Trèmul es desplega el temps
en trèmula dimensió,
cauen lleus les gotes d’or
deixant arribar l’amor.
M’inunda el teu petó
com el més càlid dels mars,
m’hi submergeixo del tot
i s’obre la immensitat.
Em toquen les teves mans
que només són escalfor,
estremides com el mar,
tan humides com el món.
Dins de la teva maror
respiro la intensitat,
prenc de les teves onades
miratge d’eternitat.
Em fas fluir en l’infinit,
on ponts i murs han saltat,
sóc magma que no té fi,
sóc univers i unitat.
Publicat dins de Poemes amorosos
Cor de navegant intrèpid
alçat a la blava mar,
veus a les ribes sirenes
sents el seu cant modulat.
Olores els vents, i flaires
altres vaixells encisats
dins la rella marinera,
xarxa blava i ondulant.
T’enjogasses amb la brisa,
encetes sons guturals,
i el teu coll pintat d’artista
es balanceja jugant.
Duus un barret de pirata
però ets sensible, i dins tens
una ànima dolça i brava
per jugar a fer de guerrer.
Blau, groc i verd t’engalanen
sota el cel ample i ardent,
i la pluja desbordada
poleix el teu coll d’ocell.
Trencadís de marbre orna
en espiga el teu coll alt,
i ara rius, i ara et gronxes,
i somieges temporal.
I veus l’horitzó esplèndid
i no vols tornar al terral,
ni saber que ets xemeneia
d’una torre enmig del camp.
Publicat dins de Auques
Entreu a un conte de fades
tant minyons com vilatans,
aquí només s’hi conrea
la il·lusió i la llibertat.
De la mà d’un arquitecte
mestre en l’art de somiar
entreu en la fantasia
d’un món sencer per jugar.
Deixeu-vos endur per l’aire
rialler, dolç, sensorial
de forma rodona i clara,
tant si és bolet, ou com arc.
Una casa en una riba
com un vaixell ancorat,
blau de mar, blanc de gavina,
solcant la verdor del prat.
Artista del Modernisme,
el mestre Jujol plantà
una torre en harmonia
amb un cel blau d’estiu clar.
Una torre per jugar-hi,
per esplaiar-s’hi i crear,
per tenir robes polides,
per fer-hi el millor dinar.
El sol que entra per la porta
i en finestres clivellat.
Fa olor de càmfora nova,
fa remor d’ona de mar.
Cabotes de bolets poblen
la corona del terrat,
i un soldat amic fa guàrdia
cofat amb un elm alçat.
Grans ous, prests a esclatar vida
s’assolellen al terrat,
i una au dalt el cel gira
i en vigila el desenllaç.
El mantell de la seva ala
fa moure el vent cadenciós;
els bolets esperen pluja
per estirar el gruixut tronc.
I com llindes d’una gruta
són les entrades frontals.
A dins només hi ha alegria
que el sol d’or ve a festejar.
I s’hi amoroseix el dia,
i fa olor de flors la nit,
perfum d’una vida rica
que tria el temps del fruir.
Una creu sempre vigila
els llamps que el cel pot llançar,
una creu grega i antiga
com una vela onejant.
Torre aixecada a una llera
d’un temps que tot ho desfà,
tan manyaga i juganera
que ens arriba a fascinar.
Sobrevius, galana i fina,
fantasiejant l’esperit.
No has caigut, et mantens viva,
quan tot ha estat destruït.
Publicat dins de Auques
Li cau una llàgrima
en la freda nit
de la blanca galta
damunt del vestit.
Lleus gotes de pluja
cauen al terrat
amb un fons de música
i de desempar.
Les notes agudes
el fan plorar més,
tristor deixatada
al mes de febrer.
La lluna és rodona
i escalfa fluixet,
alta, bella i muda,
al terrat tot ert.
Fa una dansa trista
en la solitud
amb un cor d’ermini
petit i perdut.
Dins la meva ànima
és on s’ha posat.
―Salta al nou dia,
Pierrot estimat!
Vindran primaveres,
faran eixugalls
de llàgrimes teves
i dels meus pesars.
Publicat dins de Poemes de la pluja, Poemes de les estacions, Poemes ombrívols
Vella i jove fan conxorxa per burlar una prohibició.
El seu pacte les fa lliures d’un estat d’eterna por.
No les toca ni una culpa, més aviat un desig viu
de fer que esclati l’espurna d’un joc fugaç i lasciu.
Oculta el rostre la jove en mantellina de missa,
i el seu dit damunt la boca és prec d’entesa furtiva.
Duu vestit de distingida, seda i brocats al faldell,
i a dins de la carn polida puny un crit: zel i clavell.
La vella duu un mant de pobra, és enllà del bé i del mal,
i amb un gest d’encobridora li diu que li obrirà el pany.
En la seva aquiescència hi rau la llagoteria.
Qui podria aturar el que no es pot fer a la vista?
Allò normal de la vida es fa sota transacció;
més enllà hi ha una cortina d’enveja i maledicció.
Males llengües que critiquen i condemnen sens pietat,
que enfonsen tothom qui sigui que tingui felicitat.
Damunt hi penja l’espasa que porta l’inquisidor,
i els dimonis que predica en un món de tenebror.
Les dues dones convenen quin és el seu interès
i se’n riuen tant del mort com de qui el vetlla, a pleret.
Tàcit és el seu secret que se segella amb el llavi.
Res és dit, tot sobreentès, tot a recer de xivarri.
La jove tindrà el seu plat de passió, menja completa,
i la vella la ració de la sopa que fumeja.
Publicat dins de Poemes ombrívols, Poesia
Gira el vals, finestres obertes,
la ciutat i la riba del riu,
verd el Prater, la nòria movent-se
com el vals que ballem d’infinit.
Blaus els vidres, reflexos celestes,
les esglésies tan altes com cims,
i damunt les teulades vermelles
corre neu que ha desfet ja l’estiu.
L’aire passa tan net com un vidre
i girem en el vals i seguim,
i l’orquestra ofrena, polida,
notes clares d’humits violins.
El Danubi fa lluir com seda
l’aigua fluent de la Viena gentil,
i sonora és la vida i l’orquestra
com un baix que ressona d’endins.
S’eixamoren al vol d’oronelles
els vestits de cotó i d’organdí:
tu el portes, alat, amb lliurea,
jo escotat, colorat de carmí.
Tarongina duc al pit, tu estrelles,
i s’escampa el fulgor com plugim.
Ballarem en la llum fins al vespre
i grans besos encendrem de nit.
Publicat dins de Poemes i balls
Marró de terra et condensa
amb arbres lluents d’aram,
la brisa, sospir de l’aire,
porta espores i humitat.
Recòndita estació íntima,
les arrels es tornen fluents
en la molla molsa viva
de la terra que et sosté.
Les fulles grogues dels arbres
són un núvol de dolçor,
i l’horitzó que t’esguarda
té un desig tot ple d’ozó.
Faules velles engalanen
l’or vell del teu moll boscam
i bolets, joies galanes,
tens per caprici i reclam.
Publicat dins de Poemes de les estacions, Poesia
