Solitud

 

 

 

Sempre la solitud

que s’enrosca com un llençol suat,

nits vermelles amb el pols afuat,

com una alarma.

El pensament de la mort,

i la vida

que no basta,

no saber com celebrar-la

tot el que sense consciència

ens ha abandonat,

tot allò per sempre arrabassat.

Tombs en l’aire carregat

del pensament i l’estança,

i a la vora un abisme

que ens clava.

La solitud com una inutilitat

que ens secciona i arrasa.

I molt tard, molt lentament,

cansat, ve el matí,

com un consol,

com una transformació esperada,

com el terreny on s’esdevindrà la calma

i l’esperança en el canvi del destí

i de les arrels de l’arbre

on avui

tenim l’esdevenir.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s