En l’esponjositat de l’aigua

 

 

     Solco la flonja esponjositat de l’aigua. A un ritme pautat, ara més lent, ara més ràpid, faig una figura completa fragmentada amb tres o quatre moviments, a ritme de respiració. Ara inspiro, ara expiro. I en cada moviment em dono impuls. Endavant.

     Sóc conscient de la potència del meu cos, de la força de les cames, de l’elasticitat dels tendons i músculs, de la capacitat dels pulmons.

     Mentrestant, el pensament divaga. Cerca instal·lar-se en una escletxa plaent, en un gest d’estimació, en una paraula tendra. Però resta difós, més aviat eixarreït, sinó amarg. I s’entretén en comptar el nombre de piscines amunt i avall, la suma de metres, l’estona que ha passat.

     Però els braços tornen a fendir activament l’aigua, i els peus, al final del moviment de les cames, naveguen segurs endavant. Altre cop endavant.

     Fa temps que nedo, i no m’equivoco mai. Em deixo portar pel mateix ritme que creo, buscant l’aire en el moment precís, que inspiro de pressa per la boca i que deixo anar eficientment dins l’aigua, aquesta vegada pel nas, més lentament, a un ritme que es repeteix en ell mateix, exacte.

     En la vida sí que m’equivoco, en els moviments que poso en funcionament, en l’energia que genero, en aquelles noves relacions, com si plantés noves vides, la germinació de les quals començo, però que no floreixen mai.

     En l’aigua  només jugo amb mi mateixa. A la vida jugo amb els altres, vides completes com jo que oposen resistències. No he après a nedar en el seu torrent.

     A l’ambient hi fa olor d’ozó. Un aire amb qualitat. Surto de la piscina reglamentària i entro a la de bombolles, barbullosa, escumosa, d’aigua molt calenta. M’hi deixo acaronar, massagetjar, adormir. Puc ser-hi vulnerable sense cap  perill, sense lesió, sense conseqüències.

     A la vida els altres sempre em poden fer mal, deixar de banda, enfonsar en la solitud. Sense perdó. Implacables. I s’instal·la el dolor. I cap plaer no deixa escletxa, ni fa fenedura, sinó que se’n va lluny i et deixa la boca seca.

     A estones entro a la sauna. Estones curtes on no em permeto els mals pensaments. Noto com a l’extensió de la pell corren delerosos rierols d’aigua, transparents i inodors, i respiro el carbó sanitós que crema en brasa. Fondament. El vapor bull, les parets cremen, el meu cos es neguiteja.

     La sauna és allò que més s’assembla a la reacció d’una acció desmesurada, inconseqüent, il·lògica: l’acció d’un altre. Mesurada, conseqüent i lògica segons les seves lleis.

     Només l’ambient extern, en sortir, em retorna. Com tornar al propi seny. I vaig directament cap a les dutxes.

     Aquí encara sóc en un món recreat, com dins d’una ficció. Però on ja començo a preparar-me per al món que cou, aquest que aplega tots els vessants incalculables, d’on sóc una peça real i on el meu sol esdevenir, ultra les decisions que prenc, el fan moure i transformar. Cap a mi mateixa, també contra mi.

     En la dutxa em ve al cap una cançó brasilera, un ritme com un oasi que ha foragitat el dolor. Com si, increïblement, m’estigués preparant per una cosa bona. Em trec, amb cura, l’olor del clor. Em rento en profunditat la cabellera, dos cops. I deixo lliscar l’aigua, esllanguidament sobre mi, en vetes que s’esfilagarsen i després es tornen a trobar. La transparència de l’aigua. La netedat.

     Assecar-me el cabell és una feina feixuga. Arribar a l’arrel. Treure’n la mullena. Després, donar-hi forma. Un procés costós i llarg, com arribar a la comprensió d’alguna cosa, després adaptar-la a la pròpia realitat. I quedar-hi conforme.

     Finalment em vesteixo. La roba no fa una olor impecable. Ha quedat marcada per haver-la portada, pel fluix, per la suor, per un deix d’olor de cuina. Una cosa que és viva, qualsevol cos, a despit d’ell mateix, deixa la seva influència en tot. Una dona que plora, per fora i per dins, encara més.

     Al carrer em ve a rebre el sol, l’aire i la pols. I el moviment incessant a ritme de viure. Segueix sent el món esfondrat, en el qual el meu home m’ha deixat per un altra dona. Una dona que també té pensament, i cos, i músculs i cabell i tendons. Un món amb el mateix esvoranc esllavissat que m’acompanya a tot arreu. Més amb la presència d’aquesta altra dona que d’ell mateix. I l’alarma. I l’escàndol.

     Però com quan es comença a aprendre a nedar, primer cal surar. I només després fer petites braçades. Cap a algun lloc, al marge del corrent. Aprenent a respirar. Amb els ulls oberts, amb el pensament atent.

     Tanmateix, aquest és el món que prefereixo: insalubre, pol·luït, amb colors i olors que de vegades fereixen. Amb camins tancats i camins oberts, i altres per coneixe’n si hi ha via, o el mateix final. Un món on ningú, tret de mi mateixa, espera que hi aprengui a navegar.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s