Daily Archives: 20 febrer 2011

Tarda d’estiu

parella despullada al llit 87765100000

En el mateix llit
que et vas deixar estimar
jec malalta.
Una tarda d’estiu,
nus,
pell contra pell,
quan la calor joiosa
entrava per la finestra.
Ara he clos  els porticons
i el meu cos no sap fer festes,
però els meus pits forts i rodons
són els mateixos pits
contra els que, llarg, vaig preme’t.

Sense ningú

musa, estàtua 000

Sense ningú,

ni res,

ni cap cosa estimada,

ni persona que em cridi,

només amb una desgràcia,

faig els camins endinsats de la vida,

estàtica i astorada,

sense fel,

sense metzina,

però sense faiçó humana.

 

Trencadís

trencadis aleatori

Perduda i deslligada

en l’aire del sud

giro sense sentit

com un planeta perdut.

 

Equidistant i isolada

sense frec i sens llum

vaig per carrers que no em guarden

on em desfaig com el fum.

 

Miralls sense cap memòria

son els espais on m’estic

i cap passat no m’espera

i cap futur tinc als dits

 

i cada moment que passa

és fugisser i trencadís.

 

Exhaurida poncella

flors boniques pansides  

Ja no hi ha hagut mai més
ni una trucada teva,
i del meu cos en tu
no te’n recordes gens,
sols era intercanviable,
exhaurida poncella,
donadora als teus braços
de l’amor més ardent.

Cant nou

noel 000 far sant sebastià

Encara els petits cérvols
respiren a la teva ànima,
amb els contes que de nit
venia a explicar-te la mare.
 
Com ells encara transpires,
però ara als teus llavis plana
pols de papallona daurada,
que anuncia una nova vida.

 
Llavis tendres que tremolen
de tot allò que els espera:
un nou cant ja s’obre via:
crema la joia i la pedra.

Deixa’t anar al vent

flor blanca a la branca 

Deixa’t anar al vent com el vol d’alosa

i entre les flors blanques asseu-te a somiar.

El vent farà fins els trets del teu rostre,

i la pell, suau, i l’esguard més clar.

 

Que l’aire del món et doni lluor nova,

que l’ample horitzó et doni la mà,

tot el teu cabal emmarca tothora,

entre el cel, obert, i el teu caminar.

 

Sàpigues triar la millor collita,

damunt el vent lliure, sempre cavalcant;

ales sorgiran del voler que et guia

i les incerteses s’esmicolaran.

T’he fet poema

cor sorra  

Aleshores encara no eres un poema,

només il·lusió meva, com brúixola indicant-te,

amb mirades novelles, sensacions i fiblades,

bellesa repartint-se, esperança escampant-se.

Però llavors ja tenies la rosa oberta als llavis,

el mossec a la vida, amb mans i dents serrant-se,

la morenor adormida, l’olor que transpiraves,

llavors et relluïen somriures com un càntic.

Llavors ja al cos tenies músculs virils i abraços

que em deien amb veu íntima que eren per dies procaços.

Però el teu gran cor sols era un ocell que piulava,

que amb ulls tendres i tristos isolat tremolava.

Tremolaven també les meves mans tocant-te,

les senzilles carícies, el que volia donar-te.

I refilava, amb tu, el cor que em bategava

amb la font per nodrir-te, prenent de la teva aigua.

Ara t’he fet poema, i et deso dins la cambra

dels desitjos feliços que esperen retrobar-te,

en una estança dolça, on vinguis a buscar-me,

per viatjar descalços a l’aurora encantada.

 

Tots els blaus

cel blau mar sorra

Immens pla de l’horitzó,
on el cel, el mar, la terra
són la trobada i la unió
de dos signes que es completen.
Masculí i femení
que s’ajunten per parelles,
potències que en si perfan
l’univers que les condensa.
Per parelles els ocells,
dos dofins en mar oberta,
i anant cap a la fusió
home i dona que en mar entren.
Forma oval de la natura
que excel•leix de rodonesa:
es perfilen tots els blaus
sotjats de taronjor encesa.

 

Titella de la nit

dona noia desesperada  

Titella de la nit

et mouen fils d’angoixa,

amb els sentits ferits

i el no-res per pesombra.

 

Un llamp ja t’ha partit,

espantaocells d’escorça,

fins la nit se t’enriu

quan travesses la fosca.

 

Titella desmuntat,

tens les cordades foses,

estàs esbatanat

de com el dolor enfonsa.

 

Putxinel·li tan trist

penjant des d’una soga,

has volgut ser feliç

i t’han tallat la corda.

 

Has volgut estimar

i has vist el rictus ample,

i t’han decapitat

i t’han llençat enlaire.

 

Has rebut els embats,

titella, del sicari;

ara ets desmanegat,

tirat dins de l’ossari.

 

No podies pensar

tanta infelicitat.

Ingenu, imaginaves

que eres valorat.

 

I penjaves d’un fil

d’una mà que t’odiava.

T’ha llençat al voral

algú que no té entranya.

Velles notes

 

Cau, lent, el temps, i s’enduu velles notes,

i sales de cinema antigues i fervents.

Com un llibre desat de llarg a lleixa nova,

s’esmicola i s’escampa per escletxes de vent.

 

Amors que festejaven sentors de galtes joves

arrosseguen les fulles caigudes i indolents,

i els records vius i alegres que un dia foren glòria

avui ja són relíquia sense fulgor ni tremp.

 

La llum es descompon i esdevé només fosca,

i fa runa marcida de tota cosa el temps,

i cau, lent, i s’emporta tota la nostra joia,

l’afany de cada dia, tot el viure amatent.