23 de juliol, divendres tarda

   

     En l’escenari decadent del teu local, darrere la taula llardosa i atrotinada, fent un solitari amb les cartes, et penso assegut al final fondo de la sala. Amb les ulleres que et fan els ulls rodons, que no et reconec, i que saben extreure la teva expressió d’orat, potser la més veritable. Amb el gos, de nom de futbolista, ajagut al costat, entre l’assolament de la boira polsosa que va caient a terra com un pòsit.

     Les revistes de còmics vells, l’única mercaderia, jeuen planes i desordenades en les prestatgeries brutes de la botiga, en les taules confoses, en les piles empolsegades i amb borra dels calaixos. Al costat, un canari a la gàbia, que em feia trencar el cor. Al final, un patí tancat i fosc, mort de plantes, només amb embalums i desferres.

     Tu enmig, una figura amb olor de suor d’home, amb la barba confosa de dies, la roba de qualsevol manera i rebregada, ensorrat a la cadira, bevent un altre got de vi barat i fumant un altre dels canuts del dia, d’aquests teus dies també decadents i morts, en un forat sense claror.

     I, tanmateix, la teva vida ha transcorregut en una ciutat d’una illa del mític Mediterrani, una ciutat d’una bellesa i una llum desbordant i inacabable. I, tanmateix, una tarda de fa onze anys et vas acostar a mi, cautelós, i et vas saber fer amic meu, i ara he tornat només per retrobar-te.

     Miro com venies cap a mi mentre jo era a la barra d’un bar humit i fosc, al teu barri. Nítidament, torno a veure per primer cop el teu moviment entre les taules. Vas cap a la claror i veig la teva alçada de mida formidable, la bellesa, decandida però precisada en cada solc de les faccions que et marquen, uns llavis delicats i capriciosos, uns ulls bells d’un blau traspassat de llum. I amb el cabell, espès, que va lluir estels sota la lluna d’estiu.

     Però torno a pensar-te al teu local esmorteït, el lloc que va lligat a tu, la botiga abandonada de la qual malvius. Una de les velles arrossinades del barri ve a explicar-te una contalla, i tu assenteixes mentre ella va parlant, sense escoltar-la. Només segueixes movent les cartes amb els teus dits una mica encarcarats, mentre el teu pensament enrigidit entre el constant ensopiment es representa les figures estàtiques i els colors gastats de la baralla, que desprèn olor de verdet.

     Ara un dels amics de la teva colla traspassa la porta a contrallum. Estintolat a un prestatge, t’està explicant un d’aquests merders que entre vosaltres compreneu amb les vostres pròpies lleis. Un company de la teva trepa de penjats entre els que us acceptàveu a partir de la mateixa feblesa humana. Precisament el paio que en el darrer moment m’ha avisat. Mentre ell et parla, inconnex i desmarxat, tu també assenteixes, però segueixes enganxat a les cartes, avorrint a qualsevol.

     Espereu tots dos un camell que us ha de portar haixís, i només en el moment que arriba és quan et revifes, quan per fi les cartes perden interès. Abans de pagar, comptes d’amagat, amb un plaer avançat, els bitllets amb què faràs l’intercanvi. Agafaràs de bursada el paquet i, reprenent seguretat, respirant asserenadament abans de tornar a deixar-te caure a la cadira esguerrada, se t’obrirà un dels pocs llambrejos del dia, que alhora amagarà, soterrant-la, una endurida sensació de culpa, que penses que sens dubte un altre canut esvanirà.

     Un altre dels incomptables canuts, de tota desproporció després del forçament de la teva maquinària humana al cap de més de vint anys, sota aquest règim i el de l’alcohol, cada cop més a dojo. Un dependent i un alcohòlic més, algú que ha arribat a un lloc on jo també podria ser. Perquè aleshores era en un baixant que a cops d’esqueixament i dentellades, més endavant redreçava. Ara m’he assabentat que, després que vaig marxar, et vas enganxar a les màquines de joc, on quedaves escurat cada un dels dies. I on cada un dels dies, també, et tornaves a enganxar.

     I, tanmateix, tota la humanitat que vaig trobar en tu, que se’m va oferir sencer en l’únic ring on vam fer cap com dos iguals, on cada un vam defensar i oferir el terreny que ens va pertànyer.

     És l’ésser humà aquest clarobscur tan acusat com tu mateix?

     Tenies el punt d’autoritarisme i d’orgull ferit que he trobat repetidament en la gent ressentida i bandejada, aquella necessitat de reptar i guanyar per recuperar la vàlua, aquella necessitat d’imposar-te, de posar a prova les reserves de l’altre.

    Quan ho feies amb mi, jo no tenia armes per contestar-te. M’arraulia en el meu extrem més reservat i mut,  però des d’on interpretava a preu fet i sabia que havia de guillar-la. Aleshores tu dimities i també callaves.

     És increïble com podies ser de fosc en la teva intimitat i com podies, altres vegades, desplegar-te. Però en tot el temps que vaig anar amb tu, no vaig sentir mai cap mena de temença, i sempre tenies bon gust. I aleshores em deies les millors coses que mai no m’ha dit ningú.

     Despullat i ofert, abandonat com si res en tu tingués valor, jo et sabia fer estremir. I tu a mi, savi i constant, em trasmudaves.

     Si l’amor és allò que pot unir fins a confondre dues matèries dissociades, aleshores el que va esdevenir entre tu i jo va estar amor veritable. Si l’amor serveix per acostar allò que està separat i que és una illa infranquejable, aleshores va actuar en nosaltres.

     Sé com em vas abraçar, de nits, i la força dels teus braços. Sé les carícies que t’he fet, i que ara, dins el taüt que emmarca al fons el mar, dolç i assuaujat, com una proposta que assalta amb escàndol damunt allò que tot ha estat, ja mai no podràs retornar-me. Repiquen per tu les campanes en una serenor callada. Som a 23 de juliol, divendres tarda.