Però vine

 

 

 

     Són tres quarts d’una de la matinada i en aquest bar, isolat, t’espero.

     És un dissabte de Setmana Santa, i amb el cor en suspens espero veure la teva figura creuant les portes de vidre, només pel plaer de tornar a estar en el caliu del teu cos acollidor, de la teva mirada manyaga.

     Però crec que no vindràs.

     Ahir es veu que sí, que vas venir. M’ho ha dit el cambrer. No m’he pogut estar de preguntar-li per tu. I jo ahir també vaig passar, però només vaig mirar des de la porta, amb el cor en un puny, per si seies, com de costum, a la barra.

     Però es veu que ahir et vas estar asseguda tota la nit a una taula. Una taula que restava amagada de la meva mirada, de biaix al local.

     Ha vingut la meva promesa d’Amsterdam, on fa un Erasmus, per passar amb mi tres dies, però no he deixat de pensar en tu, en la dolçor que vas deixar-me, en el teu esqueix de tendresa, en les garlandes de delícia que gronxen en la festa que ets per mi.

     Era ja una hora alta. De sobte vas aixecar el cap del meu pit i vas mirar el rellotge. Jo vaig acompanyar la teva mirada: les cinc del matí.

    I ja havies d’anar-te’n. En realitat, per a res havies d’estar a aquelles hores allí. Però vas ser tu qui va despullar-se.

     Recordes com jo et volia tornar a vestir?

     —No, sisplau, fes l’amor amb el teu xicot —vaig dir-te—. Ell t’espera.

     —Però tu em fascines —vas contestar, lleu.

     I no vaig poder sostreure’m per més estona al teu encís, a la teva tendresa, plena de fresca rosada i de pluja.

     I així es va abrivar un temps nocturn de rellotge amb tu, tendre i salvatge: des de mitjanit fins a les cinc.

     I ara ja és la una de la matinada i en aquest bar segueixo esperant-te, suplicant que avui tornis a venir. Entre nosaltres no hi ha adreces ni telèfons, només rellotges, i aquest local on et vaig conèixer i conèixer, fins que una nit bella entre les belles vas acompanyar-me i vam prendre embranzida per anar-nos-en tots dos cap al meu llit, enardit de delícia, resplendent de la teva llum, fins al moment que el rellotge marcà la seva hora terminal, del tot a contracor nostre.

     I encara restaré aquí, mirant passar a la minutera la mitja hora que m’he donat de marge per seguir-te esperant en aquest meu temps de vetlla, obert de bat a bat per a tu. Però vine.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s