Galeria

El temps de ser salvatge

 

     De bon matí assetjo els coloms a l’hort d’en Casaus. Baixen en estols a menjar els grans de blat esclatats de l’espiga que han caigut als solcs. M’amago darrere el garrofer i em mantinc a l’aguait, observant els seus voletejos en la seva fal·lera per engolir els grans. Resto absolutament immòbil, esperant la meva oportunitat, quan la concentració dels coloms és tan gran que s’enrevessen en un tumult feixuc. Però tenen el nervi viu, l’ull actiu, i quan des del meu amagatall faig el salt amb el cos arquejat, donant-me impuls amb la força de les anques, els seus cossos, com per un encanteri, ja s’han escampat, fent un parrupeig alarmat.

     M’agafa la ira de cop, perquè tinc gana, i ahir només vaig menjar les engrunes que van deixar els nens dels berenars dels col·legis.

     Estic prim. Només cal que veieu la meva esquelètica espinada, el musell agut, els ulls grossos en una cara afamada. Però les ungles són esmolades, el pèl fi, el salt arquejant, perfecte en l’elaboració.

     Així que, amb la cua entre cames, m’estintolo darrere el saüquer, preparat a l’escomesa altre cop. Els coloms, ull agut, tornen a posar-se al camp de blat, ara més inquiets, amb un anar amunt i avall més neguitós. Els colomins, aquells que no tenen encara el coll tornassolat amb lluents mirallejos morats, allà on tant m’agrada endinsar els ullals, són més maldestres, però també més lleugers. Tanmateix, ara n’hi ha un que s’afanya, sol, per un clar. Quina oportunitat única! No em jugaré pas a  cara o creu atacar-lo! Em tenso sencer, ben enravenat, amb les potes del darrere temptejant el lloc adient per prendre impuls, els músculs tibants i forts. Faig un salt com un llampec amb la intenció d’abraonar-m’hi al damunt, però de cop obro els ulls i em trobo al mateix sofà on cada dia m’arrepapo, sense saber gaire què fer, amb una mà que m’acarona el cap i una veu que diu “que tinc les orelletes boniques”. Us ho podeu creure? No és, si més no, xocant?

     Ara me’n recordo. Ah, sí! Se’m va emportar aquella nena del col·legi a casa seva. Aquí, sí senyor, és cert que vaig ben peixat, però… no em m’estan pas prenent el temps de ser un gat salvatge? D’on vinc? On vaig? Qui sóc jo, realment?

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s