Immobilitat

 

     La calor t’obligava a la immobilitat. Ja de bon matí, quan el passeig de l’illa es despertava amb els seus sons sensibles i animats, la cremor inundava el balcó i penetrava per tots els intersticis de portes i finestrons. Les fustes de les parets de l’habitació rebullien, i dalt del sostre inclinat el ventilador removia lentament l’ardentor espessa de l’ambient.

     Aquells matins em llevava amb precaució, amb el cos regalimant suor, fent moviments lents i respirant feixugament, atreta per la sensació diàfana de claror i la vista del parc urbà, just davant el meu balcó, exuberant d’arbres frondosos que omplien el lloc d’una ombra obscura i atraient. L’autobús començava el seu trajecte habitual, i els voltors es desemmandrien estirant les seves grans ales negres damunt els teulats.

     Al cafè de baix, sota l’espessa ombra protectora del tendal, triava per esmorzar alguna menja tropical, acompanyada pel típic cafè local, amargant i aigualit. El cambrer em servia amb la seva constant rialla i els gestos plens de parsimònia. Aleshores, invariablement, en l’interval de l’esmorzar apareixia l’Angelo, sempre polidament abillat. S’hostatjava en l’habitació contigua de la meva, on disposava també d’un ampli balcó, i malgrat que cada dia es llevava abans que jo, demorava molt de temps en arreglar-se com un dandi. Venia del nord d’Itàlia, es dedicava al disseny de roba i, com jo mateixa, passava les vacances al Carib tot sol. Però ell estava molt menys conformat que jo. No s’acabava de trobar en aquell món, i qualsevol activitat, ni que fos de lleure, se li feia una muntanya. Malgrat que era difícil de convèncer, jo l’acabava animant, i de dia, en acabat d’esmorzar, agafàvem l’autobús per anar junts a una recòndita platja, verge i solitària, i als vespres anàvem a sopar a la terrassa plàcida d’un restaurant, damunt el mar, on de vegades vèiem passar parelles de dofins.

     Sens dubte aquells dies tots dos amagàvem secretament posar fi a la nostra solitud, però érem educats i cautelosos, i la nostra relació no passava de ser una grata companyonia sense arribar a frec de pell. Semblava com si ens fes por permetre’ns cap bogeria.

     Un vespre, mentre ell pagava a la barra, se li va acostar una noia. Sens dubte era una prostituta, però ell es va animar instantàniament. Jo el vaig veure transformar-se, àgil i rejovenit, i poca estona després va venir a acomiadar-se de mi. Va marxar amb ella com si de cop dominés a bastament aquell món.

     A la nit vaig sentir els seus inequívocs sorolls, mentre pensava, sense especial recança, que seguia prolongant-se fins a l’infinit la meva llarga

abstinència d’amor i sexualitat.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s