Galeria

Aló

     —Aló.

Només que vas agafar el telèfon vaig saber que eres tu. El mateix tamborineig en la darrera síl·laba, la mateixa plenitud de foc, com si bategués una ala. Em vaig aturar desconcertada, però després em vaig refer.

Aló. Do you speak english? —vaig preguntar agafant embranzida, parlant de pressa per mantenir-te l’atenció, volent-me assegurar que eres tu abans de pronunciar el teu nom.

Yes —vas respondre, fent dos tons llargs en la e, apujant el segon. Després et vas aturar, cautelós.

And do you speak catalan? —vaig continuar, anant directa al gra.

Alguna cosa va trontollar en tu i el joc es va acabar.

Tak —vas respondre en la teva llengua búlgara, amb la completud definitiva d’aquesta afirmació, recolzant-te damunt la k que talla com un ganivet qualsevol confusió i dubte.

Do you speak catalan? —vaig tornar a preguntar-te, incisiva.

Tak —vas repetir, ara oferint-te, de cop abandonat sense reserva, obert a tot allò que fos a punt de passar.

—Pavel, ets tu?

—Sí.

No sabies qui et trucava.

—De Barcelona? No, no, ara mateix no sé…

Tan proper i íntim que t’havia sentit, amb el teu parlar català tan diàfan, i ara em va sorprendre sentir-te un arrossegament en les síl·labes, un deix d’estranger.

—Pavel, ets tu?

—Sí. Qui truca?

Després de tretze anys, tornava a veure el frunciment dels teus llavis, rojos i molsosos. El de sota reblert d’humanitat i bellesa, girat com damunt d’ell mateix, i el de sobre amagat sota el bigoti espès. Els llavis amb què m’havies rebregat la carn i la pell, i els meus mateixos llavis, juntament amb els teus. Els teus llavis cremants i oferts, que es movien adeleradament, que havia acariciat com si no haguessin de tenir fi mai més.

Besant-me, les teves mans sempre m’estrenyien, i els sexes eren curulls de tots dos, complets com ja res més, una de les formes més plenes de la vida i la bellesa. Com em coïa el teu cos plegat, abraçat, retut en mi!

I aquells teus llavis, perduts per mi per sempre, immersos en un rostre que vivia, que transmetia la passió pels teus ulls encisats, van tornar a parlar.

—Núria, ets tu?

—Sí.

No podíem deixar de mirar-nos. A tot arreu ens seguíem amb l’esguard, fascinats l’un de l’altre. Com t’havia seguit pels carrers de la teva ciutat, meravellada, agafada de la teva mà!

—I… com estàs? —em demanes, cautelós.

—Bé. I tu? —et pregunto amb afany.

—Bé…, bé… —respons, amb el mateix enfilament de to en la segona e, com si viure fos només un fet casual i no hi hagués res que importés gaire.

—Pavel, tens fills? —et demano, expectant.

I des de dalt la talaia em deixo anar vertiginosament, esperant que tu siguis a sota i m’agafis.

Però a sota no hi tens xarxa, ni els teus braços hi han deixat un rastre d’escalfor.

—Sí, en tinc dos.

—Quants anys tenen? —et demano amb ànsia, agafant-me a les paraules, fent un esforç perquè no se m’esquerdi la veu.

Tu t’atures per prendre alè. A través dels mils de quilòmetres de la línia sento els ressons i els mecanismes del teu pensament.

—I tu, tens fills? —em dius, sense contestar-me.

—Sí.

—Què t’ha passat? —em demanes obertament. Vibren els cordes de la teva veu i els teus llavis definitius esclaten com en un bes.

—Quants anys tenen els teus fills? —continuo, obstinada.

Amb la consciència de tot allò perdut, em respons lentament, com havent de rumiar l’edat dels teus fills, per a què a cada so, a cada síl·laba, jo n’abasti el significat complet.

—Doncs… tinc un nen… que té dos anys i… una nena… que ha nascut… fa tres setmanes.

De cop, m’he estavellat.

—Així, ets feliç, oi? —et responc amb un to emocionat de veu que al final es trenca, com si naixés un plor, com una font que ha de brollar.

—Sí, estic bé —dius a poc a poc—. Finalment, sí —el to pujant de la i que tremola—. I tu? I els teus fills? —em demanes ara amb tota la densitat, i colors, i mullena, i esperit.

—Tinc un nen de deu anys.

El teu esperit, aplegat al teu pit, traspuant dels teus músculs. Nu com la millor creació de Déu. Amb el teu sexe carnós i ple, l’alta completud que Déu mai no es descuidaria. Un Déu. Perquè un altre ens acompanyava pel carrer, pujava a l’autobús amb nosaltres, hi era també prenent cafè a les terrasses. Un altre habitava en la teva ànima i es mostrava als teus ulls. Un altre, encara, ens vetllava en l’amor, que ens inundava.

Perdut tot això per sempre? Perdut per sempre tu, que ara em parles?

—…perquè abans era lliure com un ocell, Núria, però ara… —dius amb recança, dolgudament.

I jo veig buit el meu seient de l’avió a Sofia, que era punt d’agafar, només de pensament.

Amb un desesper sobtat em surten les paraules.

—Pavel! No saps com t’hagués estimat! Tota la vida! Amb una passió i un amor com no et pots imaginar! Et juro que no ho saps!

Tu ara calles, i una nova maquinària entra en funcionament: la que articules amb les teves paraules.

—Però tu em vas deixar per ell.

—Havia passat molt de temps, no m’havies trucat, pensava que et volies quedar a Bulgària.

—Però després, quan vaig venir, eres amb ell.

—Pavel, perquè no vas lluitar per mi? —et demano, retorçant la frase, retorçant-me a mi.

I es fa el silenci. I se sent la fondària de la distància, com un xuclador implacable, i dels anys.

—Núria —dius abruptament—, quan vingui a Barcelona amb la meva dona et convidarem a dinar.

El cor que bategava s’ha aturat. Respiro compasadament. Sóc al buit de ple, amb la teva bellesa esplèndida que es queda enrere en el temps, en una vida viscuda i passada.

—T’enviaré un regal per a la teva filla —et dic gairebé erta, sense batec de cor.

—No! No gastis diners! Desa’ls, que també et fan falta!

—Fes el favor de callar! —et responc—. Faré el que em doni la gana!

—T’he dit que no cal! Núria!

—Deixa’m en pau! Tu no em manes! —et dic, deixant anar en les paraules el pes del sentiment.

Tu respires tendrament, i torna un Déu només nostre, aquell que vam saber crear.

—Núria, sempre t’he estimat —dius molt dolçament, increïblement tendre, increïblement adolorit, apujant el to de la darrera síl·laba.

—Pavel, vinc a Sofia! Aquesta setmana sóc aquí. Diga’m que voldràs parlar amb mi! Diga’m que faràs l’amor amb mi! Diga’m que sí!

Continc l’expectació. La meva vida és pendent d’un fil.

Neutre i asserenat, em respons seriosament.

—No vinguis a Sofia.

—No?

—No —em dius allargant la o fins arribar a tot l’abast del teu amor— No. No. No. No.

—Ets el més guapo!

—Tu també.

—El més preciós!

—I tu, Núria.

—Mai he estimat cap home com a tu…

Silenci

—Pavel, escolta…

Silenci

—Pavel… escolta…

—Sí?

—Em trucaràs? M’escriuràs?

—Sí! Sí! —contundent, com en tots els teus actes. Però quan vaig marxar de Sofia m’ho vas dir amb la mateixa passió i després no ho vas fer.

—Sí? —demano insegura.

—Sí.

—T’espero, eh?

Silenci.

—Pavel…

—Que siguis molt feliç aquí.

—Tu també… T’enviaré un regal.

—Bé.

—Fins aviat. Cuida’t.

Silenci

—Núria, adéu.

—Adéu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.