Galeria

Avinguda Liteini

     En les nits insomnes, penso en l’avinguda Liteini, en la seva foscor densa d’aire brut i espès, en el brogit dels cotxes que acceleraven com si cridés un so d’alarma, en la velocitat del trànsit espars que penetrava en l’espai i el temps condensat.

    Aquelles eren les hores lentes de la nit fosca en una ciutat aliena, on m’hi trobava solitària, enmig d’un idioma desconegut i ressonant que vibrava en les boques de totes les persones que m’envoltaven, amb un alfabet que necessitava molt d’esforç per desxifrar.

     El metro era com una catacumba anguniosa, amb les seves galeries que s’obrien profundes per sota del riu, amb les escales que t’hi ensorraven com a l’infern, o que te n’elevaven, com una epifania, d’una llargària d’absolut vertigen.

    La ciutat de pedra i ciment, sense vegetació, nua, es tancava sobre teu. Només obria els amples carrers i avingudes per ser transitada, i els rius eren un element fluent i aliè a aquell paisatge aturat, sòlid i compacte, que no fluïa cap enlloc.

     En aquella ciutat oberta al cel, no hi havia ni un espai urbà íntim, i a les nits, a la meva cambra, quan la Liteini zumzava amb un vaivé de paor, tancava els ulls i em sentia com transportada a un espai sideral sense llei de gravetat. El temps podia tallar-se com un quall, precedit pel neguit del llarg camí des de la intersecció de l’avinguda Nevski fins a l’hostal, en la vorera desangelada on l’aire glaçat repicava i on passaven aliens personatges que podien tenir sospitoses intencions.

     A l’entrada del carrer, ample per a quatre cotxes, hi havia una fleca. Més endavant, un petit supermercat ben proveït, on els darrers vespres comprava pa negre calent, sortit del forn, i talls d’un peix sencer pescat al Neva, deliciós,

conservat en oli i cerfull. Quasi al costat, hi havia la cantina llardosa davant la qual havia conegut el Serguei, un noi de dotze anys que va irrompre al meu costat pel carrer i em va demanar que li pagués un entrepà, i de resultes de la nostra relació va néixer, quasi al mateix moment, una estimació sincera.

     Si la veritat de la vida rau en la necessitat, si allò que ens impulsa a relacionar-nos i també a sentir amor és la necessitat que com a humans tenim tots, entre el Serguei i jo es va donar un afecte equilibrat per la necessitat de cadascú: ell necessitava menjar, i jo necessitava algú que volgués alguna cosa important de mi i per a qui pogués tenir valor. I ell me’l va concedir. Després ens vam tornar a trobar en altres indrets de la ciutat, i la relació es va acabar d’afermar. Jo era, com ell, una indigent a la ciutat. Estava necessitada de reconeixement i d’afecte, i ell de reconeixement i de menjar: una base perfecta per a una relació duradora. I les nostres necessitar van col·lisionar en satisfer-les, i d’aquí van esclatar espurnes. Com neix, si no, una relació forta entre dos humans?

     Cada dia, camí de la meva habitació a l’hostal, tan abrigada que només deixava una part del rostre al descobert, mirava cap a la cantina on havia tingut una relació real com només es dóna entre iguals: la d’aquell nen, que ara esperava trobar cada al mateix indret.

     Seguint Liteini enllà, hi havia un parell de bars en soterranis, fora dels quals s’obria un tendal i una obertura amb una escala lateral per baixar-hi. Devien haver estat antigues carboneres. Per les finestres es veia un ambient pobre, només il·luminat per les petites espelmes de les taules. De vegades, alguns homes o parelles, en general de mala ganya, s’apostaven a fora, enmig del fred punyent, amb llaunes de cervesa. Entremig dels dos bars, l’esquelet d’un jardí, amb arbres i matolls dels quals només s’aguantava la carcassa, de vegades amb neu, i després seguia una gran paret llarga, insensible i muda.

     Sempre, a aquella hora tardana d’entre les deu i les onze de la nit, hi havia un quiosc de flors obert, il·luminat per una llum clara. Una petita caixa de vidre rectangular amb alguns rams llargaruts de flors, i a dintre, un home assegut en un minúscul tamboret, entaforat allà dins amb prou feines.

     Més endavant, després d’haver caminat per aquesta part erma del carrer, calia travessar un trencall perillós. Els cotxes hi corrien nerviosos, plens de fúria, i si bé les persones tenien preferència, no estaven disposats ni a aturar-se ni a deixar pas. Per això calia travessar de pressa, sempre amb ull atent.

     Un cop a l’altre costat, venia, de seguida, la botiga de les mels, amb un rusc i una abella gegants pintats a la paret frontal, enmig de la qual s’hi obria la porta d’entrada. Un botiga que fins i tot sortia a la guia com una curiositat a visitar i que, immersa jo en el meu trescar quotidià i en el tràfec urbà sorollós de la ciutat, no se’m va fer avinent curiosejar. Aquí, en passar per davant, jo ja treia el clauer, amb les claus i amb un polsador electrònic, una peça acabada en una forma rodona i plana que, posada al pany, obria miraculosament el porter automàtic. Perquè tres o quatre portalades més enllà ja hi havia l’entrada marró fosc, quasi negra, de l’hostal Zimmer Frei, l’edifici on jo m’estava.

     La satisfacció que sentia en tancar la porta darrere meu i enfilar l’escala m’envaïa com una escalfor. Havia aconseguit tornar, una altra nit, sana i estàlvia. Qualsevol, enmig del carrer, hagués pogut voler robar-me en aquell indret impersonal i anònim, fosc i solitari, on els cotxes passaven insensibles i rabents.

     L’hostal era un refugi sòlid, del qual, per aquells dies, jo formava part de ple dret, de la seva constitució i el seu paisatge. Els ordinadors de l’entrada estaven apagats, i el vigilant de nit, un home observador amb un somriure discret penjat a la galta i un braç tolit, s’asseia davant la taula comunitària mirant la televisió.

     Jo entrava a la meva habitació, plena del soroll del trànsit, com si aquest la profanés, i em refeia amb l’escalforeta que anava mantenint el vell radiador encès. La doble finestra protegia del fred, però el soroll dels cotxes era tan fort que penetrava cap endins l’habitació i s’hi imposava.

     Jo desconnectava la nevera per aturar-ne el soroll del motor. M’asseia davant de la taula de fusta i tastava totes aquelles menges que havia comprat per la ciutat, de les quals estrenava nous plaers i sabors.

     Abans de dormir, em dutxava. El fred m’havia penetrat i només remetia sota l’aigua nuvolosa i calentíssima de la dutxa, on em protegia de mullar-me el cabell amb una tovallola enroscada al cap. Aquest era un moment de reconciliació absolut. En acabat, desfilava cap a la meva habitació retornada i refeta, disposada a llegir la guia i a buscar tots els indrets al plànol de la ciutat. Paladejava el que faria l’endemà, n’assaboria el plaer per avançat, la força que m’impel·lia a conèixer, el desig que tenia per descobrir. I totes les coses que, com a artesania béns autòctons havia comprat durant el dia, les remirava i les acaronava com un tresor.

     Finalment, tancava el llum de l’habitació, i la feble claror que entrava en la nit del carrer m’acompanyava en els meus somnis espessos, igual que el soroll, i que l’espai i el temps.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s