Galeria

Dimarts, tretze

Ja passava mitja hora de les cinc de la tarda i estava seguríssima que no vindries. La sang em bategava fort al pit i als polsos i el desfici no em deixava parar quieta. Ara veia, desolada, que tot aquest meu sentiment no havia estat més que una cabòria en la qual tu no havies participat.

   A dos quarts i cinc de sis, quan ja havia desistit del tot d’esperar-te, va trucar el timbre.

   Obro la porta i et veig davant, alt com un sant Pau, el somriure tendre, els ulls clars i lluents, la imatge sencera resplendent.

   —Michael, has vingut! Estava segura que no vindries.

   —Però perquè, perquè no havia de venir?

   —Havíem quedat a les cinc, oi?

   —No, no. A dos quarts de sis.

   —Havia entès a les cinc. Però és igual, ara ja ets aquí. Passa, seu —dic, guiant-te cap al menjador.

   Hi ha plaer mutu en aquesta trobada, però no ens toquem en cap moment.

   —Et ve de gust un suc?

   —Sí, molt bé, un suc serà perfecte.

   —Espera, que porto galetes. De quines t’agraden?

   Tu, sense asseure’t en absolut, em segueixes a la cuina. Tant gots com plats els agafo a la babalà, tant és el desconcert que em provoca tenir-te altre cop a casa, sols, tancats, aïllats del món que rutlla fora, per fer moure de nou els nostres neguits exposats de front. Ha passat més d’un mes de la nit de la festa, quan vam trencar les barreres de la intimitat, i ara sento que el que va passar ja no es pot fer enrere, sinó que, per bé o per mal, ens ha transformat.

   Preparo el berenar a la tauleta de davant el sofà, on tots dos ens asseiem.

   Ens mirem somrients i jo, amb l’esguard, et repasso a poc a poc la llargària del cos; et miro els ulls, d’un blau tan bell i intens, i veig que el pèl moixí de la teva barba, ros, llueix de besllum, cosa que et fa commovedorament proper.

   —I bé, què em volies dir? —preguntes tu somrient, encetant la conversa.

   —Michael, et vaig demanar una cita perquè et volia explicar algunes coses, però ara mateix estic molt nerviosa i no sé si t’ho podré dir.

   —Sí, dona, que podràs. Vinga! Què em volies dir?

   Jo no em veig amb cor de començar a parlar-te.

   —És que ara no t’ho puc dir. Ajuda’m tu, sisplau.

   —I, com vols que t’ajudi? Com et podria ajudar, jo?

   —No sé. Tu ets un home amb experiència. Segur que trobaràs la manera.

   —Què creus que hauria de fer?

   —No sé, intentar crear el clima adient, potser.

   —Sí, potser caldria tornar a crear el clima de la nit de la festa. Però ara és difícil.

   —Vols que posi música i que tornem a ballar?

   —Espera. Ja veuràs com et sortirà. Què em volies dir?

   Jo recolzo el cap al sofà, mirant al sostre, i m’adono que ara, quan et penses que no et veig, et detens en l’escot de la meva pitrera.

   —Bé, mira —començo, ja més animosa—, el que et volia dir és que tots aquests dies d’ençà la nit de la festa he estat bastant malament perquè, després del que va passar, penso que la cosa més normal del món seria començar a conèixer-nos…

   —Emma, jo, en la meva situació actual, no estic en disposició de començar cap relació.

   —Doncs no entenc per què, després de tot, no podem començar a conèixer-nos, ni per què tot ha quedat estroncat. A més, per què no vols ni que ens donem el telèfon i he d’esperar a trobar-te pel carrer per demanar-te una cita?

   —Emma, una nit es veu més del compte, un home i una dona es troben junts i aleshores passa el que passa, oi?

   —No. Per mi no va passar perquè begués massa. Va passar perquè el meu desig era real.

   —I, quants desitjos tens cada dia? Quants? Uns cinc, uns deu, potser?

   Ara faig una pausa i em preparo per fer-te una confessió.

   —Michael, tu a mi sempre m’has agradat. No estic enamorada de tu —menteixo—perquè no et conec, però tu sempre m’has agradat.

   —Ah sí? –dius amb la veu trencada, visiblement trasbalsat.

   —Sí. I t’he demanat que vinguessis perquè t’ho volia dir, i també perquè tinc ganes de tornar-te a abraçar.

   Tu ara mires a terra, molt seriós, i, amb el cap, assenteixes.

   —I no t’amoïnis per això que et dic —continuo—, perquè ja sé que la responsabilitat del que em passa és només meva.

   —També és responsabilitat meva —dius aixecant el cap i mirant-me—. Jo també hi era, la nit de la festa, i també vaig voler que passés tot.

   —Sí, és veritat —responc jo amb un fil de veu, meravellada per les teves paraules.

   De cop, puc parlar-te directament, sense traves. Agafo forces i et miro als ulls amb confiança.

   —I jo a tu, t’agrado?

   I tu vas deixant anar, una per una, les paraules més belles que vull sentir:

   —Sí. Sento una atracció física per tu.

   —Ah sí? —responc consternada.

   —Sí, sí —contestes, assentint amb convicció.

   —I, des de quan?

   —Des del primer moment que et vaig veure —respons amb èmfasi, i ho recalques amb un gest de la mà.

   Jo resto bocabadada.

   —Doncs, si és així, perquè no intentem conèixer-nos?

   —Emma, el que va passar aquella nit no té més transcendència. És com quan vas a un altre país i coneixes una dona que després has de deixar.

   —Ah sí? Bé, ja ho entenc. La veritat és que aquella nit vas estar molt més contingut que no pas jo. I, saps què penso? Que tu potser ets massa fred per a mi, que potser jo necessito algú amb més passió.

   —Fred? Per què, fred? —preguntes ara, desconcertat— Jo no diria fred. Sóc prudent, sí, però no fred, i puc ser molt passional, i també altres coses. A més, jo també sóc humà, i tinc les mateixes necessitats, i mancances, i desitjos que tothom.

   Aquesta parlada l’has feta des de la vulnerabilitat. Jo aprofito aquest moment per començar a acostar la meva cara a la teva, però no he vist que tens el got de suc a la mà i, en el transcurs d’aquest gest, sense voler, te l’aboco damunt la samarreta. Tu ràpidament et poses dret i jo vaig a la cuina a buscar tovallons de paper per xopar-te la mullena. T’ajudo a eixugar-te, dreta davant teu.

   —Fas bona olor —em dius—, la mateixa que la de la nit de la festa.

   A mi em fa una punxada l’estómac.

   —Tu també fas bona olor —et contesto amb emoció continguda.

   Tan a la vora ens trobem que, per un moment, tots dos ens mirem com si estiguéssim perduts i de sobte ens abracem amb força, oferts completament, estrenyent-nos amb els braços, amb els cossos compactes densos i seriosos, i tu després ens bressoles tendrament i compassada.

   Llavors, més relaxats, desfem a poc a poc l’estretor d’aquest lligam i jo et busco els llavis. Tu, discretament, apartes la cara.

   —No em vols fer un petó?

   —Mira, millor que no, de debò.

   —De debò que no?

   Tu mires a terra.

   —Vine —et dic, portant-te altre cop al sofà—, seu aquí amb mi.

   Tu et deixes guiar. Tots dos ens asseiem mirant-nos de front.

   —Escolta, i l’amor amb mi, el faries?

   A tu se t’escapa el riure..

   —No, precisament aquesta és la barrera per no fer l’amor —respons.

   —Està bé, no importa —contesto jo, decebuda.

   Tu, de seguida, molt dolçament, dius:

   —Que no vulgui no vol dir que no ho desitgi, però no vull començar cap relació pel sexe.

   A hores d’ara ja sé que estàs mort de por.

   —Michael, sisplau, toca’m —et demano com en una inspiració.

   Tu rius, sorprès.

   —Michael, sisplau, toca’m —repeteixo.

   —Però no puc tocar-te perquè m’ho ordenis.

   —No t’ho ordeno, t’ho demano, t’ho suplico, em poso de genolls.

   Llavors tu m’acaricies la cara amb totes dues mans breument, amb molta delicadesa.

   —Quina pell més dolça! —dius, abaixant els ulls.

   Ara et toco jo a tu com si només volgués reconèixer que ets el mateix que una nit vaig estimar: les galtes fines, amb un séc que, des del final del pòmul, arriba fins a la barbeta; el borrissol de la barba, les celles harmonioses i clares, la pell transparent de les parpelles, els sécs tènues del front i la carn molsuda i mòrbida dels llavis, rojos i ben dibuixats, entre els quals poso un dit i repasso els relleus de les dents blanques. També et faig enrere el cabell de les temples i faig lliscar els blens suaus entre els dits.

   Tu mentrestant has tancat els ulls i respires contenint l’alè.

   —Vine! —et dic fluixet mentre et faig girar el cos entre les meves mans.

   Tu et deixes dur, dòcil i lliurat, i, així, t’ajeus pla al sofà amb el cap recolzat damunt la meva falda. Jo et prenc entre els braços i, delitosa, et petonejo adeleradament tota la cara deixant-hi la marca de la pressió dels meus llavis, i enfonso els dits en la densitat dels teus cabells argentats i llisos. La pell et crema, i tu, amb la teva mà de dits tan llargs i prims, busques també el meu cabell i l’acaricies amb una delicadesa extrema. Tens el respir accelerat i els ulls fermament tancats.

   T’amanyago molta estona més encara, i després, volent abastar més extensament el teu cos, m’esmunyo suaument i deixo reposar el teu cap damunt el sofà. Ara m’assec a la vora i estiro mig cos damunt teu. Com si vinguessis d’un son molt profund, tu retornes; m’acostes la mà a la cara i després la deixes lliscar pel meu coll, camí del pit, i l’endinses per l’escot fins arribar al mugró i a la rodona flonjositat de la sina. Poc després, com empès per un pensament, la retires. Jo m’incorporo una mica per mirar-te de ple. Tu ara t’asseus i, davant la meva consternació, et treus la samarreta i la deixes als peus del sofà. Nu de cos en amunt, et tornes a estirar respirant intensament.

   Com si es tractés d’un senyal, jo llevo per damunt del cap el meu vestit d’estiu; desfaig els sostenidors i, gairebé nua del tot, em vaig posant amb suavitat damunt teu. Tu, amb el respir expectant, just obres els ulls i mires com els meus pits avancen fins a tocar-te la pell. Aleshores tornes a tancar-los, fondament, i aquí desfermes la teva tendresa, absoluta quan em ressegueixes la línia de les espatlles, del clatell, de l’esquena, i enfonses les dues mans en l’arrel dels meus cabells. Jo gemego, premuda contra tu, al pas de les teves delicioses carícies, i em deixo caure a recer del teu cos humitejat i blanquíssim.

   Però el teu impuls, aturat per un pensament desconegut, a poc a poc decandeix. Vull avançar en la coneixença de tu, però l’espai del sofà és minúscul i ens tenalla l’expressivitat dels gestos.

   —Escolta —et dic fluixet a cau d’orella—, perquè no ens n’anem al llit; és només per estar-hi més amples. Si no vols, no et treguis els pantalons.

   —D’acord —respons tu blanament.

   Abans d’aixecar-te et quedes un instant assegut al sofà, pensarós. Jo t’agafo la mà.

   —Ets formosíssim —et dic.

   Tu entres primer a l’habitació i t’ajeus al llit.

   —Deixa’m una mica de lloc —et demano.

   I, acollint-me amb el braç, t’enretires una mica.

   M’estiro al teu costat, acaronant-te. Tu segueixes pensarós, però has posat la mà damunt el meu pit nu.

   Ara pujo a sobre teu i et petonejo el rostre i els llavis tancats, t’acaricio el cos fins al llombrígol, et busco el pèl de les aixelles i t’oloro. Fas l’olor de l’únic home que pot desvetllar-me, de natura imponent, de sol que crema.

   Tens els ulls closos i no et mous. El teu sexe també reposa.

   —Ei, ets aquí? —et pregunto fluixet.

   —Sóc aquí, sóc aquí —respons mirant-me just un breu moment.

   Jo rellisco del teu cos i m’estiro al teu costat, molt premuda a tu, passant-te el braç per sota les espatlles. El teu cap reclina damunt el meu pit i jo et tinc la mà a la galta. Sé que estàs en un moment desesperat, que la teva dona se n’ha anat amb un altre, que s’ha endut els teus fills, que estàs buscant desesperadament respostes i un nou ordre ètic que doni sentit a la teva vida. Sé que tens atacs d’angoixa, que el teu dolor raja obert, que has perdut el control del teu propi desesper. Però vull que em deixis quedar al teu costat.

   —Escolta, no em diguis que després ens direm adéu —et demano.

   —Sí, després ens direm adéu.

   —Adéu per sempre?

   —Sí, després ens direm adéu per sempre. Bé, per sempre és molt fort, però ens direm adéu.

   —Ho dius de debò?

   —Sí.

   —Molt bé, doncs quan ens trobem pel carrer només ens saludarem.

   —D’acord.

   —I no serem amics.

   —Bé…

   —I si em trobes amb el meu fill a un bar, sisplau, no t’asseguis amb nosaltres. Només adéu.

   —D’acord.

   —I encara una altra cosa: si mai necessites res, vine aquí a buscar-ho, que si jo ho tinc t’ho donaré, i si no ho tinc ho buscaré per a tu.

   —…

   —Em sents?

   —Sí.

   —No dubtis ni un moment. Vine’m a trobar, sents?

   —Potser et demanaré la lluna.

   —No. Em demanaràs coses de la terra.

   —…

   —Saps què, Michael? Ara mateix et lligaré i et faré feliç a la força.

   Tu et prens seriosament la proposició.

   —I de què em servirà una felicitat de tres hores? —preguntes afligit—. A més, tampoc no seria feliç.

   —Ens servirà a l’hora de la mort i ens servirà per ara, que és l’hora de la vida —responc jo amb èmfasi.

   —No, no! —dius convençut—. A mi no em servirà. A més, tu abans no has sigut feliç?

   —Sí.

   —Sí? —tornes a preguntar girant el cap per mirar-me.

   —Sí —torno a contestar.

   —I no et serveix, per avui?

   —Avui vull tornar a ser feliç. I voldria ser-ho amb tu.

   Ara, sobtadament, moguda per un nou impuls, em poso altre cop damunt teu, i tu, una mica indecís, m’estrenys i m’acaricies l’esquena.

   —Estima’m! —et demano intensament, i acarono el teu rostre preciós com si volgués despertar-te.

   Tu obres els ulls de cop, espantat. El teu cos es somou.

   —No puc estimar-te! No et conec! —dius esverat.

   —Escolta, i per què no intentem conèixer-nos? —dic, abraçant-te tendrament—. Jo no et vull dir adéu. Mira, et convido a anar amb mi al cinema! Et convido a anar al teatre! Et convido a sopar on tu vulguis, a passejar per la vora del mar, a passejar pel bosc! Et convido a anar a veure la lluna! Què et sembla? Quedem demà a la nit per anar a passejar pel mar?

   —Emma…

   —Et convido a dormir tota una nit amb mi! Et convido a dormir cada nit amb mi!

   Cada un dels oferiments que t’he fet l’has considerat amb una extrema seriositat, tant que gairebé he sentit el moviment del teu pensament. Ara ets immòbil a sota meu, amb les mans damunt del meu cos i el gest de la cara profundament concentrat. Amb veu adolorida, em parles.

   —Emma, jo abans també m’he entregat, però ara, en la meva situació, no puc.

   —Però, voldries fer tot això amb mi? T’agradaria?

   —En la situació que estic no em puc permetre imaginar què m’agradaria. Tinc el que tinc i m’hi he de conformar. Amb això n’he de tenir prou.

   —Deixa’m estar amb tu —et demano de cor.

   —Emma, ara ens direm adéu.

   Jo faig una pausa per imaginar que tu no seràs mai a la meva vida. A la fi, et dic:

   —Bé, si t’he de dir adéu també ho puc assumir. Sóc especialista en pèrdues.

   —Però què dius? Jo sí que sóc especialista en pèrdues. No et pots fer ni una idea de tot el que he perdut. I altres coses de mi mateix, que no vull explicar.

   —A mi m’interessa tot de tu.

   —Ja ho sé.

   —Escolta, Michael, per què ens hem de perdre? Per que no ens fem amants? No ens perdem, encara, ara que ens hem trobat! Jo tinc amor per tu.

   —Ja ho sé.

   —I tu, tens amor per mi?

   —D’això es tracta. De ser capaç de tornar a sentir amor.

   —Jo despertaré el teu amor, Michael! Jo el despertaré! Et repto a despertar el teu amor.

   Tu, bullent, suat, abraçat a mi, calles.

   —Escolta, per què no véns demà? —et dic molt a prop—.Vine al matí i estem junts.

   —No, si de cas un altre dia.

   —Fem una altra cita?

   —Sí —respons convençut.

   —Aquest dijous? —et pregunto feliç i alliberada.

   —Dijous no puc.

   —Doncs jo marxo divendres a Turquia.

   —Quedem per quan tu tornis de Turquia.

   —Gairebé perdria les vacances per estar amb tu.

   —Però només hi estaràs uns quants dies. I quan tornis em podràs ensenyar les fotografies.

   —D’acord. Quin dia quedem?

   —Mira una data al calendari.

   —Bé.

   —A quina hora arriba el teu fill? —em demanes ara, mirant el despertador.

   —D’aquí a un quart d’hora.

   Tu et quedes un moment immòbil, amb els ulls oberts, i després, agafant impuls, t’aixeques. Jo m’incorporo darrere teu.

   —Ja has mirat una data? —em preguntes del lavabo estant mentre et rentes les mans.

   —Sí, l’estic mirant —responc des del menjador.

   Tu surts i véns al meu costat.

   —Jo torno aquest dilluns —dic assenyalant el calendari— Podem quedar el dimarts o el dimecres.

   —Doncs quedem el mateix dimarts. És dimarts i tretze.

   —Dimarts, tretze. Tant me fa, no sóc supersticiosa. A quina hora?

   —A la mateixa d’avui.

   —D’acord.

   T’acompanyo fins a la porta. Ja són les nou tocades. És estrany que el meu fill encara no sigui aquí.

   —Gràcies per haver vingut, de debò —et dic com acomiadament.

   —Calla —respons seriós, reposant en mi la teva mirada clara.

   —Fins el dimarts tretze —dic jo.

   —Sí —contestes encara mirant-me.

   I aleshores travessant la porta, sense tocar-me i sense girar-te ni per un moment, te’n vas i t’enduus totes les teves estrelles. Aleshores no puc ni imaginar que no tornaràs mai més.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s