Galeria

Sixaola enllà

 

     La pluja regalimava pels nostres cossos bruns sota la immensa fulla de plataner, acabada de tallar de soca-rel, que aguantàvem fermament pel sòlid tronc damunt els nostres caps. El seu teixit estriat de nervis se sacsejava al ritme del nostre moviment en avançar cap a la llera del Sixaola, el riu que dividia la terra de l’home blanc amb el país dels indígenes.

     La forta pluja tamborinava sobre el fullam de la jungla mentre una densa olor d’humitat vegetal penetrava els nostres sentits. Els crits dels micos udolaires s’elevaven per damunt de les eixordades refilades dels ocells.

     L’Amanda era l’única que, sota la seva fulla gegant, no es mullava. Sortejava descalça els tolls d’aigua que la terra argilosa no empassava i que transformava en un fang espès. Els músculs de les seves cames eren durs i àgils, i la seva cara de pòmuls alts tenia una expressió rotunda.

    —Amanda, no calia que ens acompanyessis —li vaig dir, enfonsant els peus en els bassals.

     —És veritat —va dir el Nil, el meu company—. Haguéssim pogut arribar sols fins a l’embarcador.

     —Les coses cal fer-les bé —va contestar ella fermament. 

 

*

 

     En havíem conegut en l’esgavellat autobús que feia la carretera cap a Bribri, on per primer cop sentíem el ple murmuri d’una llengua precolombina. Sota el sol resplendent del migdia, a les vores del tortuós camí, travessat per abundosos torrents d’aigua, s’hi apostaven les immòbils iguanes.

     Asseguda en un seient contigu, una dona indígena ens va somriure i ens va oferir un suc de canya de sucre, dins d’una fràgil bosseta lligada amb un nus. Era l’Amanda. Més enllà del Sixaola, al vessant de la muntanya, hi havia Amubri, el seu poble.

     Ara veníem de passar-hi tres dies, sota el càlid aixopluc de la seva protecció generosa. Havíem fet amb ella i els seus un pacte de família, i així ens havíem iniciat en la remota cultura dels bribrí.

 

*

 

     Les barques, carregades d’estibes de plàtans i de cacau, tallaven el cristall verd fluent del majestuós riu, soscavat per la pluja.

     En pujar al rai que havia de travessar-nos fins a l’altra vora, el Nil i jo vam abraçar el cos ferm de l’Amanda, conscients que potser mai més no tornaríem a veure’ns. Restava, damunt la tauleta de la sala familiar de casa seva un llibre en català i mil colons, el primer, un regal nostre, íntim i personal, i l’altre, amagat dins del llibre, pertanyent a l’àmbit de la necessitat.

     Ja al mig del riu vaig sentir com si, deixant aquell món, tallés els ponts amb la veritable essència de la vida.

     —Saps què? No vull tornar a Nova York —va dir de sobte el Nil.

     —Jo tampoc. Què ens va fer anar allà? —li vaig preguntar—. Cap on ens ha portat la civilització occidental? Com hem pogut perdre així el senderi tots plegats?

     I amb la consciència del que ja és irremeiable, em vaig deixar caure en aquella puresa plena de pau que tots els meus sentits es resistien a abandonar.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s