Galeria

Món lluent

  

     Aquell era un món lluent, en el qual llampurnaven els diamants que duien les dones als joiells i a les tanques de les bosses de mà. Els seus reflexos es multiplicaven als miralls i realçaven la lluentor dels vestits de seda.    

     A diferència dels negres, els blancs mai no duien rampoines de bijuteria, sinó joies autèntiques, que eren l’exponent de la riquesa que gànsters i gent de diversa estofa estaven acumulant a recer de la Llei Seca. Però al Cotton Club no importava la procedència dels diners, sinó només la profusió en gastar-los. Si no eres prou ric, el Cotton, el club “aristòcrata” de Harlem, no era pas el teu lloc. I si eres negre, hi tenies el pas definitivament barrat com a client. Només podies fer-hi de cuiner o formar part de l’espectacle d’entreteniment.     

     Jo era part de l’entreteniment, ja que era el pianista de l’orquestra que entrava a la sessió de mitjanit. Aquella era la meva primera feina seriosa, encara que guanyava per dia el mateix que feien pagar per un sopar: un dòlar i mig.

     La vocalista de l’orquestra era la Celeste. A diferència de mi, que havia arribat de Nova Orleans, ella era del mateix cor de Harlem. Era una noia preciosa de 19 anys que, per a fortuna seva, no era negra, sinó de color de xocolata. D’altra manera mai no hagués estat admesa com a cantant del Cotton. En aquells temps era la meva xicota, i ens ho passàvem força bé i teníem una bona avinença. Ella era, a més, molt sexy, i la seva silueta i el to esquinçat amb què interpretava les lletres feia esquerdes en aquella atmosfera cofoia i malversadora.

     Al Cotton rajava a doll el whisqui a ritme frenètic de jazz, sempre de manera encoberta i a preus exorbitants. Els petits gots que se’n servien aviat baixaven gorja avall, i la gent en demanava un darrere l’altre.

     Aquest negoci florent era vetllat pels galifardeus de l’amo, un traficant més d’alcohol del país. Només de veure el bony que els feien les pistoles vora l’aixella et convencies que no estaven per falòrnies.

     Una nit, la Celeste no va aparèixer a l’escenari. Ja era l’hora d’actuar  i l’orquestra es retardava. Amoïnat, la vaig buscar per tot el rereteatre, però no la vaig trobar enlloc.

     Aquella nit, des del clarobscur d’un extrem de la barra, en Fox, l’esbirro de confiança de l’amo, no va deixar de dedicar-me la seva ganyota repulsiva.     

     Vaig tocar malament, ple de neguit i temors. 

     Quan va arribar la mitja part, vaig anar a encarar-me amb en Fox.

     —Has vist la Celeste? —li vaig preguntar.

     Ell va eixamplar la seva ganyota nauseabunda.

     —La teva noia està molt bona, molt bona… —va dir amb cinisme.

     —On és? —el vaig tallar.

     —Ah, no ho saps, negre? Ja no la veuràs més per aquí.

     Vaig fer un esforç colossal per no clavar-li una pinya.

     Serrant les barres, vaig sortir esperitat del local i vaig córrer la 142-Street avall fins arribar a ca la Celeste.

     Ella era a la cuina, completament desmoralitzada. El fastigós d’en Fox havia intentat forçar-la, però ella havia preferit perdre-ho tot abans que ficar-se al llit amb aquell pollós. Jo li vaig fer costat, i de la nit al dia vaig perdre la millor feina que podia trobar a la ciutat de Nova York.

     Així va ser com la Celeste i jo vam abandonar aquell món poc abans que el crac del 29 el sotragués de soca-rel.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s