Galeria

Escena de nit

     Uns gemecs la desperten del son profund. Sense ni girar-se, sap que és la seva mare que està plorant a tocar d’ella. Els plors de la seva mare són d’algú inconsolable, algú que ha estat ferit sense pietat. La Rosa sent una punxada al pit. Tota encongida, es tomba cap a la Mercè, que ha encès el dèbil llum de damunt del tocador. Mira com la seva mare, amb la panxa immensa que no cap enlloc, està mal asseguda a la cadireta que hi ha vora el seu llit. Amb el cap amagat es sacseja en el plor i es moca sense voler fer soroll. La Rosa, amb l’ai al cor, espera que la seva mare afluixi aquella batzegada de dolor i es faci una petita escletxa per on poder penetrar.

  —Què passa, mama? —diu incorporada, respirant entretalladament.

     La Mercè vacil·la i després aixeca la cara contreta i xopa de llàgrimes.

  —Res. No t’amoïnis. Tu dorm —diu mentre s’eixuga els ulls.

  —Què hi fas aquí?

  —Res. Res. Au dorm.

  —Però què passa?

  —És que no em trobo bé.

  —I perquè no te’n vas al llit?

  Abaixant el cap de sobte, la Mercè explota en la potència d’un altre plor, que fa

esforços per domesticar, amb els colzes a cada costat de la panxa boteruda. 

  —Mama…

  El plor intens  però somort de la seva mare inunda l’estança on la Rosa hi té el llit.

  —Mama. Què ha passat? —pregunta angoixada.

  —…

  —Mama…

  —Res. Que aquest boig m’ha fet fora del llit. I avui sí que em trobo malament…

 —diu la Mercè fluixet i sanglotant.

  La  Rosa no  diu res.  Respira  molt  fort i té  por que el seu  pare  s’aixequi  i d’un crit espaordidor les mani callar o les pegui. Pateix per la seva mare perquè, embarassada com està, està molt tova i és més feble que mai, i pateix que d’un cop el seu pare no destrueixi aquell nen delicat i indefens, que ella desitja estimar quan neixi, que hi ha a la panxa de la seva mare. Pateix també perquè a la casa no hi ha cap més llit i el seu, com que ella encara és petita, és un llit de baranes on la seva mare no hi cap. Una sensació d’impotència i d’injustícia esgarrifosa l’aclaparen i, tornant a estirar-se, es posa a plorar en silenci amb una pena molt profunda. El seu respir tens es va relaxant i, al cap de  poc, es torna a adormir.

     Un tràfec a la mateixa estança torna a despertar-la. Ell llum del sostre està encès i l’enlluerna, i sent el timbre de la veu del seu pare, que la torna a posar tensa. Amb el cor fora del pit i sense gosar moure’s, escolta molt atentament el que passa a la cambra. Les figures del seu pare i de la seva mare es mouen com dues ombres, i hi ha renou d’embalums. També hi ha cops secs de porta i de calaixos, que la sobresalten.

     —No donis cops que despertaràs la nena —sent que diu la seva mare fluixet, amb la veu encara humida pel plor d’abans.

     —Calla i afanyat! —diu tallant el seu pare.

     La Rosa té un sotrac.

     —Has agafat la maleta? —pregunta la mare en un to somort.

     —No t’he dit que t’afanyis? —sent com escup la veu del seu pare, que la terroritza, mentre dóna un altre cop.

      El seu pare segueix donant cops com si cada un fos una amenaça. Cada crit, cada paraula, sempre dèspota, és una amenaça també. Per la Rosa és un moment de por, de la mateixa por coneguda que viu com una malaltia. Resta immòbil, contenint la respiració.

     El cap de la seva mare apareix per damunt de la barana del seu llit. La Rosa es relaxa i la mira suplicant-li amb els ulls una explicació. La mare, entre l’expressió adolorida i fosca, intenta somriure-li:

     —Nena, segurament avui naixerà el teu germà. Hem de marxar a la clínica amb el teu pare. Hem avisat les tietes i quan siguin aquí ens n’anirem.

     —I avui ja no tornaràs?

     —No. Hauré d’estar uns dies a la clínica. Ja em vindràs a veure.

     —Vull venir amb tu.

   —No, no pots. Ara vindran les tietes —diu mentre va per posar-li la mà a la cara.

   La veu despectiva del seu pare destrueix la conversa amb la seva mare.

   —Fes-me un cafè abans de marxar! —diu des de la porta a la Mercè.

   La Mercè té un sotrac i desapareix de l’angle de visió de la Rosa.

   —Ara em trobo massa malament —sent que diu a poc a poc la seva mare amb una veu porosa que demana ser compresa.

   —Ja volia dir jo! —esclata el seu pare amb un crit, i comença a anar amunt i avall donant cops i fent petar les ventalles—. Ja volia dir jo! —va repetint com un renec.

   Sona el timbre amb un truc lleu i el pare obre la porta sorollosament.

   —Com està la Mercè? —pregunta la Ubaldesca amb un to ansiós mentre fa cap al menjador.

   —Necessito un cafè abans de marxar! —diu el pare fort.

   —Ara has de prendre un cafè? —pregunta la Consol, ja a dintre casa, amb veu recriminatòria—. Més val que t’afanyis que potser tindreu el nen pel camí.

   —Ja te’l faig jo —diu la Ubaldesca amb veu displicent.

   —Ara li has de fer un cafè? —replica la Consol amb to de retret—. Ara el que ha de fer és marxar cap a la clínica.

   —Només és un moment. De seguida estarà —contesta tovament la Ubaldesca, allargant les paraules.

   —Què, com estàs? —sent la Rosa com la Consol pregunta secament a la seva mare.     Se la imagina dreta davant d’ella, amb el seu to constant de superioritat.

   —Em trobo molt malament —diu de manera neutra la Mercè.

   Se sent remor a la cuina. També el so de tasses i plats.

   —Vinga, que és per avui! —ordena el pare.

   Després només el retruc de la porta del carrer i la sensació que li han segrestat la seva mare. La Rosa té la boca seca i un sentiment de desolació.

   Les ties parlen entre elles, sempre ansioses, com si tot es tractés d’un secret fosc.

   —Tanca el llum, que la nena deu dormir —diu la Ubaldesca.

   —Ara hi vaig, però tu no facis soroll rentant la tassa i el plat. Ho pots deixar per demà.

   —És igual. Així ja estarà.

     La Rosa espera que la vagin a veure, que li facin un petó, que li portin aigua. Però ningú no s’acosta al seu llit. Sent com tanquen el llum i la porta i la deixen a les fosques i isolada, completament perduda, amb la seva mare desapareguda i el coixí encara mullat per les llàgrimes d’abans.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.