Ah!, com regalima la suor pel teu cos. Cara avall, pit avall, cuixes avall, també. M’hi extasio! I amb aquest teu posat abandonat i indolent amb què, estirat, et fregues lentament ara un braç, ara l’altre, o et passes suaument la mà pel pit. Ai, em poso a mil!
Saps què? Estàs boníssim! I si no fos que no estem sols a la sauna, se’t tiraria a sobre ara mateix. I no vindria amb misèries, sinó que et mostraria tota la puixança indominable del meu zel.
A més, com sona el teu nom! Mmmm. Roman Tiquetell. Oh, em transporta a un país fantàstic.
Ai, i quan penso en l’admiració que també em tens, que m’has declarat amb el festeig dels teus correus! De primer em van semblar una mica sospitosos, uns missatges un pelet inconcrets:
“…rosa de seda, que enlluerna l’astre sol, vols ballar amb mi el minuet de les anemones? Per tu el meu cor glateix…”.
o aquell:
“…divina meva, tu que amb els teus ulls apagues les estrelles de la finestra de la nit…”.
Però ja he comprès que, tímid de tu, m’escrius en clau, i que durant aquests anys has viscut en silenci un amor secret per mi. Doncs ara ha arribat el moment d’enllaçar-nos en una fusió definitiva.
*
Roman Tiquetell, escriptor a preu fet de novel·les roses a preu fet, cobrades a tant el capítol, va sortir de la sauna fugint d’una veïna poca-solta que, amb una expressió embadalida, l’havia volgut petonejar. Prou amoïnat ja que estava perquè tenia el correu espatllat i no podia enviar puntualment a l’editor l’última entrega de “La malaltia del cor d’Osvald”. Esperava solucionar en breu aquell problema i alhora aturar la desbandada de missatges que, amb seccions de frases i textos de les seves novel·les, el sistema enviava indiscriminadament a tort i a dret.
Aquí pots trobar el meu perfil