Galeria

Com és que t’he volgut mai?

 

     —…perquè tu no m’hauries triat mai a mi.

     —Dona, sí…, sí…, per què dius que no t’hauria triat si…

     L’Ada està astorada per la manipulació que pretén fer aquest home amb ella. Incrèdula, veu com poua encara en la feblesa que ella pugui tenir per a ell i treure’n profit, a despit de tot, amb el preu del seu anorreament. Utilitzant fins a l’estiregassament el seu amor només per després denigrar-lo.  

     L’Ada dissimula, es fa la ingènua. No mostra els seu menyspreu per aquell ésser feble, capaç d’actes d’una despietada baixesa. L’observa mentre parla. “Quina conversa tan amable, tan civilitzada! Quina tria exquisida de paraules! I quin to tan adient!” —pensa, irònica.

     —…perquè jo estic un altre cop sol —el somriure ben dibuixat—, i he tornat a recordar-me’n de tu, caram!, després de tant temps. Quant fa, ja? —amb la vista busca la complicitat de l’Ada—. Dos anys, oi? I n’estic sorprès, et sóc sincer…

     “Esperes que m’hi enganxi, oi? —pensa l’Ada, freda, mentre pren una cullerada de sopa—. Així, sense donar res,  preparant el camí perquè em torni a llançar a cegues als teus braços. Però qui et penses que ets?”

     Desesmada, desvia l’esguard i mira al seu voltant: el vellut roig de les parets, l’aranya pesant de cristall que penja, les taules de la vora, amb els comensals asseguts, distingits i autocomplaents. “Quants somriures i quanta entesa en aquest restaurant xic, amb plats de disseny i vins cars, escollit en un barri fi de la ciutat” —es diu per a si, avorrida. El clima que sura en aquella hora de dinar és delicat i confortable, i l’home que té al davant, instruït i educat. “Però aversiu a més no poder”—pensa, jugant amb un crostó de pa. L’Ada li mira la camisa, curosament triada en una botiga cara, com ella sap, com una confirmació que qui la porta és entre els escollits. En un altre temps, ella s’hauria sentit basta i barroera, amb la roba inadequada, amb el cabell fregallós. Però ara se sent càlida i segura, riallera, fresca. I amb tot l’aplom. Davant el raig de gelor d’aquell home, s’escalfa amb la seva pròpia calor.

     L’Ada somriu mentre sent com parla la seva veu, la mateixa que se li va adreçar una nit remota a l’estació de tren, la mateixa que un dia llunyà la va seduir, la mateixa que havia dit les paraules convincents en el moment adient, com una clau es posa al pany.

     —Saps què, Joan? Tu no m’hauries triat mai, a mi —repeteix, mentre fa un somriure expressament càndid.

     —Això no m’ho tornis a dir —es queixa ell, aparentment molestat, amb la forquilla en l’aire—. Bé que et vaig triar a l’estació de tren, quan em vaig acostar a tu —diu suaument—. El que encara no sé és per què em vas deixar.

     A l’Ada li esclata una riallada estrafeta.

     —Jo no et vaig deixar! —li respon amb una alta riallada, negant amb el cap. I copia, exactament, una frase d’un conte que estima, inexacta per a la situació, ridícula, però que li fa plaer a ella mateixa—. ‘Jo no t’hauria deixat mai dels mais. T’estimava moltíssim’.

     Ell la mira, innocent, fals, ignorant per complet la llicència que ella s’acaba de permetre.

     —Tu no em vas deixar? Així per què es va acabar? —pregunta ell amb visos de sinceritat a la veu, fingint-se perdut.

     —Es va acabar perquè em vas deixar tu —diu l’Ada, com si es divertís però en el fons enfastiguejada.

     —Ah sí? —respon ell, interrogant—. Potser sí. Això també és el que em diu el psiquiatre —diu, mentre la mira indefens—. Saps que he hagut de començar a anar a un psiquiatre? —continua com en una confessió,  esperant que ella es torni compassiva.

     L’Ada es recolza al respatller de la cadira amb les celles alçades, la mà a la galta.

     —Doncs no, no en sabia res. I com és?

     —És que ha sigut molt greu, molt greu…

     El cambrer porta els segons plats amb molta cerimònia, escarits però amb les menges disposades com en una obra d’art. L’Ada, abans no ho faci el cambrer, agafa l’ampolla i serveix vi per a tots dos.

     “Per què t’aguanto el ciri —pensa— si tu vas desaparèixer com jo m’hagués mort, en el moment que més t’estimava?” Veu el seu rostre, estrany i aliè, irreconeixible per a la seva tendresa. L’olor d’ell encara perdura, i la duu a un matí deliciós. Deliciós pels sentiments que ella sentia, per aquella nuesa absoluta, densa, de tots dos. Però al fons hi té també el dolor per la seva indiferència, mal dissimulada, d’aquell dia, desconcertant, incomprensible.

     —…i també volia preguntar-te si m’has perdonat —diu ara ell, amb veu compungida.

    L’Ada resta esparverada davant tota la incoherència, davant l’abisme en què es va trobar quan ell se’n va anar amb una alumna seva, i no li responia enlloc, fins que l’hi va dir brutalment, amb tot el plaer per la crueltat que cometia.

     “Quina por que tens! —pensa l’Ada—. Quin terror més immens de quedar-te sol amb tu mateix. Amb la teva carcassa revestida d’aquesta capa civilitzada que et fa semblar un ésser mesurat i ple de seny”. “I ara t’he de contestar?”

     —Que què dius? Perdonar? —li respon amb un riure frívol—. Aquesta paraula no existeix al meu vocabulari. Va anar com va anar i ja està. Tot ha d’estar bé així.

     —Sí —fa ell, sense saber encara com li està anant de malament la conversa—, però és una llàstima. Tu i jo teníem una cosa molt bonica…

     Però s’atura en sec, amb els ulls freds, sense màscara, i li fa la pregunta que de cop l’ha assaltat.

     —No deus pas sortir amb ningú, oi? —li demana amb precaució.

     —No… no tinc res seriós —va dient l’Ada a poc a poc, per tenir temps d’improvisar, mentre suca pa a la salsa—. Però aquest darrer temps m’he dedicat a fer coneixences amb gent d’altres països. I no saps que la millor manera és lligar-hi? —continua mentre observa dissimuladament quin efecte li fa.

    Ell està immòbil, amb el plat intocat. Sap que en aquest moment allò que vol s’està posant en joc.

    —Doncs mira, Joan —segueix l’Ada—, ve’t-ho aquí, m’he decidit a tenir experiències. Darrerament m’he enrotllat amb un argentí, un home preciós, dolcíssim —una mossegada a la carn—. També vaig conèixer un brasiler, i va ser brutal, salvatge —una altra mossegada—. I ara he començat a sortir…, bé, no sé si dir-t’ho… —es fa l’estreta mentre pensa per on seguirà. Mira la immobilitat tancada d’ell, amb els ulls durs, vermell i violentat—. Bé, sí,  t’ho diré, tal com tu també sempre m’ho has dit tot —continua frívolament—. Ara estic enrotllada amb un noi molt més jove que vaig conèixer per Internet. La veritat és que tots dos ens vam enganyar respecte a l’edat. Ell es va posar anys i jo me’n vaig treure.

     “Què? —pensa l’Ada mentre riu, prodigant extensiblement el seu gaudi en el restaurant, alhora que agafa la copa de vi—. No és la cosa més divertida del món? —beu un glop—. No t’ho sembla a tu, que t’han entrat els dimonis i fas esforços per no escopir foc? —beu un altre glop.

     Ell està roig i inestable, i l’Ada aprofita l’oportunitat per posar les coses al seu lloc, gairebé graciosament, sense crueltat, amb una ironia que a si mateixa es desconeix.

     —Doncs amb aquest noi més jove el primer dia que vam sortir ja ens vam agradar, i ell em va fer un petó…, sí —”on coi em podria haver fet un petó?”—, sí…, a les escaletes del port, sí, de cara al mar. Però bé, no et vull entretenir amb les meves històries.

     Ell ha tingut temps per reaccionar. Recondueix el seu estat sorprès i insegur per fer-se el sensitiu, el gran amic que coneix tan bé l’Ada i li censura un comportament equivocat. Respira i fa un somriure còmplice.

    “Quin somriure més vomitiu —pensa l’Ada—. Com és que t’he volgut mai? Com és que em vaig posar de ple en el foc del perill destructor que ets?”

     El cambrer arriba amb les postres i retira els altres plats, el d’ell a penes tastat.

     Ell, amb una veu molt sensible i un somriu còmplice, es reintegra a la conversa. Intenta desqualificar l’actuació de l’Ada.

     —Però no… dona… no… Si tu només busques relacions serioses! Això no…

     —Que jo només busco relacions serioses? —respon mofeta l’Ada, assaborint el gelat—. I d’on ho has tret, això?

     —A més —continua ell, descol·locat—, què et poden donar els homes joves?

     —El mateix que a un altre les dones joves —respon ella ingènuament però per dins eixorca— I per què no?

     —Però hi ha… d’això, nivells…, on una persona jove és inexperta…

     “Què em vols dir, que tries tan bé les paraules” —es demana per a ella l’Ada.    

     —Nivells? Inexperta? —fa ella amb una expressió interrogant.

     —Doncs, escolta, t’ho diré francament… és a dir… bé, que sexualment, com tu cap dona, eh?

     “No tens miraments per ningú, oi? —pensa l’Ada—. Fa pocs dies que estaves amb aquesta noia i avui ja la traeixes. I sé que no és només perquè ella t’ha deixat.”

     —Ah, sí! Moltes gràcies! No, i deus tenir tota la raó —respon l’Ada amb fingiment mentre segueix menjant, goluda—. Però, mira, ves per on, a mi em ve de gust provar un home jove.    

     —No, dona! Tu no ets així! —fa com en una súplica però amb intenció de censurar-la—. Jo tenia una altra idea de tu —continua, just clavant per primer cop la cullereta a la nata del flam—. Una idea de tu molt diferent.

     —Doncs ja l’estàs canviant! —respon ella, descarada, amb un somriure petrificat.

     “Ni cal que et desafiï —pensa, mentre es rinxola un ble de cabell—. Ni això et mereixes. Ja he fet prou amb accedir a venir a dinar amb tu. Però no et creguis que ha estat per tu que he vingut —ara estén més el somriure— si no per mi mateixa.”

     Ell està confús, sorprès, tan astorat com l’Ada al començament de la conversa. Ella se n’aprofita.

     —I espero que, com m’has dit per telèfon, aquest sigui el començament d’una bona amistat —diu, escurant el plat—. Què dic, bona? Modèlica! Espero que indestructible. Hi ha totes les bases per a què ho sigui, oi?

     Ell no respon, de cop dur, violent, desarmat.

     —O és que tu no ho creus? —continua l’Ada, aixecant-se per marxar.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.