Galeria

L’herència

     La Maria mira els amplis i lliures moviments del seu fill mentre juga amb els petits avions que li ha regalat la Lena, la seva àvia. Mentre juga, el Nil acompanya els gestos amb els sons ben modulats i compassats dels avionets en enlairar-se, volar, girar complicadament a l’aire i aterrar. El nen transmet la seva confiança i el seu plaer en el món, preparat i defensat per la seva mare i la seva àvia, que són a l’estança amb ell. La Maria es meravella que el nen no percebi els elements de perill que la posen neguitosa, que li acceleren el cor i li fan tenir ganes de fugir. De tant en tant, intenta calmar-se dient-se que el perill ha passat, que no hi ha perill, que cap sotragada trencarà la pau que transmet el seu fill, que cap cop mortal li destarotarà el cervell i voldrà anorrear-la, que el seu pare ja s’ha mort. Llavors respira fondo, més tranquil·la, però, així que es relaxa, un temor intern torna a instal·lar-se en el seu pit i la domina.

     L’estança on són és una habitació fosca, sense finestra, fredament il·luminada amb un llum elèctric en el caient de la tarda, una tarda d’estiu viva que la Maria encara porta als ulls, amb la claror rossa i radiant del sol. Havia estat l’habitació del seu pare durant els darrers anys, quan dormia sol, i fins abans d’anar a l’hospital per últim cop, del qual ja no en va sortir. Encara ara, després de la intensa ventilació i neteja a què l’ha sotmesa la seva mare, fa una olor acre i de romàtic. Els vells mobles —el llit, l’armari, la tauleta de nit— han estat estellats, i els que ara hi ha traslladat la Lena —un llit turc a mode de sofà, una tauleta de fòrmica, unes cadires de fusta— són vells i pobres, mal pintats d’un blau pastel que encara els fan més tristos. Els llaços blaus que la seva mare ha plantificat a les parets donen a l’estança un toc, més que alegre, patètic. La Lena hi ha traslladat també la televisió que, engegada, presideix la cambra, i que contribueix a la sensació de trobar-se en una cova aïllada i sense connexió amb l’esdevenir.

     —Mama, aquí no t’hi pots estar —diu la Maria, mirant-se amoïnada la Lena.

     —Bé, per uns dies tampoc no s’hi està tan malament.

     —Però en aquesta habitació no hi entra ni l’aire ni la llum. I encara fa pudor de pixum.

     —I ara! Si l’he netejada un munt de cops amb lleixiu! A més, no sé què hi trobes. És ben bufona. Ara que tot està pintat de color blau en dic l’“habitació blava”.

     La Maria respira fondo. La seva mare fa temps que li porta la contrària, que no accepta cap mínima crítica, que està tancada per dialogar.

     —De veritat que no vols venir a passar uns dies a casa, amb mi i el Nil?

     —No, no vull anar amb cap fill. Amb cap de vosaltres hi estaria bé.

     —Com vulguis, mama. Ja ha vingut, el paleta?

     —No, ha vingut l’arquitecte i diu que s’han de canviar les bigues perquè la fusta està podrida. 

     Es troben en aquesta estança perquè fa tres dies una part del fals sostre de la saleta, la cambra on hi havia la televisió i on es feia la major part de la vida, es va esfondrar. Per sort va passar de matinada i no va fer mal a ningú. La Lena va comunicar als seus tres fills que ja no estava tranquil·la en aquella casa i que se la voldria vendre-se-la.

     —I què penses fer? Vols fer arreglar el sostre o, finalment, vols vendre la casa?

     —No, no, res de fer arreglar el sostre —respon la Lena negant nerviosament amb el cap—. He decidit que vull vendre la casa. A més, també s’ha de canviar la caldera, i s’ha de fer nova la instal·lació elèctrica. Tot això és un gavadal de diners. Massa diners per gastar que no tinc.

     —Està bé, si penses vendre-la. Però mentrestant no t’estiguis aquí. A més, ja veus que hi pot haver perill.

     —No, l’arquitecte ha pujat al cel ras i diu que les bigues d’aquesta part estan bé. Prefereixo quedar-me aquí fins a solucionar-ho tot.

     —Has parlar amb el Gabriel i el Joan?

     —Sí. Volia que ens trobéssim aquest diumenge, a l’hora de dinar, per parlar-ne, però el Gabriel no pot venir. Ho deixarem per un altre dia.

     —Ah sí? Doncs millor, perquè aquest diumenge jo tampoc no puc venir. He d’anar a l’aniversari d’un amic del Nil a Castelldefels.

      Per damunt el so de la televisió, la Maria sent un feble truc.

     —Escolta, no és el telèfon, això que sona? —pregunta a la Lena.

     —El telèfon? Ja pot ser. Des d’aquí la major part de vegades no el sento —respon la Lena mentre s’aixeca per anar-lo a agafar.

     La Maria pensa en com està d’isolada la seva mare en aquesta saleta improvisada, i li dol que es mantingui en la dèria de no voler anar a casa de ningú. Aquesta cambra, la casa esgavellada, la seva por interna, la conversa amb la seva mare l’han deixada amb l’ànima eixuta. Se sent esgotada, i el seu instint de fugir es revifalla. S’aixeca per fer un petó al seu fill, completament abstret en el joc.

     —Què, Nil? Estàs bé? —li diu, fent-li una abraçada per l’esquena i besant-lo al clatell.

     —Sí, molt. Vull pa amb mel —diu el nen sense girar-se.

     —Ara li direm a l’àvia.

     La mel és a una gerreta damunt la taula de fòrmica, juntament amb la melmelada de pruna i la bossa d’ametlles garapinyades. És un regal que la Maria ha comprat per a la seva mare a la fira de diumenge i que li ha donat avui en arribar. La Lena ha agafat els presents secament, sense alegria, sense donar-li’n les gràcies, com si hi tingués tot el dret.

     Quan la Lena torna, se la veu decidida. S’asseu eixancarrada a la cadira i es fixa en el programa de televisió.

     —Qui era, mama?

     —Era el Gabriel.

     —Ah sí? I què volia?

     —Diu que aquest diumenge al final s’ho ha pogut arreglar i que vindrà a dinar. Així enllestirem el tema de la casa més aviat.

     —Mama, però jo t’he dit que no podia venir.

     —Bé, ja hi serem tots tres. Si no pots, és igual.

     La Maria sent un nus al pit. De cop i volta se sent revoltada per una injustícia que encara no comprèn, però que no està disposada a passar.

     —Escolta, mama. No és igual. Així, si el Gabriel no venia, no hi havia reunió, però si pot venir, sí que n’hi ha. I amb mi encara és l’hora que hi hagis de comptar per res.

     —Oh, noia, si ets tu que no vols venir…

     —Mama, t’he dit que no podia, i t’he explicat el perquè. A més, d’entrada amb mi ja no hi havies comptat.

     —A  mi no m’atabalis. No vull passar ni un dia més sense solucionar això de la casa.

     —Mama, escolta’m bé. Tu saps que la casa és de tots tres, que tu n’ets la usufructuària i que cal el consentiment de tots plegats per tirar endavant qualsevol decisió. O no ho saps?

     La Lena mira directament la Maria, amb posat desafiant.

     —Sí que ho sé. Però la casa em toca a mi —diu la Lena assenyalant-se a si mateixa a l’alçada del pit—. Sóc jo la que m’hi he matat, i la que hi he treballat, i la que hi he perdut la vida. I la que hi he aguantat totes les misèries i les aberracions. La casa és meva i els diners em pertoquen a mi.

     —Per dreta llei, sí. Però tal com està el testament, cal el consens dels germans, de tots tres germans, mama.

     —Els teus germans hi estan d’acord —torna a desafiar la Lena.

     La Maria no pot suportar que la seva mare la bandegi com si fos el seu dret.

     —I jo també. Però si no comptes amb mi d’entrada, no comptis tampoc amb la meva signatura —respon violenta.

     —La casa és meva. Em toca a mi i no a cap de vosaltres. Jo hi he perdut la vida, aquí —diu la Lena xisclant cada cop més agudament.

      La Maria està alterada. Ja no pot mesurar les paraules. Sent la feblesa de la seva mare, però ella mateixa se sent més feble encara. No pot estar a l’alçada de la maduresa que li demana la situació perquè, igual que la seva mare, ha estat ferida i aporrinada en la mateixa mesura. Ara només demana la seva part equitativa, la seva participació en allò que li pertoca.

     —Escolta’m bé: si no comptes amb mi per vendre la casa, no signaré —diu contundent, barrada, impositiva.

     La Lena esclata en uns brams potents i eixordadors. Eixancarrada encara a la cadira, amb el cap amagat, plora amb crits de ràbia i impotència. La Maria se sorprèn profundament perquè veu, consternada, que en aquesta qüestió a la seva mare li va la vida, per damunt de tot, per damunt de tothom, per damunt, sobretot, d’ella, la seva filla.

     —Mama, què passa? —diu el Nil apareixent de cop i arrapant-se-li faldilla.

     La Maria se n’havia oblidat i ara no pot contemplar-lo.

     La topada entre la seva mare i la seva àvia han destruït la fruïció i la pau del Nil. I tant una com l’altra estan massa rabiüdes per fer-se càrrec del seu desconcert i el seu malestar.

     —Mama, què passa? —torna a demanar.

     —Res. Recull les joguines, que marxem.

     —Que no m’havia de quedar a dormir?

     —Sí, però no vull que et quedis en aquesta casa ni amb aquesta dona.

     La Lena redobla els brams, cremants i amb llàgrimes com gotasses.

     —No és una dona. És l’àvia —replica el Nil.

     —Tu calla! No em contestis que et fotré una hòstia! Què t’has cregut? —li respon la Maria, desfermada.

     El Nil torna capcot als seus avions, a punt per seguir les ordres de la seva mare, amb l’animeta tremolant-li i a punt d’arrencar el plor.

     —No t’he manat que recullis? —li diu la Maria, adusta.

     El nen s’afanya més per no exasperar la seva mare.

     Amb gestos secs i l’expressió dura, la Maria agafa les seves coses i s’encamina cap a la ventalla del carrer. El Nil la segueix de prop.

     Mentrestant, la Lena, bramant amb la mateixa intensitat, s’ha aixecat per anar a tancar la porta. Quan la Maria surt amb el Nil al carrer, enlluernada per la llum solar i sorpresa per la riquesa de la tarda i la seva olor dolça, sent com la seva mare tanca amb dos cops seguits les portes grans i passa sorollosament el forrellat. I per damunt de tot sent els seus brams d’animal dolgut i impotent que anirà a tancar-se a una cova fosca, fonda i pudent, tan incomunicada com incomunicable s’ha tornat la seva ànima. Però per primer cop, dura i sorpresa, se n’adona que ella no n’és la responsable i que no li importa. Que no caurà al xantatge, que també es defensarà.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s