Galeria

Els ponts sobre el Sena

     Des de l’habitació de la nostra pensió de París es veia el Pont Neuf, tendre i humil, sota el qual el Sena fluïa, aliè a la ciutat, indiferent al seu reflex d’edificis de cases, esglésies i palaus.

     Potser al riu li agrada retenir les rialles de les persones que s’abocaven a mirar-lo transcórrer, viu i majestuós, a penes destorbat per la ciutat que planava al seu voltant, traspassat pels ponts que clavaven a la terra les arrels i que, volàtils, no l’importunaven.

     Quants cops nosaltres havíem sobrevolat aquest riu damunt els innumerables ponts que vam travessar per anar d’una riba a l’altra de París, abrigats amb un jersei de llana en ple mes de juliol, envaïts per la humitat fresca d’aquella ciutat del nord, flairant el temporal de pluja sota un núvols alts que no acabaven de decidir-se a deixar anar la tempesta.

     Joves i abraçats, amb olor de violes i lilàs, de l’alegria de la joventut i de la llibertat en els cossos airosos a l’hora de caminar els petits carrers, les places i els bulevards. Fent dringar els nostres cors a l’uníson com si aquesta fos  l’ensenya de la nostra felicitat.

     Sorpresos i encisats al Louvre, joiosos en un petit cinema veient una vella pel·lícula francesa, passejant vora les terrasses on no podíem asseure’ns pel preu de les begudes, donant menjar als peixos del brollador del Jardí de les Tulleries. Una bravor que se’ns enduia agafats fortament de la mà, somrient-nos en cada mirall, en el reflex de cada aparador, esperant-nos en cada pregunta, en cada incitació, abraçats al nostre llit ple d’estrelles al cor del Barri Llatí, mentre la remor de la ciutat zumzejava al nostre voltant com si fóssim el mateix centre d’un univers en rotació.

     I el riu seguia impertorbable el seu curs mil·lenari de sòlida braó, separant en dues matèries la ciutat reconciliada pels ponts, transcorrent cap al seu propi destí, fent-se camí cap al mar. Un riu que corria aliè i indiferent al fat de la ciutat, a les seves èpoques canviants, a les seves històries humanes, insignificants per la seva brevetat.

     Com sabia el riu, damunt el reflex del qual van restar els nostres rostres somrients com l’encunyament de dues monedes romanes, que les nostres imatges juntes aviat serien esbandides pel temps? Va retenir el Sena la visió de la nostra ànima, abans que toquessin les campanes a morts?

     Quan van repicar per la desfeta, ja s’havien anat ensorrant tots els ponts per on transitàvem alegrament, fluidament de l’un a l’altre, com una ciutat canviant i ben comunicada que gravita ella sola, completa com un món.

     Després, tu i jo vam restar separats com una capital devastada, travessats per un riu filagarsós de temps, indiferent a les dues ribes que érem nosaltres, amb les nostres fluctuacions i els camins errants en què ja no podíem trobar-nos. Retenint només la vida que s’hi abocava des dels ponts alçats sobre els records, que ara vull convocar amb aquesta petita memòria que et dedico.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s