En la ciutat vençuda

 

 

     Aquell 27 de gener del 39, en la ciutat inerme, tocaven a morts les campanes de totes les esglésies veïnes. Aquell era el so aclaparant de la derrota definitiva.

     La mare va agafar la maleta i em va dir que prengués el farcell. Ella, amb la cara neta i desconjuntada, el cabell pentinat, les arracades de casament, va tancar els finestrons enmig d’un silenci humà tan opac com si fos de cotó.

     Amb la seva mà a la meva espatlla, vam creuar per darrer cop el cancell. Ella va fer girar la clau al pany amb cura, com si volgués que la casa guardés al seu si les nostres esperances de guanyar la guerra contra els feixistes,  el miracle de ressorgir un i altre cop vives sota el terror de la ciutat bombardejada, ara captiva dels vencedors després de l’ensulsiada de la nostra pàtria.

     I així fugíem: defallides, desnodrides, famolenques, també vençudes.

     Al carrer em va impressionar la desbandada caòtica de persones, carregades de farcells i maletes, desorientades, que caminaven ara amunt  ara avall. Em va impressionar el seu desemparament, els munts de runa i brutícia, la munió de papers i documents comprometedors que la gent llençava per les finestres i que quedaven escampats per terra.

     Vam caminar carrer amunt, cap a la travessera de dalt. La meva mare m’agafava de la mà serrant les barres, mig tremolosa. Érem dues persones més d’aquell èxode de vençuts que s’arrossegava a batzegades, silenciós, balb, afamat, amb el pensament fix en la fugida a França.

     Els vencedors envaïen de tancs i símbols feixistes el carrer del Sol. Escamots vestits de verd i de fosc, apinyats, amb gestos i crits marcials, es feien els amos del meu món. La mare em va dir que entre els franquistes hi anaven també Camises Negres italians.

    A l’alçada del carrer Migdia, uns homes desfets, embenats, alguns amb ferides sangonoses, altres mutilats, ens imploraven mig trontollant i amb crits llastimosos que no els deixéssim en mans dels vencedors. La mare em va dir que eren els ferits de l’hospital, homes dels nostres que havien combatut al costat de la República. Els vaig mirar amb devoció, però nosaltres no els podíem ajudar. Ni tan sols sabíem del cert com sortir de Barcelona.

     A la travessera hi havia autocars. La mare es va treure les arracades. Era amb el que pagaria el preu dels bitllets.

     Després de fer una cua angoixosa, un cop dalt, ens vam asseure entre el gruix de gent desolada i els embalums.

     –Agafarem forces i tornarem a lluitar contra el feixisme –em va dir la mare amb la seva veu més ferma al cap d’una estona, a cau d’orella, mentre mirava per la finestra com passava la ciutat desfeta i ocupada que estimava amb tota la seva ànima.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s