Un petit foc encès

 

      Hi ha un petit foc encès que t’envolta i crema en tu. Una sensibilitat eriçada, que et fa somriure i sotsobrar. Quan parles sibilen les teves paraules i el moviment circumdant s’atura tot. I el teu cos és tendrament neguitós, transpirant i latent. Al fons s’intueix el temps, que va retornant, lent, a l’aula.

     Aprens català a la classe amb mi i en sortir m’esperes. És la cosa més deliciosa que em passa en aquest temps. Ningú més no m’espera, ni ve a acompanyar-me enlloc. Només tu, amb el teu somriure canviant i plaent. I aleshores el teu foc crema just a frec meu. Tendrament, com en un llarg passeig de nit per Espanya, aquestes ciutats franques a les quals tu pertanys.

     Ja et coneixia d’abans: t’havia vist en pel·lícules, en la gent menuda que interpretaven els protagonistes, en la gent sensible que viu la vida sincerament. En el seu afany diari, en el seu plany, i desconcert, i encert, i també ensorrament. En persones capaces d’estimar fins la fi, en l’amor i en la pèrdua. Amb la llengua castellana, dòcil i clara, com a manifestació humana de l’esperit.

     I així tu véns d’aquella terra tancada que no té mar, però que té cases fondes, i ànimes a l’ombra de les quals creixen, sencers, els móns. Amb els signes del cel que anuncien els canvis. Potser amb olor de molsa.

     I torna el teu somriure que ha transitat tantes estances, i els carrers fullosos, i les terrasses plenes, curulles d’ombra, i els cafès recollits.

     Les mans amb les carícies que has après assegut a les voreres, en les tardes lentes, en els vespres il·luminats.

     Imagino amb tu la història que traspassi llocs i cossos, enllà de marges i fronteres, aquest ésser que ets entre el blat i l’oronella, a un pas de roca i mar, que és el meu ésser.

     I després d’acompanyar-me, desfàs el camí i tornes enrere.