Galeria

Al Cafè de l’Òpera

   

     Fa molts anys, quan eren molt joves tots dos, l’havia vist al Conservatori, exultant, elegant, amb una mirada desconfiada i escrutadora.

     Ara l’ímpetu expansiu de la seva figura s’havia contret i apareixia com una mena de violència mal continguda.

     El trobava de vegades al Cafè de l’Òpera, sol, sempre parapetat darrere un llibre, sempre mirant el món de reüll, arrufant el forat del nas com si alguna cosa li fes angúnia.

     La mirada de biaix, el cos sec i tot encongit, com un ocell de mal averany, ocupant el mínim espai en la cadira, amb un cert raig demoníac als ulls.

     Altiu i despectiu i, amb tot, inestable i temorenc, com defensant-se d’una gran amenaça, esperant alguna cosa que pel seu compte era incapaç d’aconseguir i, per això mateix, altament vulnerable.

     Va ser aquesta vulnerabilitat allò que l’Elsa va confondre o assimilar amb una extrema sensibilitat protegida al fons?

Ella, fent espera per anar a buscar el tren, o per anar a classe de teatre, o simplement per gaudir d’una estona al Cafè, algunes tardes coincidia amb ell, i va ser el seu esguard insistent i tallant allò que de cop la va agafar per sorpresa.

     Dies esparsos del llarg potser d’un any deixant-se mirar i contestant amb la mirada reposada, directament, primer amb un cert interrogant, després com un fet convingut.

     Una tarda ella estudiava concentrada una obra de teatre quan ell va entrar de cop, com sempre amb el posat neguitós i esquerp, i es va asseure just a la cadira que era al seu costat però que pertanyia a la taula contigua. Tan a la vora que si s’inclinaven una mica fàcilment s’haguessin fregat. Però l’Elsa s’asseia decantada en direcció contrària i no va girar la cadira ni el posat. Manifestament, un cop ja aposentats amb més solidesa, ella va girar el cap i va veure que llegia un llibre en francès. Aquest fet la va interessar més. Va pensar, amb premeditació, en girar-se i encetar conversa, veu dolça i somriure, i la mirada penetrant que dissimulava i que guardava per descobrir les coses per a ella mateixa, però se’n va estar perquè feia poc que havia rebut un cop al seu amor propi per part d’un altre home i no li va sorgir d’enlloc la força que li calia. Va pensar que potser ell se li adreçaria, però poc després de prendre’s el cafè va tancar el llibre i, fent voleiar la vora de l’abric, va desaparèixer com el dràcula en albirar la llum. L’Elsa va sentir una lleugera pèrdua que s’afegia al recent rebuig.

     Les trobades es van repetir, espaiades, sempre amb el mateix espetec de mirades. De vegades ell no hi era, i l’Elsa trobava el Cafè de l’Òpera una mica més buit.

     Va passar l’estiu xardarós i va arribar, encara a l’octubre, el començament de l’hivern. Havien passat més coses: l’Elsa havia assistit a l’estàtica agonia de dies d’una tieta seva de noranta anys que li va ensenyar, immòbil al seu llit, amb un tel als llavis i als ulls i encara profundament humana, quin era el final de la vida, quan totes les oportunitats ja són exhaurides i tot ha estat ja pres, i el sentit d’allò que ha estat viscut pertany només al seu moment.

     Això sabia l’Elsa, amb la seva tia encara al llit de mort, quan una tarda freda ella va entrar al Cafè, el va veure assegut, i d’entre les taules buides que hi havia va triar just la que era al costat d’ell. Ocupant eixampladament el seu espai, prodigant-lo i prenent tot allò que era a l’abast de la seva mirada, ocupant les altres cadires amb la carpeta, la bossa i l’abric, distraient-se amb les ulleres i el diari, només va esperar. Ell seguia aferrat al seu llibre, potser encara llegint o repassant una línia que havia perdut la significació. Contret i reconcentrat. Però a ella no la va intimidar gens.

     Semblava que ell també esperava, neguitejat com d’habitud, però l’Elsa no s’hi va llançar. Podia esperar molt més i, de fet, va esperar fins que a ell se li va fer insuportable l’espera. Quan ella va veure que enretirava lleugerament la taula per fer-se lloc per sortir va ser el moment que va escollir per abordar-lo.

     —Escolta, tu véns bastant per aquí, oi? —li va preguntar .

     —Sí, sí sí —va respondre ell mig girant-se, somrient escèpticament, fent referència a les seves anteriors i silencioses trobades.

     —És que et tinc vist.

     —Sí, jo a tu també.

     —Treballes per aquí la vora?

     —No, hi visc. I tu, treballes per aquí? —ara ja s’havia situat per conversar.

     —No, visc a Arenys. Ara vaig a classe de teatre. I què llegeixes? -—va preguntar, just tocant el llibre per acarar-se’l—. Ah, llegeixes en francès.

     —Sí, vaig viure a París.

     —De què va, aquest llibre? —va preguntar modulant amb la veu.

     Era un llibre de sociologia, i ell li va mostrar amb intenció la fotografia de la portada. Eren uns llumins disposats en forma d’esquema d’una ciutat.

     —Això què vol dir? Que estan a punt d’encendre’s? —va aventurar l’Elsa.

     I amb la seva mirada febril ell va assentir.

     La conversa, encaminada per l’Elsa amb bon tremp, va versar sobre literatura. Ella matisava, ell asseverava o negava a l’extrem, amb el cos rígid cenyit sota control, respirant nerviosament. La veu era prima, també controlada, sense ressons de profunditat. Però el mig somriure penjat a la cara revelava un plaer.

     L’Elsa se sentia bé en l’ambient que ella mateixa havia generat. Accelerava i ralentia, avançava i retrocedia. Ell es limitava a seguir, sempre amb aquell mig somriure.

     —Has vist els programes d’«Apostroph»? —li va preguntar, segura que amb aquell programa francès de literatura que passaven a TV3 havia trobat una experiència a compartir.

     —El veia a París. Ara no tinc televisió —va respondre ell.

     —Ah no? Per què?

     —Perquè és una comunicació virtual. I, a més, no tinc lloc.

     —Doncs hi ha programes que són força interessants —va respondre ella cautelosa.

     —Ja la miro quan vaig a casa d’algú. Prefereixo fer altres coses.

     —Altres coses, com què? —va preguntar intrigada.

     —Llegir, o parlar com ara, per exemple.

     Així, tanmateix, ella va saber que ell donava un valor a la conversa.

     —Però una cosa no treu l’altra, no?

     Ell es va tancar en un mutisme ferreny deixant clar que la seva posició no admetia rèplica.

     L’Elsa s’estava divertint, per més que la descol·loqués aquesta rigidesa, però s’havia proposat des del començament ser indulgent.

     —Escolta, tu anaves al Conservatori, oi? Et tenia vist d’allà.

     —Sí, sóc músic.

     —Quin instrument toques?

     —El baix. Tu també has estudiat música?

     —No, al Conservatori acompanyava un amic. Però d’això ja fa molts anys. I tu, et dediques a la música?

     —Sí, visc d’això.

     —I on toques?

     —A l’Orquestra de Cambra.

     —De Barcelona?

     —Sí.

     Van reemprendre el tema de la literatura. Ell tenia tendència pels autors incendiaris i ressentits. Fantàstics escriptors, imprescindibles escriptors dels quals en feia apologia. Però ella, seguint sent indulgent, transformava amb mesura el sentit d’allò que ell deia sense fer en absolut cap dissentiment.

     Seguint amb el tema literari, el discurs encetat per l’Elsa anava agafant cos, i ella, veient que la conversa prenia dimensió, es va aturar i va demanar consentiment per continuar:

     —Perdona, t’estic molestant?

     Ell, sorprès, va negar lleugerament amb el cap. Així, l’Elsa va seguir parlant sota la seva mirada escèptica.

     —Escolta, recomana’m un llibre —va dir-li després a fi que ell també hagués d’implicar-s’hi.

     —L’«Ulisses» de Joyce.

     —El tinc en català, però el vaig deixar poc després de començar-lo. Potser l’hauré de tornar a agafar.

     —És millor la traducció castellana.

     —Potser sí, però jo procuro llegir en català.

     —Per què?

     —Perquè procuro viure en català i no interferir la llengua.

     —No ho entenc.

     —És igual. Recomana’m un altre llibre.

     —En català?

     —Sí, home, clar, millor.

     —«La mort de Virgili», d’Alex Broch.

     I l’Elsa, una mica teatralment, va rebuscar un bolígraf, va agafar un tovalló i va apuntar-hi la ressenya.

     —Jo també te’n recomanaré un. Et sembla bé?

     Ell no s’hi va negar.

     En un altre tovalló l’Elsa va apuntar el llibre que li recomanava: «L’habitació del pol·len», de Zoë Jenny.

     Educadament, ell va assentir. Després va anar per aixecar-se.

     —Escolta, com et dius?

     —Manel —va respondre amb el seu mig somriure estrafet però plaent.

     —Jo Elsa.

     Quan ell va marxar ella va pensar que es deia com el primer home a la seva vida, l’únic important. I que també, igual que ell, era músic. Es va demanar quin significat tenia o si acabaria tenint algun significat.

     L’endemà mateix l’Elsa va tornar al Cafè de l’Òpera, gairebé segura que hi tenia una cita. Eren quarts de cinc de la tarda quan hi va entrar i, d’una primera llambregada, el va tornar a veure assegut, dimensionat en la perspectiva del local, circumspecte i adust, tot vestit de negre, agafat al seu llibre com a un tauló. L’Elsa, intencionadament, va passar de llarg de la taula desocupada que hi havia al seu costat i en va triar una de les de davant, enfront d’ell, des d’on tots dos tenien una visió definida i completa de l’altre. Es va treure la jaqueta a peu dret i, deixant els patracols damunt de la cadira, es va acostar fins a ell, que no s’havia bellugat ni un mil·límetre, protegint-se en una rígida immobilitat.

     —Hola Manel? Què tal? -—va dir afectuosa.

     —Ah, hola —va fer ell aixecant el cap del llibre, amb els ulls escèptics i el mig somriure que just s’escampava dels llavis frunzits.

     —Tot bé?

     —Sí. Sí sí.

     —Vinc a fer un cafetó. Fins ara, eh?

     —Ah. Fins ara.

     I l’Elsa es va anar a asseure al lloc que ja havia ocupat. Va plegar el diari per la plana dels mots encreuats i, mentre anava emplenant caselles, s’anava entretenint amb la gent que entrava i sortia, amb el tràfec de persones al carrer que veia a través de la vidriera, amb el dia gris plom que havia estrenat un breu ruixim. I, sobretot, amb el repàs tranquil que feia expressament de la còrpora d’ell, vestit de fosc, llarg, prim, moreno, amb ossos d’ocell i amb una qualitat sexual manifesta.

     Ell ni per un moment va aixecar els ulls en direcció a ella: plegat i distant en el seu isolament, només un aire furient el circumdava. La seva mirada ràpida, de ganivet, s’alçava a cops del llibre i traspassava un punt concret i buit de l’establiment. Va remenar la butxaca de l’infern i va treure’n una cigarreta. Arrufant un forat del nas, amb gestos secs i precisos, se la va fumar lentament. Va tornar a furgar i va treure un llapis amb què va subratllar algun passatge de la lectura.

     L’Elsa se’l mirava segura, esperant el seu moment. Va fer un cop d’ull al rellotge i va veure que havia passat gairebé mitja hora. Encara tenia temps, però també tenia una cosa a fer. Es va posar la jaqueta i es va preparar lentament per sortir. Amb el paraigua a punt d’obrir a la mà, es va acostar a la seva taula.

     —Estàs molt concentrat en la lectura —ell va aixecar el ulls i va fer veure que es sorprenia—. Estàs subratllant i tot? —va continuar l’Elsa.

     —Sí, sí sí —va dir amb un to que mostrava complaença.

     —Uf, quin mal dia —va fer ella guaitant el carrer—. Avui no hagués baixat, però havia quedat per dinar amb uns amics.

     —On heu anat?

     —Al restaurant vegetarià del carrer del Carme. El coneixes?

     —Sí, abans hi havia anat molt.

     —Escolta, tu dines per aquest barri?

     —Cada dia. A casa.

     —És veritat. Ja em vas dir que vivies al barri. Jo havia pensat que si dinaves per aquí podríem anar-hi junts un dia.

     —Ah, sí —li va faltar temps a ell per dir, immòbil i encongit però visiblement complagut.

     A l’Elsa la va sorprendre aquell assentiment instantani, però alhora la va alegrar i la va afalagar.

     —Sí? Et va bé? Doncs podem quedar un dia —va respondre ella respirant relaxada

     —D’acord.

     —Quin dia? —va preguntar l’Elsa, sabent que forçava la situació fins al límit possible.

     —Un dia de la setmana que ve. Dilluns… —va respondre ell amb el mateix posat.

     —I dimarts? He de baixar al centre per força. Si et sembla bé, podríem quedar. Si no, és igual. També puc venir expressament.

Dimarts tenia classe a la tarda. I a la nit havia quedat per sopar i després anar al teatre a veure un company seu que sortia en una obra important.

     —Dimarts està bé. On?

Eren a dimecres. Faltava gairebé una setmana.

     —Digues tu mateix.

     —A les dues i cinc a la sortida del metro de Catalunya.

     —Millor a la font de Canaletes.

     —I si plou?

     —A l’entrada del bar Núria.

     —Entesos.

     —Així doncs fins dimarts.

     I ja girant-se per marxar el va obsequiar amb un somriure càlid i agraït. Ell es va quedar amb el seu mig somriure penjat a les galtes i una lluïssor inestable als ulls.

     La setmana va passar molt de pressa. Durant aquells dies l’Elsa va sentir damunt d’ella com un punt de llum que feia una mica de claror a la seva solitud.

     El dimarts de la cita, poc abans de les dues, el va veure a la font de Canaletes de lluny estant, desficiós, fent passos ansiosos amunt i avall, sense poder parar quiet, parlant per a ell mateix com per calmar una mena d’ànsia. L’Elsa s’hi va acostar. En veure-la, ell es va aturar i la va mirar esquerp i amb ulls irats. Ella, però, no es va immutar. Va caminar fins a ell i va esbossar un somriure.

     —Hola Manel, què tal?

     —Hola.

     Ell es va mantenir rígid. Només ella va fer el gest d’acostar la cara per fer-li dos petons. Ell just va acotar el cap perquè pogués arribar-hi.

     —Fa gaire que t’esperes?

     —Cinc minuts.

     —Doncs has arribat abans d’hora. Ara són just les dues. Què hi duus en aquest estoig? —li va preguntar assenyalant-li l’espatlla—. Un violí?

     —No —va negar ell—. L’arc del baix.

     —Doncs sí que és gros! I què, com estàs?

     —Molt cansat. Ahir vaig anar a veure La pelota vasca i vaig anar a dormir tard.

     Van començar a caminar avall, tots dos indecisos perquè no sabien on anirien a dinar.

     —On hi vas anar? Al cinema Verdi?

     —No, al Balmes —va dir ell fent un badall que li va desfigurar la cara.

     —I què et va semblar?

     —Pssst.

     I escarnint amb veu aguda i antipàtica, amb l’índex amenaçador, va afegir, histriònic:

     —Hi surt el Felipe González dient: «No tienen derecho a la autodeterminación».

     —Ah sí? I què s’ha cregut aquest? —va respondre vivament a la defensiva l’Elsa, coincidint de ple amb ell —. Però, a part d’això, val la pena?

     —Pssssssí.

     L’Elsa va veure que ell no estava per fer més valoracions. Ella tenia ganes de saber la seva opinió sobre aquella pel·lícula que recentment havia tingut tantes detraccions i amenaces per part de la dreta cavernosa, i que encara no havia pogut anar a veure. Però va comprendre de seguida que ell no li aportaria res.

     Va intentar donar un nou ànim a la conversa:

     —I què, tens gana? Vinga, on em portaràs?

     —Podem anar al restaurant de la Fonda de la Boqueria.

     —Ah sí? —va fer l’Elsa, sorpresa i decebuda, pensant en l’escala rònega del restaurant, que ja coneixia, per on s’arribava a un menjador fosc i claustrofòbic amb menjar pansit—. I trobes que és bo, el menjar, allà?

     —És un dels pocs restaurants on encara es pot anar —va respondre ell, taxatiu.

     L’Elsa no va dir res, però ella coneixia força restaurants barats i interessants, alguns alternatius, al barri. Després d’una breu pausa, va aventurar cautelosament una altra idea

     —T’agraden les tapes basques?

     —Ecs, no queda ni un sol lloc a Barcelona on les facin bé.

     —Vols dir? Conec un local aquí a la vora on són bones.

     —Però què dius? A tot arreu són horribles. Les fan amb glutamat.

     —Glutamat? No ho havia sentit mai.

     Torçant pel carrer Bon Succés van arribar a la Fonda de la Boqueria, amb un flamant restaurant a peu pla.

     —És nou, oi? —va dir apreciativament l’Elsa.

     —Sí, el van acabar aquest estiu. Abans només era al primer pis, però ara han agafat també els baixos.

     —Doncs sembla que pot estar bé —va fer ella, alleujada però no del tot convençuda.

     En entrar, l’Elsa es va trobar amb un restaurant modern i amb cua de gent que s’esperava per dinar.

     —Sí que hi ha clientela. No m’ho esperava pas.

     Ell havia obert el diari, abstret de l’estona que els calgués esperar. Va passar una cambrera i l’Elsa s’hi va adreçar:

     —Saps si haurem de fer cua gaire estona? —va preguntar-li, amable.

     La cambrera, irada, no la va atendre. Ella li va repetir exactament la mateixa pregunta. La cambrera es va sollevar.

     —En castellano —va dir amb insolència, aixecant el to de veu.

     —No, tranquil·la, ja m’atendrà una altra persona —va respondre l’Elsa, desqualificant-la.

     La dona se’n va anar, rabiüda.

     El Manel en va fer escarni: «En castellano», va repetir amb menyspreu, i va seguir passant fulls del diari. L’escarni l’abastava a ella, també.

     —Escolta, anem a un altre restaurant? —va dir-li en veure el buit que ell li feia.

     —Sí, hi podem anar —va respondre fredament.

     Però no va fer cap gest de moure’s envers cap altra banda. L’Elsa ho va deixar estar, però s’estava començant a sentir realment malament.

     Els va tocar passar i la mateixa cambrera els va adreçar al pis de dalt.     L’Elsa va tornar a parlar-li tranquil·lament en català mentre pujava l’escala.

     —No cal que perdis el temps amb gent com aquesta —va dir ell, mordaç.

     —Jo no perdo el temps amb ningú. No sóc estrangera a casa meva, res més.

     —Sí sí, tu ves pensant així. Només és perdre el temps —va reblar, despectiu.

     —Tu fes el que vulguis, que jo també tinc clar què he de fer —el va tallar.

     A l’Elsa li van venir ganes d’anar-se’n. L’estona del dinar li va semblar que seria insuportablement llarga en comparació amb el seu humor i amb el que estava disposada a aguantar. Sense cap mena de dubte, el seu darrer estat natural, que era el d’estar sola, era infinitament més plaent.      Però va fer un altre esforç.

     —Ara véns d’assajar, oi?

     —Sí.

     —I com ha anat?

     —Fffffff.

     —Però, el món dels músics deu ser interessant, oi?

     —És el món més inculte que hi ha —va dir ell fent una ganyota de fàstic.

     —Vols dir?

     —Inculte i miserable.

     —Doncs el meu primer home era músic, i era molt culte, honest i digne —va dir l’Elsa d’una tirada només per contrarestar.

     —Millor no parlar-ne.

     El menú era damunt la taula. Un cambrer va anar a prendre’ls nota.   Mentre ell triava ella va pensar quina malaltia hi podria haver que fes que una persona ho trobés tot negatiu. Era odi i ressentiment mal contingut, era manca de valoració i amor? Hi havia alguna cosa positiva amagada que ella podria descobrir? Sabia del cert que no, però volia arribar encara més al fons. Volia seguir amb aquella història fins a comprendre-la del tot, fins que pogués deixar-la estar.

     El cambrer va portar el vi riojà i el van tastar. Era un vi negre espès, de gust fruitós i dens que als primers glops a l’Elsa ja li va començar a pujar. Seguidament va arribar el menú.

     —Això és bo —va dir ell tastant la verdura sofregida.

     —Oh! M’encanta! —va fer l’Elsa modulant exageradament la veu—. Segueix per aquí, sisplau. Digue’m només el que és bo.

     —Però no és prou calent.

     —Coi, ara ja ho has espatllat.

     —Està fred, pel meu gust.

     —Escolta, a tu què et passa? —es va deixar anar l’Elsa, empipada—. M’estàs fent sentir molt malament. Per què no intentes crear un clima agradable? Jo ja no penso fer més esforços ni aguantar-te més.

     Ell va callar com si la mestra li estigués passant la lliçó.

     —O és que has perdut el sentit de la comunicació humana? —va seguir l’Elsa.

     Ell seguia callat i adust, afuant la mirada violenta.

     —No sé què hi faig aquí, la veritat —va dir fatigada i com per a si mateixa.

     Ell no va dir res però va fer una alenada nerviosa.

     L’Elsa es va quedar una estona abstreta, recuperant-se. Per què s’estava esforçant tant amb un home malalt, sonat, feble, mig mort i sense esperança? O era un simple desafiament, el de vèncer l’obstrucció i el desastre i fer que prevalgués davant l’altre l’il·lusionisme del seu món? També ella estava guillada? O només volia carícies tendres i escalfor? Però, aviam, on les buscava?

     Ell va tornar a omplir les copes.

     —Gràcies —li va dir sense mirar-lo.

     Van beure tots dos.

     Va seguir entotsolada. Podria transformar aquell foc ressec i ressentit en dolçor, en escalfor? Volia només guanyar un repte, i també tocar la qualitat sexual, excitant, d’aquell home a qui l’odi movia com un ressort i li feia fer gestos acostats a l’esperpent?

     De sobte, va pensar que volia un petó d’ell per saber si era humà. El volia aquella tarda, sense esperar entrar en el seu magma, desmuntant-ne l’aparador. Era la llegenda del gripau verinós que es fa príncep, que potser de petita s’havia cregut? O és que en la seva solitud només s’avorria?

     L’Elsa va escurar el plat i va tornar a servir vi. Va fer un altre glop i va notar com, en la seva abstèmia habitual, li pujava com un coet.

     Va mirar de front el Manel, amb els fogots i el deseiximent de l’alcohol.

     —Escolta, tu em faràs un petó?

     Ell es va aturar en sec, sorprès, però va contestar de pressa.

     —Xxxxxt. Això no es diu.

     —Oi que no?

     —Quan temps fa que no tens parella?

     —Què t’ho fa pensar, això?

     —Estàs amb un casat?

     —Un casat? Mai de la vida.

     —Per què?

     —Perquè no em vull ficar en un parany.

     Silenci.

     —I tu, quan temps fa que estàs sense parella?

     —Tres anys. N’havia estat set amb una dona i ens vam separar.

     —Et va deixar ella.

     —Sí.

     —No m’estranya. Jo també t’hagués deixat. Bé —va afluixar l’Elsa—, potser abans no eres tan negatiu.

     —Ser negatiu és el meu encís.

     —Oi tant! El teu desencís, deus voler dir.

     Un altre silenci.

     —No m’has contestat —va insistir ell després.

     —Què, no t’he contestat?

     —Quan fa que estàs sense parella.

     —També fa tres anys, però he tingut un amant africà durant dos —va dir amb un to neutre l’Elsa.

     —Jo també vaig tenir una amant francesa durant dos anys. Però no me’n vaig enamorar.

     —Tu, enamorar-te? No em facis riure.

     —Per què? Jo també m’enamoro.

     —Ah sí? I què és per tu, l’enamorament.

     —La passió.

     L’Elsa, cansada, no va dir res més. Ell va tornar a servir vi i tots dos van seguir bevent. Ella es va notar bastant trompa. Un rioja excepcional, al qual ell, naturalment, li va trobar només pegues.

     —I que en penses que et vagi convidar a dinar? Vull dir, que et vagi convidar a dinar amb mi? —va rectificar l’Elsa.

     —Ah, res. Mira, un dinar —va fer ell escèptic i antipàtic.

     —Doncs estic segura que t’he alegrat la setmana.

     Silenci altre cop.

     —Vols que et digui perquè et vaig convidar?

     —Aviam. Per què?

     —Perquè jo vull ser més feliç.

     —Jo no —va dir ell, reptador, amb els ulls gelats.

     —Ah no?

     —No.

     El va mirar directament.

     —Doncs tu necessites alguna cosa desesperadament, perquè tu estàs mig mort.

     —Sí —va respondre ell donant-se de cop, abaixant la mirada.

     L’Elsa es va sorprendre del seu assentiment.

     —Doncs ja està —va respondre, dissimulant.

     —I tu qui ets? La germaneta de la caritat dels desgraciats com jo?

     —Ni pensaments, perquè jo demano el mateix.

     —I què dones?

     —Escalfor. Interès. Temps —va dir l’Elsa dubtant si hi volia afegir «sexe», però aquest terme li va semblar molt inconcret i, a més, el sexe se l’havien de guanyar mútuament.

     Pausa.

     —I per què a un desgraciat com jo.

     —Perquè ets bastant guapo —va respondre reptadora mentre s’aixecava per anar al lavabo.

     Ell es va quedar aturat i confós, amb el cervell barrinant una resposta tallant que no va trobar, dubtós i mal·leable, seguint-la fixament amb uns ulls que tenien l’espurna d’una mena de llum.

     En entrar al lavabo ella es va guaitar al mirall de reüll. Què hi feia encara allà i per què havia dit tot allò? Volia humanitzar-lo, esbrinar si hi havia res més dins la seva carcassa d’odi i frustració? Volia, simplement, jugar fort pel plaer de la juguesca? Volia córrer inconvenientment un risc? Estava massa sola, o farta, o abandonada, per seguir amb aquella companyia? Després va relaxar-se. «A bon sant m’encomano», es va dir, mofeta. Però ja sabia que allò no la duria enlloc.

     Quan va sortir ell continuava amb la vista fixa en la seva direcció, mirant-la amb la mateixa expressió.

     Van pagar a mitges: dinou euros. Cada un n’hi va posar deu. El cambrer els va retornar el platet amb l’euro sobrer del canvi.

     —Vull deixar aquest euro de propina. Però també vull que sigui a mitges —va dir l’Elsa, contundent.

     —A mi a la feina mai ningú no em dóna propina —va fer ell, reconcentrat.

     —A mi tampoc. Vinga, dóna’m cinquanta cèntims.

     I per a sorpresa divertida de l’Elsa, sense dir ni piu més va furgar a la butxaca dels pantalons i en va treure la moneda.

Van sortir al carrer. Ell tornava a portar penjat a l’espatlla l’arc del baix i va dir que el volia anar a deixar a casa. Es van endinsar per la continuació del carrer Tallers, seguint una conversa que no rutllava a causa dels estirabots constants d’ell. Però amb les topades del restaurant havien entrat en confiança.

     El Manel es va aturar davant d’una porteria i, sense cap avís previ, va treure un manyoc de claus.

     —Què fas? —-li va demanar l’Elsa.

     —Ja t’he dit que volia anar a casa a deixar l’arc.

     —Aquí és a casa teva?

     —Sí, visc aquí.

     —Què faig, jo? Pujo amb tu?

     —Sí.

     L’Elsa el va seguir escales amunt, sense alegria però amb una forta curiositat. Va pensar que allò que estava vivint s’assemblava a allò que sempre havia desitjat: seguir un home atractiu i desconegut en una tarda acollidora en la Barcelona riquíssima i diversa.

     L’escala era vella i estreta, pròpia d’una casa popular del barri, però estava pintada de nou i l’aire era net. La claror era natural, ja que a cada replà s’obria una finestra per on entrava la llum i, en conjunt, s’hi respirava un casolà benestar. Va anar pujant pisos i replans darrera d’ell, fins a una alçada que li va semblar força amunt.

     —Encara no arribem?

     —És al pis de dalt.

     Ell, igual que abans, sense avisar, es va aturar davant una porta d’un replà que l’Elsa va imaginar que devia ser el cinquè pis. Ell va obrir i la va deixar passar primer.

     En entrar, la va sorprendre la normalitat personal que desprenia l’estança i la petitesa de les dimensions. I la pobresa relativa, elemental, que traspuava. Potser l’Elsa, sense parar-hi esment, s’havia imaginat una casa abundosa i excèntrica, amb mostres d’un fons explícit de foscor, d’un cert grau de recargolament mental, o pròpia, si més no, d’un incendiari. Però va trobar-se amb una habitació recuperada a mode d’estudi, modesta i clara, d’algú que havia fet esforços per viure-hi decentment. Per què ell li havia mostrat, d’entrada, tant de si mateix?

     —Aquí hi vius tu? —va dir, amb una vibració d’afecte.

     —Sí —va respondre ell, lacònic de gestos i paraules.

     —Doncs està força bé.

     I va pensar en l’esforç titànic que representava fer allà la seva vida isolat i sol, sense amenitat, sense una veu humana, sense cap més respir, sense cap tacte. Potser fins i tot sense esperança.

     Ell va deixar l’arc i es va treure l’americana, i ella es va acostar a la porta del petit balcó. Es veien les finestres de la vorera d’enfront de l’angost carrer de la Barcelona vella, el barri Raval, i just davant mateix, un pati amb arbres esvelts de fulles verd-clares i ufanoses.

     —Te l’has arreglada tu, la casa? —va preguntar l’Elsa, girant-se.

     —Sí.

     Va mirar el conjunt de l’habitatge. Hi havia una prestatgeria a tot el llarg de la paret frontal de l’estudi, i un sofà vermell, més aviat arrossinat, al mig, amb una tauleta allargada. Hi havia també l’embalum d’un baix, d’harmonioses corbes, amb el faristol davant. En un moble lateral hi estava disposat l’equip de música, amb una pila de discos fent muntanyeta. A mà dreta, sense cap porta ni cortina que fes de partió, hi havia la petita obertura d’una cambra on hi cabia poc més que el llit, cobert amb un edredó fosc i esponjós. A un costat del llit s’obria un estret passadís amb una barra fixada de pany a pany de paret d’on penjaven uns penja-robes amb peces de vestir. En un parell de cadires hi havia més roba, plegada.

     Just al costat d’aquesta minsa habitació hi era disposada la cuina, mínima i senzilla però arranjada, amb una taula plegada i un parell de cadires per banda.

     —Dines aquí? —va preguntar l’Elsa entrant-hi.

     —Sí.

     —Al menjador no hi tens taula.

     —No hi cap. I per a mi ja en tinc prou.

     —I si tens convidats?

     —Fa temps que no tinc convidats.

     —Perquè no em convides a una copa?

     I ell va treure l’única ampolla que hi havia a un prestatge i va omplir un únic got per a ella.

     —Tu no en vols?

     —No.

     Però després s’hi va repensar i, traient un altre got de l’armariet, se’l va omplir.

     L’Elsa es va asseure a una de les cadires i va tastar la beguda. Va fer una ganyota de fàstic.

     —Què és això? És dolentíssim.

     —Doncs és wisky de malta. I és del bo.

     —Doncs no m’agrada gens. Què et sembla si brindem?

     —Per a què vols brindar?

     —Perquè abans de marxar em faràs un petó.

     —Sí —va dir ell seriosament, mirant-la.

     Repenjat als fogons, neguitós i nerviüt, tancat en un mutisme, ell bevia a glopets el wisky. Ella va veure, damunt la taula, un pot de pastilles d’herbolari. El va girar.

     —I això què són? Vitamines?

     —Sí.

     —Vitamines for man? —va preguntar-li llegint l’etiqueta.

     —Sí. També n’hi deuen haver per a dones —va contestar evasiu.

     I ella va pensar que potser tenia problemes de trempera. Però això de moment no li importava gens. Buscava una altra cosa encara més llaminera.

     —Què tal aquest barri? —va preguntar canviant de tema.

     —N’estic fart. No suporto els anglo-saxons.

     —Per què?

     —Perquè són els pitjors. Tenen una sobergueria insuportable.

     Pausa.

     —Ara també hi ha molts sud-americans —va seguir ell— que han posat botigues de comestibles, i ja no sé on anar a comprar.

     —Per què no els compres a ells?

     —Perquè hi tinc mal rotllo. Aquests, a més, són molt cretins.

     —Jo sempre m’hi he entès bé, i això que només els parlo català.

     —Perquè tu ets una dona.

     —Vols dir que hi vol dir res? Jo sobretot em relaciono amb dones.

     —Doncs jo no els aguanto.

     —Bé, això està molt en el teu estil —va respondre l’Elsa foteta però cansada.

     I van seguir parlant sense que, de cap manera, trobessin un punt de contacte.

     En un petit espai, en el qual l’Elsa no va arribar a entrar, hi havia el lavabo. Ell s’hi va ficar per rentar-se les dents. Després, en sortir, se’n va anar cap al sofà i es va posar la jaqueta.

     —Te’n vas? —li va preguntar ella absurdament.

     —Sí —va respondre inquiet.

     —I on vas? Posa una mica de música.

     Ell no va posar música, però es va treure la jaqueta d’una revolada i la va plegar desficiosament.

     L’Elsa va fer una volta per la cambra. Un petit escenari amb dos actors desconjuntats. Encara pensava que es podria convertir en una bona representació? Va mirar cap al sostre.

     —Són acollidores les bigues de fusta —va comentar.

     —A aquestes els hi vaig treure jo la pintura. Vaig tenir una feinada de por.

     —Doncs t’han quedat molt bé —va dir ella sincerament.

     —La porta del balcó també la vaig restaurar jo.

     —Et va ajudar algú?

     —No.

     Ella va fer unes passes més.

     —Aquest quadre és el Salvat-Papasseit? —va preguntar-li davant l’esbós d’un rostre angular, amb un cabell que queia pel clatell com una mitja lluna.

     —No, sóc jo quan era jove. És una pintura que em va fer un amic.

     —Perquè no et deixes el cabell llarg? En aquest quadre et queda molt bé.

     Va mirar el rellotge esfèric de la cuina: faltava una hora per a la classe. Es va passejar, calmosa, per l’estança. Ell s’estava repenjat a la paret, incòmode, els braços plegats, el respir nerviós.

     —Tens pressa? Has d’anar a algun lloc?—li va preguntar ella.

     —No —va assegurar ell, negant amb el cap.

     —Ensenyem els llibres que t’agraden més.

     I ell, amb passos ràpids i respir fort, se’n va anar cap a la biblioteca.  Va allargar el braç cap a un prestatge i va treure un llibre.

     —L’«Ulisses» —va dir, i amb el llibre a la mà se’n va anar cap a ella.

     Ella, juganera, li va barrar el pas amb el cos intencionadament, acostant-se-li molt, però ell la va esquivar.

     —Ensenya-me’n un altre —li va demanar.

     I ell es va tornar a dirigir cap a la biblioteca.

     L’Elsa va mirar el llit i per un moment va pensar que era capaç de deixar-ho tot: la classe, el sopar, el teatre, i que es llevaria amb ell l’endemà al matí. S’hauria convertit en el príncep que esperava? Podia arribar a ser tan bona l’obra que representava?

     Ell li va allargar la mà amb un altre llibre. Ella ni se’l va mirar. Li va agafar i el va deixar damunt del sofà. Després se li va acostar i el va abraçar.

     Ell va respondre rígidament, però la va estrènyer amb els braços. Ella no estava emparada per la seva abraçada, però l’emparava a ell. Va sentir la seva respiració al coll i a la galta, i com ell anava cedint.

     —Vull que em facis un petó —li va dir ella.

     —Demanes molt —va respondre ell.

     —No.

     —Per què vols un petó?

     —Perquè tens uns llavis macos —va intentar incitar-lo.

     No tenia uns llavis especialment bonics, però sabia que podien arribar a ser-ho.

     Ell no va contestar. Ella va preguntar-li:

     —T’agraden els meus?

     —Són massa estrets —va respondre insensible.

     De cop desmotivada i decebuda es va desfer de l’abraçada i es va apartar d’ell.

     —Bé, me’n vaig —va dir agafant la carpeta i la bossa del sofà, encaminant-se cap a la porta.

     No va saber com s’obria i ell va estirar la maneta.

     —Adéu -—li va dir encarant-lo.

     Inesperadament, ell se li va acostar i li va fer un petó lleu als llavis.

     —El petó pel que hem brindat abans —va fer.

     —I no pot ser millor, aquest petó? —va preguntar ella.

     —No, que després et poses calenta.

     —No siguis desagradable, sisplau —el va amonestar—. I tu, no et poses calent?

     —Sí… però no! —va dir contundent.

     Irreflexivament, l’Elsa li va preguntar:

     —T’agrado jo?

     —No! —va respondre ell, convençut i instantani.

     La negació la va ferir com un cop de ganivet.

     —No? —li va preguntar, empenyent-lo pel pit amb la mà plana cap endins.

     —No —va reafirmar ell amb la mateixa rapidesa.

     El potent cop de dolor la va agafar per sorpresa. Però va dir, amb un to gairebé afable:

     —Moltes gràcies per haver vingut a dinar amb mi i per convidar-me a casa teva.

     En girar-se per marxar va veure el fondíssim buit de l’ull de l’escala.

     —Per aquí pots suïcidar-te -—li va etzibar, llambregant-lo per darrer cop.

     —Sí —va respondre ell abans de tancar la porta darrere seu.

     Es va aturar un replà més avall, agafant-se a la barana com si estigués a punt de caure, amb el cor sortint-li per la boca i respirant fatigosament.

     Immòbil, amb la mirada obsessiva en la claror que entrava del món borrós del requadre de la finestra, va deixar que s’expandís la densitat basculant de dolor fins a equilibrar-se.

     Estàtica, perplexa encara per aquell cop contumaç que l’havia ensorrada, va sentir físicament a la caixa toràcica la densa massa bromosa de cremor que l’oprimia.

     Controlant la tensió que li bullia arreu del cos, va romandre molta estona en aquell replà fins que la rigidesa que l’havia presa va arribar a cedir lleugerament i, molt a poc a poc, tremolosa per la commoció, va anar baixant, graó a graó, l’escala.

     Va sortir al carrer desmanegada, arrecerant-se a la paret i sense gosar aixecar els ulls de terra, fent un esforç grandiós per caminar passa feixuga rere passa.

     Avançant com una malalta, desorientada i desfeta, es va sorprendre de com havia pogut pretendre més vida quan per a ella tot estava irremissiblement acabat i a tot arreu i amb tothom no l’esperava res més que l’anorreament i el fracàs. I es sostreia de la mirada dels vianants com si estigués usurpant un lloc que no li corresponia.

     Després d’un cafè reconfortant en un bar acollidor, reconeixent com d’ultratomba la seva Barcelona estimada, es va preguntar com havia pogut imaginar que ell la deixaria al marge del seu odi, de la seva misèria espiritual i d’aquella crueltat que, des del primer dia que el va veure, no havia fet més que tornar-li i tornar-li a presentar. I es va témer ella mateixa per no haver reculat abans d’exposar-se a aquell parany que ara comprenia en la seva dimensió perillosa.

     Més tard va anar a classe i, només d’esma, va complir tot el programa que tenia previst per a aquell vespre.

     També va passar molt de temps abans no va tornar al Cafè de l’Òpera. No volia de cap manera compartir l’espai amb aquell agressor detestable.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.