Galeria

El blues del tren de Nova Orleans

     El tren corre monòtonament a través de la via interminable. Les posts de l’electricitat, equidistants, van passant regularment, a un ritme cansós. Una escalfor fangosa envaeix els vagons.

     En John seu al terra de la darrera plataforma, arraulit a una de les cantonades, de cara al sentit de la marxa. Una guitarra vella i desmanegada reposa contra la paret. Duu la roba espellifada i té un posat abatut. La seva pell negra, resseca i estriada, es confon amb les parets brutes i descurades del vagó.

     La calor humida i terrosa del delta del Mississipí s’arrapa a tot arreu i fa dens el respirar. En John s’eixuga la suor del front amb la màniga estripada, fent-se una mica enrere el vell barret de pagès.

     ―Eeeeeecs! –se sent despectivament des del compartiment del vagó–. Deu sortir d’un color ben porc, eh, negre?.

     En John sent un calfred que li puja de l’estómac fins a les extremitats. S’aixeca amb un gest ràpid de les cames i els malucs, l’esquena encorbada, els ulls un moment alçats per saber d’on ve el perill. En l’últim moviment agafa la guitarra amb la mà i se l’enduu amb ell.

     En un sol instant veu els quatre pillastres, asseguts gandulament als seients, cap a la meitat del vagó. Veu la lluïssor malèvola dels ulls blaus dels dos que té de cara, l’expressió de fàstic, l’escopinada del que abans ha parlat.

     En John s’asseu ara al cantó oposat, a recer del menyspreu dels galifardeus, en contra del sentit de la marxa. Té l’esguard extraviat i l’expressió amarga, i una opressió al pit que no pot esclatar. Al cementiri de  Jackson ha deixat per sempre la seva dona, morta en el part, i el seu primer fill, una nena, que tampoc no ha sobreviscut.

     Ha agafat aquest tren sense ni saber on anava, només volent escapar del dolor que el crema. Després de passar per les estacions de Hazlehurst i Brookhaven ha comprès que anava en direcció a Nova Orleans. Però ell no té destí. Tanmateix, d’alguna manera se sent alleujat de deixar l’estat de Mississipí i entrar al de Louisiana, allà on el riu Mississipí desemboca al mar, com una necessitat de fer escolar la seva pena, de poder fer esclatar l’opressió que el tenalla.

     A través de la finestra s’estenen els camps de cotó sense fi, on sap que no tornarà. És temps de recollida i les cares i les mans negríssimes de les figures humanes que hi feinegen destaquen entre la blancor del cotó.

     En John coneix perfectament l’ambient atrofiant d’aquesta ocupació, l’esgotament, el tracte malfiat i brutal dels patrons.

     Tota la població negra està abocada a aquesta activitat. Homes, dones, nenes i nens de diverses edats, amb el cap i el cos cobert per protegir-se del sol. Tenen un aspecte pagès i remot, amb les llargs saques per desar el cotó penjades a l’espatlla de través, tan llargues que s’arrosseguen per la terra sutjosa. Al costat del camí, en filera, els samals on es van abocant les saques plenes.

     De cop el tren alenteix la marxa i travessa un terreny de canyes. Les canyes gegants del delta. En John s’aixeca i treu el cap per la finestrella de la porta. Al lluny veu una estació:  McComb.

     Pesarosament, es torna a asseure, les cames estirades, les cuixes contra el terra, la guitarra protegida entre els braços.   

     En entrar a l’estació, veu que el rellotge marca mig quart de cinc. Que llarg que se li fa el dia, que llarg que se li fa aquest viatge cap al no-res.

     La porta s’obre amb un fort xerric i en John s’encongeix un altre cop. Una dona blanca puja pesadament i es va a asseure al vagó. Darrere pugen unes criatures balandrejant, l’emoció estampada al somriure dels seus rostres clars. En John mira els nens de reüll, però abaixa la vista quan darrere seu puja l’home que va amb ells. L’home mena les criatures cap endins del vagó i en John es torna a quedar sol amb el seu dolor i la seva sensació absoluta d’estranyament.

     El tren arrenca entre els xiulets i el fum de la locomotora, feixugament, fins a agafar el seu ritme monòton per entremig de l’extensió inabastable dels camps.

     En John recorda com, quan era petit, aturava un moment la recollida de cotó quan passava un tren pel seu Jackson natal per dir-li adéu amb la mà, igual que segueixen fent els xiquets avui. Però no té esma ni per mirar-los i respondre’ls.

     De cop se sent envaït per un enrenou que no comprèn. Aixeca el cap i veu com els nens que han pujat a McComb s’instal•len alegrement al terra de la plataforma, al cantó oposat on és ell. Ara els mira i veu que són dues nenes d’uns sis i set anys, i un nen potser de quatre o cinc. Porten un cabàs d’on, concentrats i parlant vivaçment, van traient unes joguines. Les tres criatures seuen en cercle, i una de les nenes li dóna l’esquena. Quan s’enretira un moment en John s’adona que han preparat una safata amb fireta, una representació en miniatura d’un joc de cafè. Els nens es prenen el joc amb summa importància, i plens de respecte aboquen amb la cafetera el cafè imaginari a les tassetes. Quan estan disposats a prendre-se’l, una de les nenes té el gest espontani d’oferir-ne una tasseta al John, reverencialment, i només quan ell, també espontàniament, allarga la mà per agafar-la, una veu sobtada els talla l’acció.

    ―Que us està molestant, aquest home?

     Les expressions dels nens es tornen greus, i en John sent com un cop a la boca de l’estómac, tan fort que li vénen ganes de vomitar.

    ―Au, passeu a dintre. Ja jugareu a casa –diu autoritàriament l’home.

     A Hammond, la següent estació, la primera ciutat de l’estat de Louisiana, en John baixa del tren, extenuat i rendit. Estreny amb la mà la guitarra com si fos l’únic tauló de salvació.

     Camina uns quants metres i s’asseu sota l’ombra d’una magnòlia, allà on s’acaba l’empostissat de l’estació.

     Amb les mans a la guitarra, amb els seus llargs i ossosos dits pitjant les cordes entre els acords, improvisa un blues. Un lament tan esqueixador i dolgut que gela la sang als passatgers del tren, encara aturat a la via.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s