Entreu a un conte de fades
tant minyons com vilatans,
aquí només s’hi conrea
la il·lusió i la llibertat.
De la mà d’un arquitecte
mestre en l’art de somiar
entreu en la fantasia
d’un món sencer per jugar.
Deixeu-vos endur per l’aire
rialler, dolç, sensorial
de forma rodona i clara,
tant si és bolet, ou com arc.
Una casa en una riba
com un vaixell ancorat,
blau de mar, blanc de gavina,
solcant la verdor del prat.
Artista del Modernisme,
el mestre Jujol plantà
una torre en harmonia
amb un cel blau d’estiu clar.
Una torre per jugar-hi,
per esplaiar-s’hi i crear,
per tenir robes polides,
per fer-hi el millor dinar.
El sol que entra per la porta
i en finestres clivellat.
Fa olor de càmfora nova,
fa remor d’ona de mar.
Cabotes de bolets poblen
la corona del terrat,
i un soldat amic fa guàrdia
cofat amb un elm alçat.
Grans ous, prests a esclatar vida
s’assolellen al terrat,
i una au dalt el cel gira
i en vigila el desenllaç.
El mantell de la seva ala
fa moure el vent cadenciós;
els bolets esperen pluja
per estirar el gruixut tronc.
I com llindes d’una gruta
són les entrades frontals.
A dins només hi ha alegria
que el sol d’or ve a festejar.
I s’hi amoroseix el dia,
i fa olor de flors la nit,
perfum d’una vida rica
que tria el temps del fruir.
Una creu sempre vigila
els llamps que el cel pot llançar,
una creu grega i antiga
com una vela onejant.
Torre aixecada a una llera
d’un temps que tot ho desfà,
tan manyaga i juganera
que ens arriba a fascinar.
Sobrevius, galana i fina,
fantasiejant l’esperit.
No has caigut, et mantens viva,
quan tot ha estat destruït.