Galeria

El darrer naufragi

 

Al carrer hi feien obres i estava tallat, tret d’una petita passera de fusta per on el camí es feia estret. Els llums de Nadal, suspesos damunt, es gronxaven lleugerament i, igual que tot el paisatge, semblaven erts pel fred.

Amb pas viu caminava arran del migdia per aquest carrer camí de l’estació, cerclada pels meus pensaments. Circumspecta i forta, desemparada i sola.

Pocs metres abans d’arribar al pas de fusta vaig sobtar la figura que em va desestabilitzar. Els meus aferralls van trontollar per dins i em vaig fer més forta encara.

Com sempre, com dos dies abans, quan l’havia vista al centre curull de gent que comprava regals, perduda però a punt per ferir, anava vestida a l’antiga, amb una faldilla estreta i llarga que li feia fer els passos més curts, caminant com si levités, lentament, amb un posat ple de control i mesura, la cabellera llarga, arreglada i estesa en embolcall. Com sempre, amb les sabates alçades per un taló d’un cert gruix, elegant, creguda, altiva, la cara deliciosament formada, uns ulls de mitja lluna, una boca de rosa, uns pòmuls alts i frescos, el front sortit amb una curvatura arrodonida. I el coll llarg com el d’una ballarina, igual que tot el cos, igual que la cintura, fimbrejant, igual que les cames, tornejades i esveltes.

La vaig veure de cop, en tota aquesta dimensió, que coneixia tan bé, i amb aquella ànima dolguda i ressentida que la feia desvariejar i que jo temia. Bella a més no poder: sense ni una joia, sense cap pintura, semblava ella mateixa una joia antiga quan passava, quan abans d’aquest darrer any i mig es quedava amb mi fent un cafè, després de trobar-nos per casualitat, ja totes dues amb més de quaranta anys, a la ciutat d’adopció a la qual, des del nostre poble nadiu, havíem anat a espetegar; una joia fina en els anys que havíem passat arrenglerades de costat a les aules de les monges i jo, d’amagat, li feia poemes i devia estar-ne enamorada. Enamorada i corpresa per la seva bellesa, per la seva gràcia, per aquells gestos només apuntats, vinguts d’un altre món menys terrenal, un món en alguna dimensió superior i inabastable.

 

“Ets tan encantadora”

“com aquella rosa”

“que el dia de Sant Jordi”

“a algú van regalar.”

“Tan profunda i tan dolça”

“com una tarda fosca,”

“tan senzilla i suau”

“com el cel blau.”

“I tens de la mareselva la mateixa olor”

“i de la primavera el rosat color”.

 

Venien uns versos que ja no recordo.

 

“I jo t’estimo”.

 

Casa seva, al nostre poble, era en un indret allunyat, enllà dels límits dels carrers habitats. Una casa a l’entrada del bosc de can Maimó, plena de germans. Un lloc, com ella mateixa, boscà. Cinc germans eren més grans, i dos encara et seguien. Tots els grans estudiaven a ciutat i treien notes notables. Tu, a les monges, participaves del seu prestigi. Després tots els germans es van esbarriar: es van fer solitaris, alcohòlics, bulímics, lletjos, grassos, amb tics nerviosos. Tu vas conservar la bellesa i la gràcia. Un estat de gràcia lluminosa en la jovenesa, una gràcia estàtica d’adulta, amb la mirada perduda, desvalguda, la veu, amb l’olor encara del teu uniforme net i transpirant de les monges, sorgida del fons del pensament. Però a punt per defensar allò que creies que era teu, amb ungles i dents, i odis profunds pitjors que escopinades. Què era, què és allò teu tan defensable? Els homes que has volgut, casa teva, la teva casa actual, per a mi ancorada en la desconeixença. Vas fer medicina, psiquiatria, concretament, i mai no em vas dir on treballaves. Mai abans, un any i mig abans, quan encara ens parlàvem. Crec, també, que sempre m’havies temut. El meu vulgar erotisme, potser, els meus pensaments agosarats, la meva vida desgraciada, sense empares, que volies mantenir a distància, com si pogués tacar-te. Des del teu neurotisme, des del castell del teu isolament.

El darrer any i mig, també, sense que tu ho sàpigues, sense que ni tant sols ho albiris, hem estimat el mateix home: un home com una aparició, igual que tu mateixa. Un altre ésser bell i gràcil, un altre desarrelat, com nosaltres, un home isolat i dolgut. Però com un altre raig imprescindible de vida.

Quan el vaig tocar, en mi va entrar la llum. Una llum que en ell es va encendre i després es va fondre. Una llum com una clariana que anava de la teva a la meva solitud. Tu me’l vas presentar, te’n recordes? I ell, perquè volia escapar de tu, de si mateix, d’altres coses, va buscar-me. També ell et temia, tu no t’estaves de fer-li espectacles, amb altres dones, amb veïnes, amb amigues, amb mi.

Aquell dia ell va avergonyir-se. I jo vaig trencar el pacte amb tu. Potser per això eel i jo vam córrer com empesos un als braços de l’altre. Hi havia el plaer de fer servir la nostra llibertat, lliure d’on tu volies encabir-la. Va començar a la impensada, trobant-nos per casualitat, la nit del meu aniversari. La teva ombra furiosa i allargassada feia la nit més secreta.

Un dia, després que tu ens presentessis al Passeig de Mar i tots tres féssim junts el viatge fins al centre, després que jo, seduïda i assedegada des del primer moment d’ell, us convidés, desconcertada, a prendre alguna cosa a una granja —una xocolata —vaig dir a la imprevista— només per seguir estant amb ell, un dia, el vaig trobar al fondo i vegetal jardí de l’abadia. I ell allà va buscar-me. Un altre dia al Forn del Blat, on compràvem tots dos. I altres dies a la Biblioteca del Ginestar, on també coincidíem. Jo em llançava contingudament als seus braços amistosos, als dos petons amicals de la cara, i en prenia l’escalfor, l’olor, la textura, i feia que en mi perdurés el seu rastre.

No el vaig veure mai amb tu, si bé sé que hi vivia, i ja aquell primer dia, tu, amb la teva conversa, em vas voler fer saber que era teu. Però ell això no ho respectava. I per això em va interessar més: altíssim, prim, amb ossos forts i llargs, uns ulls blaus bellíssims, un rostre dibuixat per un mestre de l’harmonia, masculí i rotund, amb una cabellera grisenca lligada en una cua. Bellesa pura, d’un altre signe, d’un país del nord, gelat, un passat desconegut però adolorit, una solitud esfereïdora.

Un home a qui he estimat de debò perquè he arribat al seu nucli, com no hagués fet de ben segur si, després de les seves evidents seduccions, un matí de finals d’hivern, en un deliciós espectacle del concert a l’aire lliure a la Plaça de la Perla no t’hagués trobat casualment i hagués vingut a seure amb tu, amb confiança. Si no t’hagués preguntat pel Lennart, si no hagués volgut aclarir si éreu parella, perquè ell deia clarament que no. Perquè ell deia que la vostra relació només era un intercanvi. Perquè, segons ell, tampoc no dormíeu junts. I si tu, llavors, com a resposta, no m’haguessis amenaçat de mort, i amb una amenaça colpidora:

—Jo l’estimo, i si me’l toques et mataré!

—Està bé —vaig respondre glaçada—. Si és així no el tocaré.

Crec que fins i tot, mentre et vas aixecar d’una revolada ferotge i vas sortir de la filera de bancs, donant-me cops, gairebé per sobre meu, vaig afegir que no patissis.

Però després, la primavera següent, el pacte es va trencar. Sense saber-ho, ho vas fer tu mateixa. Ens el vas trencar a tots dos, al Lennart i a mi. Perquè potser encara no ho saps, però vas ser tu qui va trair-nos. De soca-rel. Impetuosa, incontrolable, irascible, bella, feridora i humiliant, com una bèstia a qui es pren la presa, brandant un ganivet i apunyalant damunt les ferides. Però jo et vaig esquivar, amb energia, tenint a la falda fent el cavallet la meva filla com a escut, que ni així vas respectar-me. Però aleshores el respecte te’l vaig perdre jo. I te’l va perdre l’home que volies sota el teu control, i potser te’l van perdre les pedres damunt les quals tots ens sosteníem, i la taula on amb el Lennart era asseguda, i les cadires on, jo amb la meva filla, reposàvem, i el tendal que ens albergava sota el seu recer. Així, amb el teu odi, com per art de màgia, vam alliberar-nos. Esvelta i amb talons forts, els braços a l’aire, el cabell llis recollit a mig cap amb una sivella, i el serrell llarg i bombat que et cobria entreclariat el front. Amb la veu ronca per la rancúnia. Amb els ulls irats com foc perquè perdies domini.

Però t’he deixat en la passera de fusta del carrer tallat, ratllant el migdia, en el dia gèlid de tombants de Nadal, soles i calibradores, destorbades i expectants. Amb un drama semblant a sobre: el nostre poble com una festa modernista, esfondrat, la nostra família, dispersa, la nostra joventut, malaguanyada, l’home que hem estimat, acabat de perdre. Però completament vives i alerta, ja madures, amb somnis esventrats, també més a prop de la mort. En un corriol incert, per on divergim amb camins contraposats, tu de fina senyora de salons, jo de texans polsosos i gastats, que rauen per terra.

També ara, a mig carrer, fem via cap a un rumb encontrat, i hem de passar tant a la vora, tant fregant-nos de costat, que jo em preparo contraient-me per fer veure que no t’he vist. Miro a terra i et veig la part inferior de la faldilla, amb un estil tan aliè a mi, el passos eteris amb les sabates d’aire quico, l’abric marró, tirat i elegant. Però jo també sóc bella, i sé que alguns astres orbitegen damunt meu quan, closa, amb la cara neta i el cabell lluent, em preparo per l’anguniós sobreacte de fer-te transparent i sobrepassar-te. Però una sorpresa ja m’ha ullprès: desviant la seva línia recta, la part baixa de la teva figura se m’atansa, fixa i segura, per interposar-se’m. Abans d’entendre què vols, abans ni tant sols de tenir temps d’aixecar els ulls, sento el teu cos a prop meu i al mateix temps un petó decidit en una galta, amb la teva olor fina de vells lilàs. Aixeco els ulls mentre segueixes, ràpida perquè no em sostregui, amb el seguit d’un petó a l’altra galta, i quan t’apartes, jo encara desconcertada, veig atabaladorament a prop la teva cara. Però només em fixo en els ulls, que no em miren, mentre la teva veu em parla.

—Bon dia ­—em dius—, i dóna records de part meva a la teva nena, que és molt maca.

—Bon any —balbotejo jo, mentre et miro.

Però els teus ulls són plorosos i líquids, apagats i enclotats entre fines arrugues. Tens la pell envermellida, però ets més bonica que mai.

—On vas? —et pregunto ara per retenir-te.

Però tu passes de llarg, directe cap al teu camí, i et miro d’esquena, desvalguda i altiva, la cabellera llarga i plomada, amb la veu trencada quan em contestes sense concessions.

—A dinar —dius amb pas de sobte ràpid i esquitllenc.

Encara et miro més, mentre no m’importa allò que va passar, i et vull recuperar, i potser també dormir alguna nit amb tu només per tenir-te algun cop, després de tant de temps, en l’àmbit de la meva intimitat. Com algunes vegades, com amigues íntimes, havíem fet.

Perquè, com aquest mateix home per qui he compartit amb tu l’amor, m’atraus. Com abans. Amb tot el meu floriment i la meva admiració. I el teu misteri, i tants secrets obscurs.

Tanmateix, et tenia versos, amb les flors que sempre vessaven els tapiats de les nostres torres, les olors denses i incommensurables, calentes, d’aquelles nits lluents d’estiu, estelades i oloroses. Una fina esgarrifança ens travessava la pell abans de les capes sedimentades de pell dura, i les vores dels teus narius s’obrien, resplendents, per olorar tota la magnificència. Hi havia els nois que estimàvem, vestits de cotó clar, àgils i tersos, atraients i intensos, encegadors de llum. Hi havia el pati mort de l’esbarjo de les monges, aliè al món que ens vibrava per dins. I les tardes desmaiades i estèrils on teníem prohibit parlar i riure. Una camisa de força, un esclafament premeditat de la nostra essència, del nostre punyiment que traspuava erotisme. Però, com vam poder, ens en vam saber despullar. Amb un preu exorbitant, però que només era el preu de més vida. Només així vam tenir també nosaltres el nostre moment esplendorós. No parlo dels homes que vam tenir, ni que se’ns van lliurar, ni que van utilitzar-nos. Parlo de la desfeta del camí roí, parlo del nostre alliberament. Parlo de la festa de la intel·ligència i dels sentits, i de la descoberta del nostre sentit. En la part essencial, hem guanyat. Ni tu ni jo ens hem casat, ni tu ni jo, malgrat la lluita atroç, hem sucumbit. Ni tu ni jo hem cregut en la felicitat, sinó en l’afront. Tant tu com jo hem escanyat i reduït aquell temps pervers, en el paratge increïble i insòlit del nostre poble nadiu, segurament el més encisat del món.

I què va passar, arran d’aquest home seductor com un raig de sol? Que totes dues el vam prendre com a massa dels nostres somnis. Tu l’havies recollit del carrer. Un músic ambulant de qui la bellesa, sens dubte com a mi, t’havia colpit. Un home a bastament somiable, d’un país ignot, una història per llegendar. Els dits llargs que corrien pel mànec de la guitarra, com les carícies que desitgem íntimament. El cabell també es movia al ritme de la tendresa, i la veu tenia tots els registres d’un amor ple i confiat, auspiciat per un sol indolent i benèvol. Sé això perquè, una mica de lluny, des d’un segon terme, l’havia observat tota sola al carrer, lentament, després que tu ens presentessis. Crec que la teva bellesa i la teva insinuació en un primer moment el devien impressionar. I el teu oferiment generós d’obrir-li les portes de casa teva. Però de seguida va veure que aquelles portes les hi volies cloure sota un domini, com si es tractessin d’un confinament, i et va començar a témer. Jo era fora de les comportes, i d’ençà el primer dia va saber el captivament que tenia sobre mi. I la meva llibertat i el meu amor van ser el que van atraure’l.

Quin devia ser, em trobo preguntant-me, aquest intercanvi que esmentava que tenia amb tu? Compartia el teu llit només a estones, de vegades tota una nit? T’arreglava les avaries? Et feia sentir mestressa de res? Però no podies fer-lo teu a la força, i ben aviat vas demostrar que no tenies espera. Com el vas defensar, com vas lluitar, contra què i qui? Contra mi. Contra ell mateix. Va ser tan greu? Sí. Tant com per oblidar-te, tant com anorrear-te, perquè jo també sé quin és el preu de la lluita: un mateix.

 

***

 

Una tarda al bulevar. És gairebé estiu. La terrassa del cafè és viva de veus i moviment. Assegudes a una de les taules, amb la meva filla invento una petita història amb el seu nino. Però passa un raig de llum: l’home més atractiu de la ciutat, aquest que viu amb tu, que m’ha volgut seduir i m’hi he negat, passa per l’ampli carrer. Em veu i se m’acosta somrient. Ja coneix la meva filla, d’altres cops que casualment ens hem trobat. Ja sap que m’agrada, però també sap que, a causa de tu, no estic disposada. Però el plaer d’estar amb ell és gran. Li demano que segui, li prego que deixi convidar-se. Resta amb nosaltres, però no pren res. Parlem de generalitats, breument, i la conversa desemboca en la meva trobada amb tu a la Plaça de la Perla el matí del concert, que li has explicat, també a ell, com una amenaça velada. Li dic que t’he agafat por, que m’has amenaçat de mort.

—Però per què, per què, per què t’ha amenaçat de mort? —em demana àvidament.

—Perquè li vaig preguntar coses sobre tu —em rendeixo.

—I què li vas preguntar? —continua ell.

—Li vaig preguntar si éreu parella.

—I per què li ho vas preguntar?

—Per allò que pogués passar amb tu —li dic obertament.

—Ah, per allò que pogués passar —repeteix, mentre en paladeja el gust.

Però de cop es trasmuda. Es contrau sencer, s’arrauleix, li apareix l’espant a la cara. Ulla el terra com si es volgués fondre i, acovardit, balboteja:

—Mira, ara ve cap aquí.

—Qui, ve cap aquí? —li demano, estranyada.

­—L’Ada. I ja m’ha vist —fa, amb la veu tremolosa.

—Vols dir que és ella? —li pregunto, serena.

—Sí, i que ve cap aquí —diu ell, desencaixat.

—Bé, és igual —responc tranquil·la, preparant-me per a la violència del moment.

Precipitadament, tu t’abraones a la nostra taula com una fera. Odiosa, alterosa, a punt el verí. T’acares al Lennart i l’agafes amb ràbia per la samarreta, de cop feta un garbuix. Ell enrigideix el cap i l’esquena i et mira altiu però vençut.

—Què hi fas aquí, amb aquesta barjaula? —dius alt, carregada d’odi, estrebant-lo.

El moviment de la terrassa es deté, expectant, damunt el quadre que formem. Els sons del voltant minven. Tinc la nena, aliena a aquell esclafit, estreta contra mi, asseguda amb les cames obertes damunt la meva falda. Sento que es contrafà per l’odi de les paraules.

—Res, res, ja me n’anava —diu el Lennart amb un intent de calmar-te.

—Aquesta meuca se’t vol tirar —li escups, assenyalant-me amb una llambregada i un moviment de cap.

El Lennart no contesta, però t’aguanta l’esguard.

—Véns? —li ordenes, desaforada.

—Sí, sí —respon ell, tranquil·litzador, ja aixecant-se.

Tu ara t’encares a mi.

—I tu no el tocaràs, puta!

—A mi no em dirigeixis la paraula! —et responc quadrant-me, tallant i amenaçadora.

La meva filla està rígida i s’ha tornat freda. Tota l’atenció del carrer immediat està concentrada en nosaltres.

Jo, reptadora, intercepto la mirada del Lennart.

—Escolta, ja ens veurem —li dic amb fermesa, gairebé tan alt com tu.

—Ja ens veurem, ja ens veurem —contesta ell segur, mostrant de cop independència.

Tu et gires cap a mi contreta, serrant barres, i ara és just quan et temo. Amb una força inusitada de la mà en la teva figura etèria, abans no pugui reaccionar, fas una empenta a la taula, que cau pesant i estrident, sense tocar ningú, com un miracle, amb una trencadissa immediata de tasses. La meva filla arrenca a plorar. Jo tinc les armes alçades, però tu acte seguit gires cua i et veig desaparèixer entre la capella de gent congregada. El Lennart ja ha passat davant teu.

Ara només resto desmuntada i esmaperduda, estrenyent la meva filla entre els braços, enmig de les restes del xafarranxo.

Després, tot l’any i mig del meu amor per ell sense parlar-nos, tallant l’aire amb les mirades cada cop que, inesperadament, ens trobàvem. Potser jo desava encara entre els meus plecs la seva mullena, i la roentor dels seus moviments ràpids i precisos d’aquella mateixa tarda damunt meu. Però tu havies traït el pacte, i ni ell ni jo no et devíem res. Com havies gosat, després de la meva conversa amb tu el matí del concert, fer contra tots dos aquell acte d’enviliment?

En la penombra de la meva cambra, cada dimarts, quan la meva filla es quedava a l’escola a les classes de dansa, ens havíem lliurat l’un a l’altre com dos nàufrags, després de la primera i intensa nit del meu aniversari. Com dos éssers madurs de perduts somnis. Presos en un tauló que no ens salvaria del mar, però amb un desig esmolat i absolut. Molt més íntim encara perquè ens amagàvem de tu. Jo abassegadora després, ell contenint el meu impuls, girat d’esquena, mut, però nu i incandescent al meu tacte, als meus petons com flors esclatades. El futur es feia cada dia, i la vida es completava amb ell. I tots els filaments del meu cos florien i s’encenien. Una fonda felicitat s’havia arrelat fermament, i al caliu d’ell, en la seva tornada i ofrena, s’enriquia. Sempre la teva presència, negadora i amenaçant entre tots dos, feia un endinsament i un profit sense límits a la nostra mena d’amor. I el desig seguia roent, i la meva bellesa a les seves mans era plena entre el seu resplendiment, que jo polia. Després alguna cosa va variar. Una ombra seriosa cada cop més dilatada, una mirada entre les altres, llunyana, uns pensaments entre els seus bells ulls només seus. Una esgarrapada em feia pensar que s’havia fet més potent la teva imatge. Però després ell m’ho va desmentir, i em va dir per primer cop que potser no podria quedar-se. Potser no gaire temps més.

—Vinc amb tu, on sigui, tant me fa —li vaig dir impetuosa.

Em va mirar sorprès.

—Tan lliure, ets? —em va preguntar.

Vaig trigar a respondre-li.

—No —només vaig fer, amb un bleix.

I aquesta negativa feridora va propulsar l’amor més intens.

Així va ser com tots dos ens vam trobar: amb precipitació i urgència. Amb fervor i tendresa. I empesos per tu.

Jo estava segura que sortia del meu llit al capvespre i se n’anava cap al teu a la nit, però no ho vaig esmentar mai. Igualment, era el meu delit. Fins que un dimarts, jo desfeta per l’ansietat, no va venir més. El rossec del dolor es va instal·lar, aclaparador, després d’aquest dimarts, fa escassament un mes.

 

***

 

Era un matí molt clar. Hi havia castellers a la plaça del Migdia. El sol pur d’hivern enllustrava l’aire fred. Observava abstreta la ràpida ascensió de l’enxaneta, perduda en els meus pensaments, quan una presència em va torbar. Em vaig girar i vaig trobar el Lennart darrere, bell i resplendent, els braços plegats, amb un lleu somriure als llavis frescos.

—On eres? —li vaig preguntar sense alè—. Per què no has vingut aquest dimarts?

—Me’n vaig, Eva —va dir per tota resposta, la mirada fita en els meus ulls.

—On, te’n vas? —li vaig demanar espantada.

—A Uppsala. Me’n vaig definitivament.

—Quan?

Però les llàgrimes que em queien tumultuoses no van deixar que em contestés. Marejada i ennuegada pel dolor, vaig buscar a cegues un banc per asseure’m. Ell em va agafar pel braç i m’hi va acompanyar. Vaig deixar caure la cara xopa entre les mans sense poder contenir-me. Em vaig perdre en un desert desolat, però vaig sobreposar-me.

—Eva, me’n torno a Uppsala —va repetir ell a prop meu, lentament.

Em vaig vinclar cap a terra i el plor se’m va assecar. La veu em va sortir prima i enrogallada:

—Et puc donar els meus poemes? —vaig encertar a dir.

—Has escrit poemes per a mi? —va preguntar, atònit.

—Sí. Molts, n’he escrit.

Vaig aixecar el cap per mirar-lo de ple i vaig saber que sí que els volia.

En la mitja claror de la meva cambra, en el meu cos consistent i entendrit durant tants de dies al llarg d’aquest any i mig, guardo l’hàlit genuí del vibrant de la seva vida.

Com també, Ada, et guardo a tu i et retinc, amb aquest amor pel Lennart, compartit, d’on ragen els clars de lluna junt amb les coses primeres i viscudes. Amb les fonts brollants, avui assecades, del nostre poble, amb el bosc espès i luxós, ara mig destruït, amb els camins de terra viva per on vam trafegar, tu sempre lenta i bella, els nostres somnis i quefers. Els camins de terra sinuosos i infinits, fressats i batuts pel trepig, vetllats encara per un déu del bosc. Amb les flors de pa i peixet que penjaven damunt la via del tren i que a la primavera menjàvem.  Amb el torrent de les monges ple de figueres i esbarzers, que anava fins al riu. I amb la teva pell diàfana, suau i blanca, l’únic vestigi de pura neu entre aquelles parets tancades que ens arrabassaven els cants i les rialles.

En l’ímpetu del temps se’ns emporta juntes tot el corrent a la seva absoluta mercè, com dues ofegades. Amb tot el teu vestuari neulit i fi d’avui, amb el blau de l’uniforme, sempre porós, que irradia la càlida llum del teu ésser irreal i nu, com la joveneta més bella, sempre a la vora de mi.

La teva cara, de la qual conec la pell humida i els músculs harmoniosos, està situada en totes les posicions, mentre els teus ulls miren cap a una altra banda, cap a un cel tardorenc i lilós, mentre jo camino al teu costat amb sabata plana, fent un soroll molest.

Però mirant cap a diferents indrets, adreçades cap a divergents camins, sempre ets amb mi amb les coses del món que són expectants i s’agiten, amb la força del corrent que se’ns enduu, amb la bravor del desig que ens empeny, amb la salabror del darrer naufragi que ens sotsobra al pit, adscrit a la textura i al nom del Lennart, l’home estranyat i fabulós que va de tu a mi.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.