Galeria

No et cal

  

     Encara torno a dir-te que et vull en aquest desert que és no tenir-te. Encara mostra un deix de somriure la meva ànima estesa davant teu, irradiada per la teva resplendor. Encara espero, com tantes vegades, un esqueix de tendresa que es fongui en la meva, però només és, com sempre, el mateix desencaixament.

     Avui m’has buscat a la fruiteria del súper. Has vingut sense arestes a mostrar-me que estàs aprenent català. Parlant-me català, la meva llengua íntima i sincera, encara t’estimo més.

     Amb la teva alçada llarga, la cara dolça d’home americà tranquil, que et refregues amb les mans mentre penses l’enfilall de paraules, ets la riquesa d’escalfor més cobejada per mi. Però amb les teves respostes m’apartes lluny del centre del teu camí. Res més descoratjador i trist, expel·lida fora dels teus cercles on encara s’esdevé l’única vida.

     Després, fora de tu, en tots els altres racons freds i malagradosos, desendollats, ni tan sols em reconec. I el món és una ampla obertura cansada, que només m’allunya d’allò ver.

     Si algun cop he concebut una mínima esperança, aleshores el temps s’ha vestit amb piquets de colors sota un sol resplendent de dia preciós de la mediterrània, un dia traspassat només per la proximitat de la teva vida, pel teu sí, que torna el temps roent i ple de presagis. Uns presagis com uns piquets de colors en un vestit blanc damunt la dona que sóc, amb el que et ballaré la meva dansa terrenal davant la ingravidesa del teu ésser amorós.

     Davant la nevera del súper, mentre trio la mantega i agafo el formatge ratllat, te m’acostes i em parles, donant-te temps per enfilar les paraules catalanes, oferint-me cada una de les teves pauses per observar-te: les mans delicades i pulcres, que et passes per les parpelles, el rostre somrient i tímid, amb el nas com un contrapunt afuat entre la ufanor de la bellesa, el cabell mig blanc que fa dos anys et vaig acaronar amb passió. Dos anys. I el teu respir i el teu tremolor. I la blancor del teu cos nu. I la calor de la tarda d’estiu que era part de la mateixa joia.

     Passi el que passi, et vull. I si sabés que al final del camí hi ets tu, t’esperaria. Si sabés que al final de totes les caminades cercant-te t’hi hagués de trobar, com quan tu vas buscar-me, prendria valor el temps, ja empeltat del sentit de la meravella extrema.

     Però en el passadís de les begudes te m’esfumes, i quan et pregunto si vols que t’acompanyi amb cotxe em tornes a dir que no cal. No et cal el meu amor, sempre balder i orfe. No cal, tampoc, que t’esperi, ni a la cua del súper ni en cap altre dels meus viaranys on, isolada per l’amor per tu, que sempre sento que hauria de ser només conciliació, encara et somio.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s