Galeria

Habitacions de lloguer

     La meva amiga vivia a la Weberstrasse. Era un carrer deliciós de cases benestants d’abans de la guerra que, miraculosament, s’havia mantingut en peu malgrat la destrucció de la ciutat. Havien pertanyut a famílies aposentades jueves i tenien diverses plantes. Ara els nous propietaris les llogaven per habitacions, tres a cada pisreplà, i per a cada replà s’havia construït, també, un minúscul cubícul on hi havia el vàter comunitari, que feien servir els tres veïns dels pisos corresponents i els seus possibles visitants.

     La meva amiga vivia a una de les habitacions de la planta baixa, amb un gran finestral que donava al pati interior, ple de plantes grises que semblaven prendre el color constant del cel, i, gràcies a l’alçada desmesurada dels sostres, s’havia fet una segona planta amb un empostissat de fusta, on hi havia disposat el dormitori. Allà dormia, amb el seu company, mentre que jo restava a la sala, amb el sofà convertit en un llit improvisat.

     Aquests habitatges eren els més barats de Bonn, ja que eren realment molt modestos, i els ocupaven o bé estudiants, sempre de pas, o bé vells solitaris que havien viscut la guerra i ara eren pobres i no tenien a ningú. Per aquests últims, aquella habitació era el seu últim domicili.

     Tots aquells vells de l’edifici, que vivien sols, estaven mig trastocats, i eren maliciosos i excèntrics, i sovint molestaven la vida dels joves, els quals se’n reien i en feien burla despietadament.

     Aquells vells, que de nit cridaven, o donaven cops sense to ni so a les parets, o desprenien el mateix tuf pudent que provenia dels seus habitacles i deixaven el vàter brut, eren desferres de la guerra que havien viscut els horrors més espantosos, i eren els veritables perdedors. Potser havien votat el nazisme, o havien callat davant la matança de jueus, o havien, simplement, intentat sobreviure. Potser havien, també, qui ho pot saber, donat mostres extremes de solidaritat humana. Fos com fos, ells havien engolit tots els monstres d’aquella època terrible, i ara estaven sols perquè tots els seus, pares, conjugues i fills, havien mort o desaparegut, la majoria lluny de casa, aniquilats per sempre. Potser, de fet, encara esperaven que tornessin aquells que els havien estimat, conscients que tot i tothom, al seu voltant, esperaven que es morissin i deixessin d’emprenyar: l’Estat, que els pagava un estipendi, l’amo de l’immoble, que volia llogar la seva cofurna a un preu més elevat, els seus joves i petitburgesos veïns, els estudiants, que eren el futur de la nova Alemanya i que se’ls miraven no com a humans, sinó com a animals de circ.

     Però quan jo els veia deambular apagats i marcits per la fosca escala, geperuts i mal vestits, amb dificultat per pujar els esglaons i de vegades renegant, jo sabia que ells eren la història vivent d’Alemanya, els únics que encarnaven la derrota, i bevien, i patien, i s’arrossegaven a tomballons i feien els possibles per fer sentir la seva vida, que encara remugava i representava un pes a la consciència de la nova ciutat que tothom volia ignorar.

     La meva amiga escarnia sense compassió la vella que tenia per veïna, la seva xerrameca constant sola per la casa, els seus espantosos malsons, que a la nit la feien cridar el nom dels morts, el soroll que feien les ampolles buides que anava acumulant sota el llit, la seva lletgesa i el seu cos derruït. Però jo, que era un ésser aliè a aquell món, amb una misra directa i absent de perjudicis, m’astorava en veure la similitud que hi havia entre aquella vella i ella mateixa, delicada i preciosa: la semblança dels trets, salvant l’edat, la mateixa pell translúcida, l’exactitud dels mots de la llengua alemany, que compartien, com si tinguessin una mateixa ànima, i la mateixa forma d’ignorar-se mútuament, amb una calculada supèrbia.

     Aquesta mútua indiferència era la manera potser que els joves mostraven com no volien saber res del passat del seu país, i com els vells mostraven el menyspreu que sentien pel futur, on per ells només comptaven les pèrdues. Aquella era la rasa immensa que tenia Alemanya, un abisme irreconciliable representat en el mutu menyspreu de dues generacions allunyades d’un mateix país a les quals, ens comptes d’unir la història, a causa del seu caràcter traumàtic, separa definitivament.

     De fet, els vells formaven part de la història recent alemanya, i la coneixien en carn pròpia, tant en sentit vertical com horitzontal, però els joves no en volien saber res, i ni molt menys identificar-s’hi. Així, amb els seus escarnis insolents, intentaven fer un procés d’exorcització, i en comptes de situar els seus veïns en el temps i comprendre que la seva realitat era la conseqüència duna guerra devastadora, els volien veure presos d’una delimitada bogeria individual.

     A mi, tanmateix, m’estrenyien el cor, i quan de nit sentia la vella veïna cridar amb desesper els noms de persones que no apareixerien mai més, i el so d’una ampolla que rodolava i que potser l’endemà intentaria anar a llançar embolicada amb paper de diari, pensava en la fragilitat de tots nosaltres, i en com el pas arrasador de la Història ho pot arrabassar tot fins fer-nos davallar a l’alcoholisme i a aquella mena de bogeria que és rasant de la mort.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s