Galeria

Dia de Primera Comunió

  

     La Primera Comunió del Gabriel es fa llarga. L’església, tan freda i estranya, fa olor d’encens, i les paraules monòtones i impersonals del capellà, metàl·liques en ser dites pel micròfon, fan que la Maria se senti ensopida i no pugui estar-se de fer badalls. Les vores de la mantellina, rígides, li piquen, i el nus a sota de la barbeta l’estreny. És al costat de la seva tia Consol, que té un posat encarcarat i es mira de reüll la gent amb una expressió censuradora. A l’altra banda hi té la seva cosina Lola, desconeguda com tots els seus altres cosins, amb els quals només es troba en els esdeveniments familiars instituïts. És una noia fina i morena, aliena malgrat que sap que és la filla de la germana de la seva mare, a la vora de la qual se sent intimidada i insignificant. Sovint mira cap al banc on és la seva mare, davant de tot, al costat del seu pare i amb el Joan, el seu germà petit, que agafa constantment per fer que s’estigui quiet.

        La seva mare està maca. El rosa de la seva jaqueta destaca entre els altres colors més foscos de l’altra gent. La Maria sap el tràfec i la il·lusió amb què la seva mare ha preparat aquest vestit. Ella l’ha acompanyada a comprar la roba, i també a les emproves a casa de la seva amiga Alberta, la modista que li ha ensenyat la revista d’on ha tret el model i que l’hi ha cosit, i a qui encara ha quedat a deure una part de la feina. Sap la il·lusió de la seva mare per l’esdeveniment que representa la Comunió del seu germà, on té una de les escasses oportunitats de lluir-se i de tenir protagonisme en un acte social. La seva mare té un gust amb un punt d’extremat. Com sempre havia dut de soltera, li agraden els tupés alts, els escots punxeguts just fins a la regatera, les sabates de taló prim. El vestit de la Comunió és d’un estampat bigarrat i molt viu, on destaca el verd barrejat amb el rosa i el blanc. Davant, al voltant de l’escot, hi du un farbalà, i per la màniga tres quarts de la jaqueta entallada hi despunta un altre farbalà. La faldilla fa forma de tub i cau per sota el genoll, la qual cosa obliga la Lena a fer els passos, una mica estantissos per les sabates d’agulla, un pèl més curts de l’habitual. A la Maria, quan al matí la seva mare ha fet un tomb davant d’ella per preguntar-li què li semblava i si feia prou goig, li ha semblat que aquelles mànigues tres quarts, més que donar-li un toc coquet, semblaven esgarrades. La Lena és prima i sagnada de cintura, i alçada damunt dels talons es veu esvelta, però els braços els té gruixuts, igual que les mans, perquè és de casa de pagès i des de petita ha ajudat el seu pare a la vinya. La Maria pensa que aquelles mànigues, en comptes de donar-li finesa, li confereixen una certa vulgaritat. També li donen un aire més exposat i indefens, igual que les sabates de taló, que no li permetran ni defensar-se ni fugir enlloc. I tampoc no li permetran defensar-la a ella, tant com necessita la defensa de la seva mare davant l’agressió.

       Les notes greus de l’orgue la desvetllen dels seus pensaments, i veu com cap a l’altar han començat a desfilar els nens abillats de mariners per prendre la Primera Comunió. Afila la vista per veure el Gabriel, però des d’on es troba no distingeix el seu germà. El moment pren una mica de solemnitat, si bé el so de l’orgue s’arrossega i no es veu la fi de la celebració, ja que després dels nens iniciats en la comunió l’església en pes podrà passar a combregar.

   —Tieta, jo fa temps que no em confesso. Creus que puc anar a combregar?

   —Shhh! Parla més fluix. Fes el que vulguis. Tu ja deus saber si tens pecats.

       La Maria calla. Li ha demanat consell a la Consol perquè no es veu en cor de prendre aquesta decisió ella sola. La resposta de la seva tia no l’ha ajudada gens, ans al contrari; encara li ha creat més confusió.

   —Mira, millor que hi vagis. Ja veus els pecats que pots tenir tu —diu la Consol al cap d’una estona amb un to aspre.

        Encara que ja hi està acostumada, a la Maria li dol que la seva tia li doni tan poc valor com per no tenir ni pecats importants. Ara ja no és una nena petita, però la seva tia segueix tractant-la com si no tingués identitat.

   —Així doncs, hi vaig?

   —Ah, ja t’he dit que tu mateixa.

       Un punt d’angoixa torna a mossegar la Maria, però només per desempallegar-se de l’ensopiment i la immobilitat decideix passar a la cua dels que van cap a l’altar. Treure la llengua davant del capellà sempre li ha semblat humiliant, però el gust de l’hòstia sempre li ha agradat. En passar per davant la seva mare, agenollada al banc i agafant el petit, li busca la mirada, però ella està enfeinada amb el nen i no s’hi ha fixat.

        En sortir de l’església encara hi ha la sessió pesada i sense goig de les fotos, fetes segons les ordres del seu pare. La Lena i les ties es posen costat per costat del Gabriel, i la Maria les observa totes tres. La seva mare passa dos pams a les seves ties, i, malgrat l’expressió mortificada i les mànigues esguerrades, es veu atractiva i elegant enfilada dalt dels talons i amb les formes ben marcades, semblant a les dones de les pel·lícules que la Maria veu al cinema. Les seves ties són molt més baixes que la seva mare, i porten sabates amb talons gruixuts i xatos. Duen roba bona, de colors fins i ben combinats, però amaguen el cos sota jaquetes tibades i porten les bruses cordades fins al capdamunt. Tenen una expressió despectiva i fan cara de ser mestresses d’alguna cosa: potser, igual que el seu germà, de robar l’alegria que els altres poden sentir.

        El Gabriel es veu eixerit i força convençut que aquella festa és en el seu honor, o, si més no, que aquell dia s’ha preparat per a ell. La Maria admira la seva audàcia i la seva innocència, la seva inconsciència que avui també tot està penjant d’un fil. A la tarda, a l’hora de berenar, vindran a casa els seus amics del col·legi i del carrer i els familiars, i la Maria pensa que tota aquesta gent farà un mur de contenció pel seu pare i que la protegirà. I menjaran els panets de viena que finalment ha acabat preparant la seva mare.

        A l’hora dels comiats el sol ja és de color rovell i toca de biaix, i com que tots no caben al cotxe el seu pare diu que farà dos viatges, que primer portarà la Lena i els nens a casa i després vindrà a recollir les seves germanes. Ho diu ordenant, sense contemplar que cap de les dones de la família pugui tenir una idea diferent o millor, i, de fet, ningú no piula.

        En arribar a casa hi ha un moment d’apressament a l’hora de baixar del cotxe, a l’hora d’entrar a casa, però la Maria se sent, com sempre, descompromesa i desintegrada dels afers de la casa on viu. La Lena es treu les sabates i la jaqueta i es posa les sabatilles i la bata i, afanyant-se, va per escalfar el dinar, ja cuit damunt els fogons. Els seus germans, absorts, se n’han anat a jugar a la seva habitació, i ella s’ha assegut d’esma a una cadira del menjador perquè mai no sap on posar-se.

   —Para la taula del teu pare —li diu la Lena.

       Desmotivada, agafa els coberts i el got i els para a la taula de la saleta, baixa i esquifida, on el seu pare menja sempre, assegut al seu sofà i isolat de tothom.

       Mentre feinegen, el cotxe del seu pare aparca davant de casa i la Maria comença a sentir altre cop l’ennuvolament del cervell i aquella confusió que la domina, com si no fos mestressa d’ella mateixa.

        El pare obre la porta d’un cop i camina precipitadament, com un esperitat, al llarg del passadís. La Maria, des de la saleta on ara ha portat el vi el veu passar dret cap a la cuina.

   —Lena! Lena! ­—crida el seu pare amb veu atordidora.

   ­—Però què passa? —diu la Lena alarmada sortint del rebost amb la panera.

   —Què passa? —diu el pare amb els ulls fora de les òrbites, llançant escopinades—. Que què passa? —continua escarnint i amenaçant—. No saps què passa?

   —No. Què passa, ara? —pregunta ja espantada la Lena, aturada amb la panera a la mà.

   —Tu ja has vist la fila que feies amb aquest vestit fastigós? —crida fent passos de púgil cap a la Lena.

   —Quina fila feia? —pregunta amb un fil de veu la Lena, ja rendida, abaixant el cap.

   —Fàstic, feies! Això feies! Fàstic! —crida el pare amb gestos d’intimidació—. Ja volia dir jo que en fessis una de bé! Ja volia dir jo! Vergonya te n’hauries de donar de la pena que feies! I davant de tothom! —remata amb un cop de puny damunt la taula.

       A la Lena se li neguen els ulls de cop i un plor li creua l’expressió com un ganivet.

   —Ja veus, sempre has de menysprear-me… —té l’esma de replicar amb veu trencada però forta.

   —I no em contestis, desgraciada! —s’hi retorna el pare amb fúria—. Encara té els collons de contestar-me! S’haurà vist mai! Meuca!, que semblaves una meuca! Sempre ens has d’avergonyir a tota la família! Mecagondéu!

       El pare segueix renegant i injuriant-la mentre dóna voltes com un boig al voltant de la taula del menjador, barrant el pas de la Lena cap a la cuina, immobilitzant tothom. Els nens, alarmats, han sortit de la seva habitació i es miren l’escena des de la porta del passadís, estamordits. El petit ha esclatat a plorar i el gran té un rictus de por i incomprensió. La Maria és a un racó del menjador, amb el mateix sentiment d’injustícia atroç i de pena infinita que sent per la seva mare. Tremola de nervis i de por, i veu, impotent, com la figura de la seva mare, encara amb el vestit de la Comunió que li surt per sota la bata,  s’ha ensorrat del tot. Ara plora a crits de dolor i de frustració, i una sensació de destrucció i de fracàs ho envaeix tot. La Maria veu com amb la figura de la seva mare s’ha ensorrat també el seu valor, qualsevol mínima escletxa possible d’il·lusió, les seves ganes de viure.

       Sense parar de renegar, el seu pare fa la intenció d’anar cap el passadís. Els nens tenen un moviment de pànic i a la Maria se li glaça la sang. La Lena, diluïda en el seu dolor, ni se n’ha adonat.

   —Fora d’aquí! —els crida el pare.

   Els nens no entenen les paraules, l’espant no els deixa reaccionar.

   —Fora d’aquí, he dit! Va! Foteu el camp!

       Els nens per fi s’han mogut com disparats per una molla. El pare camina de pressa i continua renegant fins arribar a la porta, que obre d’una batzegada i traspassa tancant-la amb un cop sec.

       Com si fos fruit d’un encanteri, tots al menjador es despetrifiquen i recuperen els gestos humans. La Lena va a consolar el Joan, que s’arrapa al seu coll, i la Maria s’acosta al Gabriel volent-li fer un somriure, però només li surt una ganyota deformada.

   —Mama, què fem? —pregunta la Maria, mirant-li la cara i els ulls inflats.

   —Què sé jo…, què sé jo…—diu encara commocionada la Lena, plorant per a ella mateixa. Després, fent un esforç visible, retorna a la realitat—. Que voleu dinar? Bé hauríeu de dinar.

  —És igual, mama. Jo ja no tinc gana —diu la Maria.

   —Jo tampoc —respon el Gabriel.

   —Si de cas mengeu entrepans. Agafeu-ne, si voleu. Millor que comencem a preparar-ho tot perquè els convidats començaran a venir aviat. Sort que la meva germana i la Lola vindran abans per ajudar-me. Déu meu, com m’ho faré! —diu amb la veu negada.

       Asseguts a les cadires del menjador, amb el pols encara a les temples, les  cares desencaixades i un sentiment de desfeta, tots voldrien que avui no hi hagués hagut cap comunió ni haguessin imaginat cap perspectiva de festa.

   —Vosaltres agafeu un entrepà i aneu a jugar al vostre quarto —diu la Lena als nens mentre s’aixeca—. I tu, nena, ves-te a arreglar. Estigues a punt per rebre la gent mentre jo preparo el convit al menjador. Després ja m’arreglaré jo.

       La Maria entra al lavabo a rentar-se la cara. Des de dins sent el timbre i, de seguida, la veu de la seva tia Dolors, la germana de la seva mare, i de la seva cosina Lola que parlen fresques i rialleres per damunt de tot aquell cúmul de vergonya i monstruositat.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s