Melmelades

  

     La cuina era territori de les dones, allà on no s’acostava mai el meu pare, si no era per escridassar o pegar, amb la seva violència virulenta.

     Aleshores s’ennuvolava tota la realitat i el món sensible quedava desprotegit: la carn dúctil i exposada de la meva mare, que els cops esclafaven com mató; nosaltres, els nens, amb els cossos que es trencaven amb un cruixit. Cops durs entre un puny i una superfície opaca. I, a la boca, gust de sang.

     A la cuina poques vegades hi passaven aquestes escenes, encara que sempre s’hi percebien, i aleshores un podia sentir, no exempt d’una certa congelació, el sol que entrava pel batent de la porta.

     La cuina era petita i no era un lloc on al meu pare li anés bé arrossegar amb odi la meva àvia, gairebé impossibilitada, com feia pel menjador: per això era un espai amb menys avergonyiment.

     A la cuina la meva mare sempre hi rentava plats o hi coïa macarrons, amb una esma incomprensible per fer-hi el sofregit; posava les cuixes de pollastre al forn i hi picava, amb un ànim desconcertant, all i julivert. I fins i tot hi feia flams, coques, melmelades de codony, de préssec, de mandarina, que deixaven una vora socarrimada, com un pecat, a les cassoles de fang.

     Per què creava estabilitat la meva mare amb les seves neteges, les seves coccions, el seu assaonar, si d’aquella cuina i de tota l’extensió de la casa només calia, urgentment, a corre-cuita, fugir-ne?

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s