Daily Archives: 19 febrer 2011

Petó

petó preciós 

Trèmul es desplega el temps

en trèmula dimensió,

cauen lleus les gotes d’or

deixant arribar l’amor.

 

M’inunda el teu petó

com el més càlid dels mars,

m’hi submergeixo del tot

i s’obre la immensitat.

 

Em toquen les teves mans

que només són escalfor,

estremides com el mar,

tan humides com el món.

 

Dins de la teva maror

respiro la intensitat,

prenc de les teves onades

miratge d’eternitat.

 

Em fas fluir en l’infinit,

on ponts i murs han saltat,

sóc magma que no té fi,

sóc univers i unitat.

Xemeneia

xemeneia torre de les hores jujol 

Cor de navegant intrèpid

alçat a la blava mar,

veus a les ribes sirenes

sents el seu cant modulat.

 

Olores els vents, i flaires

altres vaixells encisats

dins la rella marinera,

xarxa blava i ondulant.

 

T’enjogasses amb la brisa,

encetes sons guturals,

i el teu coll pintat d’artista

es balanceja jugant.

 

Duus un barret de pirata

però ets sensible, i dins tens

una ànima dolça i brava

per jugar a fer de guerrer.

 

Blau, groc i verd t’engalanen

sota el cel ample i ardent,

i la pluja desbordada

poleix el teu coll d’ocell.

 

Trencadís de marbre orna

en espiga el teu coll alt,

i ara rius, i ara et gronxes,

i somieges temporal.

 

I veus l’horitzó esplèndid

i no vols tornar al terral,

ni saber que ets xemeneia

d’una torre enmig del camp.

Vaixell ancorat (dedicat a la Torre Jujol)

torre de les hores jujol 

Entreu a un conte de fades

tant minyons com vilatans,

aquí només s’hi conrea

la il·lusió i la llibertat.

 

De la mà d’un arquitecte

mestre en l’art de somiar

entreu en la fantasia

d’un món sencer per jugar.

 

Deixeu-vos endur per l’aire

rialler, dolç, sensorial

de forma rodona i clara,

tant si és bolet, ou com arc.

 

Una casa en una riba

com un vaixell ancorat,

blau de mar, blanc de gavina,

solcant la verdor del prat.

 

Artista del Modernisme,

el mestre Jujol plantà

una torre en harmonia

amb un cel blau d’estiu clar.

 

Una torre per jugar-hi,

per esplaiar-s’hi i crear,

per tenir robes polides,

per fer-hi el millor dinar.

 

 

El sol que entra per la porta

i en finestres clivellat.

Fa olor de càmfora nova,

fa remor d’ona de mar.

 

Cabotes de bolets poblen

la corona del terrat,

i un soldat amic fa guàrdia

cofat amb un elm alçat.

 

Grans ous, prests a esclatar vida

s’assolellen al terrat,

i una au dalt el cel gira

i en vigila el desenllaç.

 

El mantell de la seva ala

fa moure el vent cadenciós;

els bolets esperen pluja

per estirar el gruixut tronc.

 

I com llindes d’una gruta

són les entrades frontals.

A dins només hi ha alegria

que el sol d’or ve a festejar.

 

I s’hi amoroseix el dia,

i fa olor de flors la nit,

perfum d’una vida rica

que tria el temps del fruir.

 

Una creu sempre vigila

els llamps que el cel pot llançar,

una creu grega i antiga

com una vela onejant.

 

Torre aixecada a una llera

d’un temps que tot ho desfà,

tan manyaga i juganera

que ens arriba a fascinar.

 

Sobrevius, galana i fina,

fantasiejant l’esperit.

No has caigut, et mantens viva,

quan tot ha estat destruït.

Pierrot al terrat

 les-larmes-de-pierrot-c-a-bixio-piano-000

Li cau una llàgrima

en la freda nit

de la blanca galta

damunt del vestit.

 

Lleus gotes de pluja

cauen al terrat

amb un fons de música

i de desempar.

 

Les notes agudes

el fan plorar més,

tristor deixatada

al mes de febrer.

 

La lluna és rodona

i escalfa fluixet,

alta, bella i muda,

al terrat tot ert.

 

Fa una dansa trista

en la solitud

amb un cor d’ermini

petit i perdut.

 

Dins la meva ànima

és on s’ha posat.

―Salta al nou dia,

Pierrot estimat!

 

Vindran primaveres,

faran eixugalls

de llàgrimes teves

i dels meus pesars.

Conxorxa

 

Vella i jove fan conxorxa per burlar una prohibició.

El seu pacte les fa lliures d’un estat d’eterna por.

No les toca ni una culpa, més aviat un desig viu

de fer que esclati l’espurna d’un joc fugaç i lasciu.

 

Oculta el rostre la jove en mantellina de missa,

i el seu dit damunt la boca és prec d’entesa furtiva.

Duu vestit de distingida, seda i brocats al faldell,

i a dins de la carn polida puny un crit: zel i clavell.

 

La vella duu un mant de pobra, és enllà del bé i del mal,

i amb un gest d’encobridora li diu que li obrirà el pany.

En la seva aquiescència hi rau la llagoteria.

Qui podria aturar el que no es pot fer a la vista?

 

Allò normal de la vida es fa sota transacció;

més enllà hi ha una cortina d’enveja i maledicció.

Males llengües que critiquen i condemnen sens pietat,

que enfonsen tothom qui sigui que tingui felicitat.

 

Damunt hi penja l’espasa que porta l’inquisidor,

i els dimonis que predica en un món de tenebror.

Les dues dones convenen quin és el seu interès

i se’n riuen tant del mort com de qui el vetlla, a pleret.

 

Tàcit és el seu secret que se segella amb el llavi.

Res és dit, tot sobreentès, tot a recer de xivarri.

La jove tindrà el seu plat de passió, menja completa,

i la vella la ració de la sopa que fumeja.

 

Gira el vals

 

 

 

Gira el vals, finestres obertes,

la ciutat i la riba del riu,

verd el Prater, la nòria movent-se

com el vals que ballem d’infinit.

 

Blaus els vidres, reflexos celestes,

les esglésies tan altes com cims,

i damunt les teulades vermelles

corre neu que ha desfet ja l’estiu.

 

L’aire passa tan net com un vidre

i girem en el vals i seguim,

i l’orquestra ofrena, polida,

notes clares d’humits violins.

 

El Danubi fa lluir com seda

l’aigua fluent de la Viena gentil,

i sonora és la vida i l’orquestra

com un baix que ressona d’endins.

 

S’eixamoren al vol d’oronelles

els vestits de cotó i d’organdí:

tu el portes, alat, amb lliurea,

jo escotat, colorat de carmí.

 

Tarongina duc al pit, tu estrelles,

i s’escampa el fulgor com plugim.

Ballarem en la llum fins al vespre

i grans besos encendrem de nit.

Tardor

tardor i bolets 000

Marró de terra et condensa
amb arbres lluents d’aram,
la brisa, sospir de l’aire,
porta espores i humitat.

Recòndita estació íntima,
les arrels es tornen fluents
en la molla molsa viva
de la terra que et sosté.

Les fulles grogues dels arbres
són un núvol de dolçor,
i l’horitzó que t’esguarda
té un desig tot ple d’ozó.

Faules velles engalanen
l’or vell del teu moll boscam
i bolets, joies galanes,
tens per caprici i reclam.