pares

  

     El meu pare cridava i menyspreava la meva mare, sempre i a tot arreu. Amb cap de nosaltres no va tenir mai una paraula afectuosa, ni un lleuger acostament, ni tant sols una mirada. Tot en ell sempre era desorbitat i desequilibrat, i amagava una amenaça mortal, un perill que gelava la sang. Al seu costat, nosaltres, jo i els meus germans, perdíem la noció de qui érem i ens n’apartàvem terroritzats. Necessitàvem marxar de casa per poder, a poc a poc, sobreposar-nos, però trobar qui érem, després d’aquests atacs al nucli de la nostra identitat, no ho vam fer fins al cap de molts anys d’haver marxat d’allà i d’estar-ne lluny.

   El meu pare arribava a casa i només buscava motius per vomitar el seu odi espantós, el seu fracàs, la seva frustració. Aleshores i sempre per a mi va ser un monstre, i desitjava que es conjuressin tots els elements de la vida perquè no tornés mai més. Però va morir de vell, i ell sempre va ser allà instaurant la basarda i l’anorreament.

   El meu pare tenia una víctima indefectible, que era la meva mare. La violència que exercia contra ella, normalment psicològica però en algunes ocasions també física, era brutal i total. Els insults no eren corrents, sinó expressament dirigits a la seva feblesa, i destruïen el seu valor, la seva bellesa, la seva sensibilitat, el seu desig d’una vida digna, el gran i immens amor que generava en tot allò que tocava: nosaltres els seus fills, però també els animals, que ens va ensenyar a estimar amb passió, els elements de la natura, que coneixia profundament perquè era de pagès, la seva família, que encara que alguns fossin morts no oblidava mai, el seu poble, on va créixer i desenvolupar la seva vida i on va bastir la font, inesgotable, del seu amor per tot.

   El meu pare arremetia contra tot, donava cops de porta, clavava puntades de peu, cridava a ple pulmó amb una concentració d’odi espaordidora, amb una vibració de veu que no va deixar d’espantar-me mai, ni quan només parlava, perquè era destrucció que agafava embranzida per assestar cada vegada cops més forts fins a l’anihilació.

   La meva mare es tancava al vàter amb els seus fills, jo i el germà que em seguia, que tot just caminava, i el més petitó agafat a coll. Plorava desesperadament i era visible com la vida li defallia, i nosaltres teníem l’ànima trencada, esqueixats per tant de dolor i per la nostra pròpia pena, i per la total indefensió de la meva mare, molt més encara que per la nostra desprotecció i l’absoluta i llastimosa desesperança.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s