Galeria

El cas de la joia desapareguda

 

     Amb el cas la joia desapareguda tenia mala peça al teler. D’ençà que va entrar en Thomas al meu despatx que ho vaig endevinar. Els fets no acabaven de casar, hi havia massa incògnites i, a més, en Thomas, que m’havia arribat al cor només de veure’l, estava obsedit amb la refotuda joia i no estava pels meus senyals de seducció. Bona manera de fer el préssec, la meva, sí senyor!
Però, abans d’explicar-vos aquesta història, permeteu-me que  em presenti. Sóc la Dora Gags, l’única feble dona de Kinstong Town que es dedica al negoci de la investigació privada. Tot va començar quan a l’escola una casualitat em va fer descobrir com va desaparèixer el pa amb xocolata de la Marnie i qui se’l va menjar. Des d’aleshores que vaig saber quina seria la meva vocació.
Bé, en aquesta ciutat, que és on jo vaig néixer, amb poc més de cinc mil habitants, no es pensin pas que no hi passen coses dignes de ser investigades. Més aviat podria dir que no en paren de passar.
Aquí, però, no hi ha mai sang, ni se senten crits en públic ni aldarulls, i si sou uns forasters que us hi trobeu de pas, us semblarà que la vida transcorre plàcida entre els seus edificis envoltats de boscos i camps d’alfals. Però no us deixeu pas enganyar. Per sota aquesta aparença daurada, hi ha volcans que es somouen i terratrèmols que es sacsegen, perquè aquí també hi ha persones que actuen amb premeditació i males arts.
Però deixeu-me explicar-vos la meva recent investigació que corroborarà  a bastament aquesta meva darrera afirmació.
Divendres al matí, el darrer dia d’una setmana que havia resultat llarga i ensopida, i en què m’havia dedicat la major part del temps a escalfar el cul de la cadira, van trucar al vidre del despatx.
Toc toc toc toc.
—Endavant –vaig dir de pressa.
Un jove alt i ferreny va aparèixer polidament abillat per la porta entreoberta.
—Senyoreta Dora, estic en un destret –va dir, afectat.
—No us amoïneu. Sóc aquí per resoldre el vostre cas. Però preneu seient, si us plau, i relaxeu-vos.
Ell es va asseure, una mica encarcarat.
—I ara, en què puc ajudar-vos?
Ell es va escurar el coll mentre s’arreglava els botons de puny de la camisa.
—Bé, un anell de la meva mare, una joia molt valuosa, ha desaparegut del seu joier. Penseu que li va regalar el meu pare el dia del seu prometatge, i per a nosaltres té un gran valor sentimental. I més encara perquè el meu pare fa poc que és mort i era el principal record que la meva mare en guardava.
—Vaja, vaja –vaig respondre fent-me la interessant, però sense saber per on començar a sortir-me’n–. I vós voleu que jo trobi l’anell, oi?
—Naturalment, sí.
—Teniu servei?
—Oh, no. La meva mare s’ocupa de tot. Es dedica només a la casa i a mi. No té més aficions, i cap ni una vel·leïtat.
Em vaig quedar rumiant aquesta darrera afirmació, però de moment la vaig passar per alt.
—On la va comprar, el seu pare, la joia?
Ell em va mirar, sorprès.
—Bé, no és una resposta gaire fàcil, aquesta. I vós heu encertat la pregunta. Es veu que un any, a causa de la seva feina de marxant d’art, seguint el rastre d’un quadre,  el meu pare va arribar a Bruixes, i allà un venedor d’antiguitats li va oferir l’anell per un preu assequible a la seva butxaca. Però li va assegurar que era una joia de gran valor i que havia pertanyut a la noblesa francesa.
Em vaig felicitar pel meu acurat nas de llebrer.
—No us van robar res més?
—No. Tampoc no tenim joies de valor, nosaltres. Som una família acomodada i prou, sense gaires folgaments.
—Em podeu descriure l’anell, senyor…?
—Mcmitch. Thomas Mcmitch.
—Molt bé… ehem… senyor Mcmitch. Com era, aquest anell?
—Qui us ho podria explicar millor és la meva mare, però no vol per a res que ho sàpiga la policia.
—Per què?
—Perquè una joia així necessitaria una certificació de propietat, i ella no en té cap. Podrien acusar-nos d’haver-la robada.
—Bé, senyor Mc…
—Digueu-me Thomas.
—…Thomas. No li asseguro que puguem evitar la policia. On puc trobar la vostra mare?
—Us convida a prendre el te aquesta tarda a les cinc. És que ella és una persona clàssica i no es veu entrant al despatx d’un detectiu.
—Detectiva, Thomas, detectiva.
—Detectiva, sí, perdó  –va dir allargant-me una targeta.
Quan va marxar em vaig quedar emocionada per la bellesa i la timidesa encisadores d’aquell home.

 2

     La casa d’Albrigth Street era una mansió petita i coquetona, davant del Chesnut Parc. Deu minuts abans de les cinc vaig trucar estirant la corda que connectava amb la campaneta que, dins la casa, va sonar.
El mateix Thomas, distant i educat, va venir a obrir-me. Em va conduir per un passadís de parets entapissades fins a un salonet de bufons sofàs plens de llaçades. Un balcó s’obria damunt el parc i mostrava la verdor dels arbres.
Una senyora de mitjana edat, amb molts brisalls encara de joventut, seia circumspecta en un dels sofàs davant una safata de te fumejant.
—Mare, és la senyora Gags, la detectiva.
—Oh, asseieu-vos, senyoreta, i moltes gràcies per haver vingut –em va dir allargant-me una mà molt blanca de dits llargs-. Si us plau, serviu-vos.
—És tot un plaer, senyora Mcmitch. Però digui’m Dora.
—Oh, Dora, és clar. Vós trobareu el meu anell, oi?
—Farem el que podrem…
—Ja li ha dit el meu fill que serà ben recompensada?
—Bé, encara no n’hem parlat, però jo tinc estipulats uns honoraris.
—Compteu amb què pagarem més del que calgui per recuperar la joia. Me l’estimo molt. Ara sento un buit, aquí, al meu dit, sense ella –va dir, agafant-se l’anul·lar de la mà esquerra.
—Ho comprenc molt bé. Vostè el portava sempre?
—Sí, sempre. Des de que el meu marit, aleshores el meu promès, me’l va regalar. Només me’l treia per fer les feines i per dormir.
—Sí, és clar. No me’l podria pas descriure?
—Oh, era l’anell més preciós del món. Me’l mirava cada dia, amb tants diamants i pedreria. No tenia cap por de dur-lo pel carrer perquè estic segura que tothom es pensava que eren vidres.
—Però, em podria dir quantes pedres tenia, i de quina mena eren?
—Oh, sí, és clar. Al voltant d’un gran robí hi havia un cercle de diamants i un cercle de maragdes, que es tocaven l’un a l’altre, de mida grossa i tallats polidament. I al voltant de l’últim cercle hi havia vuit flors. Per això semblava tenir una aparença octogonal. Cada flor era curullada amb una maragda o un robí de gran mida, seguit per un cercle de dotze diamants cada una.
—Però això ve a ser… –vaig exclamar fent un càlcul mental ràpid– cent noranta-sis diamants!
—Sí. I heu de comptar els del cercle gros, que allà sol ja n’hi havia catorze, i de mida superior –va dir compungida, com si anessin a escapar-se-li les llàgrimes–. A més, al segon cercle hi havia setze maragdes més… –va dir, acabant-se-li l’alè.
En Thomas se la mirava com si en qualsevol moment hagués de socórrer-la d‘una basca. Encara no s’havia adonat de la fortalesa de la seva mare.
—Però vingueu, vingueu… –va dir-me, aixecant-se–. Thomas, tu no cal que vinguis. Només vull ensenyar-li a la Dora el joier d’on ha desaparegut l’anell.
—Com vós vulgueu, mare –va respondre sense estar-ne gaire convençut.

 3

     L’habitació a la qual em va conduir la senyora Mcmitch semblava una capsa de nines. Ella, després de fer una mirada amunt i avall del passadís per assegurar-se que estàvem soles, va tancar la porta. El joier era una caixeta de música amb una ballarina. En obrir-lo va sonar, melancòlica, la melodia d’Amor Venecià.
—Escolteu, senyoreta Dora –va començar a dir de pressa–, a vós us he de dir la veritat. Una veritat que no pot saber el meu fill. L’anell em sembla que me’l van robar a mi. No li podria pas assegurar, però el que és segur és que no me’l van prendre de casa.
—I com va ser que…? –vaig preguntar-li, sense entendre res.
Però aleshores ella volia explicar-se i no estava per escoltar-me. La vaig deixar continuar al seu aire, convençuda que per si mateixa respondria els meus interrogants.
—Escolteu-me bé, perquè això és un secret molt gros –va dir, impetuosament–. Jo busco un home, senyoreta Dora. Un home que m’estimi… un home que m’acompanyi… Ja no puc suportar la solitud, ara que ja he pujat el Thomas.
—Ho comprenc perfectament, però…
—…i per això vaig posar un anunci al Times. Un anunci discret, on explicava la meva situació i demanava conèixer homes en una situació semblant.
—I el lladre és… –vaig començar a aventurar.
Però ella no em va deixar continuar. Seguia embalada, recargolant-se ansiosament les mans.
—Escolti’m sisplau, senyoreta Dora, perquè això encara no li he explicat mai a ningú. Els homes que estiguessin interessats en el meu anunci havien d’escriure’m una carta a un apartat de correus, deixant-hi el telèfon, i jo feia una tria dels que m’interessaven i dels que no. La veritat és que l’home que crec que em va robar l’anell només era el tercer que coneixia.
—Però no cal cap excusa. Vostè feia el que creia convenient…
—Però no volia aixecar sospites. Sobretot perquè el meu fill no se n’assabentés, els trucava els homes cada cop des d’un telèfon diferent, i els citava al salonet de diferents pastisseries. Aquest darrer home, que va dir que es deia Arthur, era molt sol·lícit, i em va agafar diversos cops la mà. Va aconseguir emocionar-me. I quan vaig arribar a casa vaig veure que no portava l’anell.
Aleshores es va sentir, ben audible, un fort respir darrere de la porta. Sense més preàmbuls, la vaig obrir. Un Thomas bellíssim i commocionat va aparèixer amb els punys tancats.
La senyora Mcmitch va fer un xiscle.
—Oh! Thomas! Estaves escoltant? Has sentit el que he dit? –va exclamar posant–se el puny a la boca.
En Thomas no va respondre. Estava massa trasbalsat.
—Bé, bé. No hi ha res que surti pas del normal  –vaig dir, intentant treure ferro a la situació–. Seieu, Thomas, que la vostra mare ens acabarà d’explicar aquesta història.
Ella es va asseure a la vora del llit esponjós, amb la cara tapada amb les mans.
—No sé si podré, no sé si podré –va dir amb veu ploricona.
—I tant que podrà –la vaig esperonar–. Es tracta de l’anell! Com era, aquest home? Ha dit que es deia Arthur, oi?
En sentir la paraula anell, tots dos es van eixorivir.
—Bé, sí és clar, l’anell –va dir ella eixugant-se les llagrimes i aixecant el cap en recerca de l’orgull perdut–. L’home era alt i prim, de cabell ros, abundant, amb un vestit molt fi, tot ell molt elegant…
—L’havia vist abans, mare? –va preguntar, tot assertiu, el Thomas.
—Doncs ara que ho dius, potser sí, sí, sí sí… Al primer moment ja em va semblar que em sonava.
—Senyora Mcmitch, ara la tasca de la seva vida s’ha de resumir en recordar de què el coneixia –vaig rematar jo amb solemnitat–. I per cert, no té pas la carta que li va enviar aquest darrer pretendent?
—Oh, no. Un cop m’apuntava el telèfon, estripava les cartes i les llençava a una paperera.
—De primera! –vaig bromejar per amagar que, amb aquell cas, estava del tot a les fosques–. I el telèfon, el té?
—Sí, però era un telèfon públic. El vaig trucar en una hora convinguda, tal com demanava a la carta.
—Excel·lent, excel·lent –vaig dir, mofeta.

 4

     Aquell cas, sense res on agafar-me, se m’escapava de les mans. La tarda següent vaig convocar en Thomas a la cafeteria de baix del meu despatx per parlar de l’assumpte, més pel gust d’observar de prop la seva cara encisadora que per la convicció de treure’n l’entrellat. Però em vaig assabentar d’algunes coses noves d’aquella família peculiar.
—Com era el vostre pare, Thomas? –li vaig demanar a l’atzar, però amb un capteniment que feia creure que la meva pregunta anava cap a una direcció precisa.
—Bé, li portava més de vint anys a la meva mare. Sempre l’havia protegida. Ara ella, sense ell, està desvalguda…
—Vós creieu? –li vaig demanar, fent el gest d’aixecar les celles amb què ho posava en dubte.
—Bé, sí, o potser no… no ho sé. El cas és que el darrer temps el meu pare s’havia tornat… com ho podria dir… indiscret.
—Indiscret?
—Està bé, senyoreta Dora. Podríem dir-ne bocamoll.
—Què voleu dir, amb això?
—Mireu, ell va morir d’un atac de cor, però ja feia temps que feia catúfols. Cada tarda anava al seu pub, on havia anat els darrers vint-i-cinc anys, ja des d’abans que jo naixés –jo vaig fer un càlcul ràpid dels anys que devia tenir en Thomas–. Un vespre va trucar a la porta de casa un tal senyor Rochewald, o així es va presentar –continuà–. Va demanar per la mare i el vaig fer passar al saló. I aquest tal Rochewald va dir-nos que el meu pare estava explicant a forasters els secrets de família.
—Quins secrets de família?
—El senyor Rochewald va esmentar que en diversos ocasions el pare havia explicat alguna cosa sobre un anell –jo vaig obrir uns ulls com unes taronges–. Però era aquest senyor Rochewald era un viatjant de pas per la ciutat –va afegir en Thomas–, i no en tenim cap dada.
—De primera, també –vaig dir jo, mordaç i resignada alhora.

5

     L’inspector Malcolm, Rudy per als amics, remenava la seva tassa de te, pensatiu. Jo l’havia convidat a casa meva al te de les cinc, com aquell que només convida un amic per passar la tarda amb una companyia agradable, però la meva intenció era parlar-li del cas.

     —I dius que d’aquesta joia no se’n sap la procedència?
—No, no la sap ningú de la família. Només saben que el pare la va comprar a un antiquari i que potser va pertànyer a una noble francesa. És veu que, darrerament, el pare desvariejava i va explicar a desconeguts l’origen de la joia, i que aquesta estava en possessió de la seva dona.
—Com era, aquesta joia?
—N’he fet un petit diagrama per les indicacions de la mare. Sembla una joia règia –vaig dir cercant-ne el full al meu escriptori.
—Òndia! Quina pedralla! –va exclamar ell–. Més dos-cents diamants? I duia l’anell pel carrer’
—Sí. Es veu que mai ningú es va pensar que era bo.
—Fins que…
—Fins que… és clar! Fins que el pare va explicar que era autèntica i que valia un potosí! –vaig dir, saltant de la cadira.
—Deixa que m’emporti el dibuix. Faré buscar al Departament d’Investigacions l’origen de la joia. Ara tu ja saps en quina direcció has de cercar, oi?
—Sí. Només puc investigar en una sola direcció. Gràcies per la teva ajuda,  Rudy. Ets un sol –li vaig dir fent-li un petó al front.
Encara que jo sabia que en Rudy estava des de sempre enamorat de mi, a mi només em sortia de fer-li petonets tendres d’amic.

 6

     El pub on el difunt senyor Mcmitch anava a passar les tardes era al passeig  del Herois, a dos carrers del seu domicili. Per fora tenia un aspecte auster i carrincló, i a dins s’hi respirava un aire fatu i antiquat. Havia estat un club només per a homes. Ara hi entraven també dones però, per una part dels clients, semblava que no hi érem gaire ben vistes.
Em vaig asseure a la barra intentant trobar amb la vista l’home ros i esprimatxat de la senyora Mcmitch, però ningú no s’assemblava a aquestes característiques.
Vaig passar molta estona entretenint-me amb el diari, mirant de reüll. Després vaig arreglar-me la bossa de mà. Va passar una altra bona estona. Després em vaig distreure com si comptes mosques. Res. Anaven entrant homes, que em miraven contrariats i s’afegien a alguna colla al voltant d’una taula. Va entrar una parella, una dona amb dos senyors, dos joves que van fer un cafè ràpid a la barra… Al cap d’una estona vaig agafar els meus patracols i em vaig disposar a marxar.
Al sortir, distreta i una mica embotornada, sense voler vaig xocar amb un home alt que entrava. Vaig fer un bot que gairebé em va fer tocar el sostre: era l’home ros que jo estava buscant. Vaig anar a una cabina i vaig trucar a l’inspector Malcolm, Rudy per als amics.

7      Em vaig asseure a un banc del passeig, des d’on podia divisar perfectament la porta d’entrada del pub. Va anar entrant i sortint gent, però ningú no era l’home que jo espiava. Va arribar una noia molt elegant que es va quedar dreta vora la porta, mirant-se el rellotge, com si esperés algú abans d’entrar.
En Rudy va aparcar a una vora del mateix passeig. Portava el seu cotxe particular i anava de paisà.  Dins del vehicle també hi havia la senyora Mcmitch, molt empolainada, i en Thomas, preciós i lleuger com una rosa en aigua. Jo em vaig aixecar i vaig anar a seure al cotxe, al costat d’en Rudy..
—Tinc reforços a la porta d’emergència del local –va explicar en Rudy–. I aquella xicota de la porta és la Judit –va dir assenyalant la noia elegant–, també del Departament de Policia. Si la senyora Mcmitch reconeix aquest home, no es podrà escapar.
—Oh, Rudy, no sé què faria sense tu –li vaig dir, acostant-m’hi per fer-li un petó a la galta. Però ell de sobte es va girar una mica i va anar a parar-li als llavis.
En Thomas ens va veure i va fer un mirar estrafolari. Segur que censurava severament aquell comportament, encara que estiguéssim a punt de jugar-nos la vida per recuperar l’anell de la seva mare.
—Saps a qui va pertànyer l’anell? –em va preguntar en Rudy, sense deixar de mirar la porta del club.
—A qui? –li vaig demanar, realment interessada.
—Va ser un regal que va rebre Maria Antonieta en el seu divuitè aniversari. Juntament amb altres joies reials, va ser confiscat pels revolucionaris, però després tot el botí es va dispersar.
La senyora Macmitch, de darrere estant, ho va sentir.
—Valga’m déu! –va exclamar amb un sospir.
—Ara aquesta joia hauria d’estar en un museu –va dir en Rudy.
En sentir això la senyora Mcmitch va fer un lleuger petament de dents.
Aleshores va sortir l’home ros amb qui dins el club havia topat i que em semblava haver reconegut com l’Arthur.
—Mira, l’home ja surt –vaig dir ofegant un crit-. És aquest, senyora Mcmitch?
—Sí, és ell! –va dir la senyora Mcmitch arrapant-se al Thomas.
La Judit l’havia aturat per fer-li unes una pregunta qualsevol, i aleshores va ser quan el Rudy,, mantenint la calma, se’ls hi va acostar.
Veient-se-les venir, l’home es va tornar blanc com un paper.

8

     I bé, havia estat així., tal com ho havíem suposat: l’home havia robat l’anell del dit de la seva mestressa en un moment d’arravatament emocional d’ella, que estava tan trasbalsada que ni se n’havia adonat. Sembla ser, també, que es tenien vistos pel barri, perquè eren pràcticament veïns, i d’aquí venia que la senyora Mcmitch ens comentés que potser el tenia ullat d’abans.
La joia es va trobar en un calaix de la tauleta de nit del lladre que, un cop a la comissaria, es va desmuntar i va cantar de pla.
I voldran creure vostès que tot va ser un cúmul de casualitats? L’Arthur Chilling, com es va comprovar que es deia el lladre, va conèixer casualment la senyora Mcmitch a través de l’entramat de l’anunci d’ella al Times. Quan la va tenir davant, es va adonar que duia l’anell que havia sentit descriure a un parroquià del club que freqüentava. Val a dir que l’Arthur Chilling es pensava que la senyora Mcmitch era la filla del conegut, i no l’esposa vídua.
Aprofitant l’avinentesa, ell havia robat l’anell, i ja s’havia comença’t a moure per veure a qui el podria vendre per un preu substanciós. Però es va trobar amb què li havia sortit el tret per la culata, perquè precisament va ser ell qui va haver de pagar l’alt peu d’anar a la presó. Per cert, va resultar que ja havia estat fitxat anteriorment a una altra banda del país per carterista. Un manetes fines, que en dèiem en l’argot detectivesc.
Ara l’anell l’han analitzat els experts del museu de la ciutat i… volen saber-ne una de grossa? Es tracta d’una magnífica joia de… pura imitació! Perquè l’anell és més fals que la piga d’una rossa. O sigui, que fos qui fos qui li hagués venut, havia ben ensarronat el senyor Mcmitch a Bruixes. Però la senyora Mcmitch està força contenta perquè podrà recuperar-lo, ja que per a ella té, si més no, un fort valor sentimental.
I, volen saber què se n’ha fet d’en Thomas? Ara festeja amb una noia del veïnat, però sense ni agafar-se de la mà, segons sembla. La seva mare, tanmateix, segueix amb les seves cites secretes, el Rudy segueix fent-me l’aleta a la manera d’un policia, amb proves materials i sense cap bri de seducció, i jo fa una setmana que només escalfo el cul de la cadira i espero que algú vingui a visitar-me per encarregar-me que resolgui un altre cas.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s