Galeria

Mare…

     La meva mare és en el vespre remorejant. Espera l’autobús a la parada del centre. És un dia de tardor i ella porta una jaqueta amb un coll de pell que li fa un vano darrere la cara. Un vano circular que l’omple de dolçor i de coqueteria. També es veu elegant, i bonica. Els seus ulls rodons són vius, i el cabell és graciós, curtet però abundant.

     Passen els autobusos i el trànsit al voltant nostre, i el tràfec de la gent que deambula per l’avinguda, amunt i avall. Se sent el frec de les robes, les petjades dels vianants i l’aire que desplacen, i els so de fons del temps que transita només endavant en l’hora tardana del crepuscle.

    Entre nosaltres dues hi ha una intensitat traspassada pel temps porós, per la darrera hora de la tarda, ja grisa, per un esdevenir constant i casolà, de ciutat activa però tancada en el seu si, renovada només pel trànsit d’una activitat a l’altra.

     Al peu de la parada de l’autobús, creo una intensitat que la meva mare defuig, mentre jo li suplico. Ella té una actitud d’espera, i va mirant avinguda avall si ja puja el cotxe de línia. També se li fa tard per tenir cura dels seus, de les seves feines, que només són servir, servidora de sopars, de roba cosida i planxada, de paraules conciliadores, sense ni tan sols esquivar els cops. A la nit, potser simple servidora de coses molt pitjors. Però en això mai no hi penso. Jo encara crec que també sóc dels seus. Ho creuré durant gairebé trenta anys més, fins que hagi de reinterpretar-ho.

     La miro en la seva bellesa de dona madura, deliciosa a la seva manera sempre que ella s’inventa. Ara és una senyora respectable i segura, només perquè fa goig. Té una figura essencialment femenina i esplèndida, i al carrer, per a ella, això sol ja és tenir èxit. Darrere la seva imatge jo sempre hi veig la noia de poble que només ha estat, sense estudis, sense picardia, sense forma possible d’escapar.

     Li demano una cosa molt petita que no li suposa cap esforç: que em signi una autorització per poder llogar un pis per mi mateixa. Ja he marxat de casa, però encara no sóc major d’edat, i amb el seu consentiment n’hi haurà prou. Però ella, dúctilment, s’hi nega. Mira al lluny com per calcular les conseqüències d’aquest acte i, desvalgudament, diu que no, que no pot fer-ho. Que això s’arribaria a saber, que què li passaria llavors.

     La seva negativa és per mi tan increïble, anteriorment tan incalculable, que em torno a explicar, a mostrar-me nua davant d’ella, l’única manera com sempre m’hi he pogut comunicar.

     Li suplico àvidament i ella torna a dir que no, amb passivitat, movent el cap com quan deixa anar totes les coses perdudes per sempre, les que no tenen remei, les que ens han abandonat.

     L’autobús arriba i jo la vull retenir. Li demano que n’agafi un altre, que es quedi una estona més amb mi, però ella no em vol ni sentir, només atenta a les altres coses que la tiben, totes les que encara ha de fer. Em fa dos petons, els mateixos de sempre, carregats d’humanitat.

     I puja a l’autobús i jo resto incrèdula a la vorera, amb els ulls plens de llàgrimes, i l’angoixa; llençada al món com un ésser sobrer de tot arreu, fins i tot del nucli familiar de la meva mare, aquells a qui ella es deu, a qui únicament considera els seus.

     A la nit penso seriosament en matar-me. Tinc pensaments tan foscos que no descobreixo el cap de sota les flassades. Penso en ofegar-me amb gas butà i em veig nítidament amb el tub descollat de la cuina a la mà, buit, per on ha de sortir el doll verinós i invisible.

     No ho penso contra la meva mare, sinó contra la meva solitud, contra tota la càrrega de vida que no puc aixecar tota sola, contra el meu desesper. Encara no sé que la meva joventut serà carregar pesos insostenibles, igualment sola, de cara a la paret. Tant, que només amb una certa bogeria seré capaç de fer-hi front, de tornar a incorporar-me amb les forces justes per continuar endavant. Aquesta nit, sense saber-ho, ja al límit, m’hi començo a preparar. I començo a conèixer que a ningú li importa el que em passa a mi, allò que pot passar-me, ni cap a quin camí puc tirar. Fos el camí que fos, la meva mare no m’acusaria mai. Només es lamentaria, però com un es dol d’una cosa ja perduda. Les altres persones del voltant m’acusarien, amb un cert plaer per la confirmació de la seva pròpia raó. Simplement, per elles ja estic condemnada. Només la meva mare no em condemnaria, però igualment deixaria que em perdés, que m’enfonsés.

     Tinc només divuit anys. La meva mare es preocupa de com duc el cabell, de com vaig vestida. Voldria que anés femenina, que portés sabates de taló, i farbalans, i vestidets de flors vaporosos. Però jo porto pantalons malforjats, samarretes deformades, sabates masculines. I el cabell esllanguit i proletari, sense lluïssor. No vull assemblar-me a ella, ni per res del món repetir el seu destí.

     Sóc molt pobra. Sempre ho he sigut, però ara ho sóc en un sentit total, sense lloc on anar a raure, fora de mi mateixa. Visc en un barri obrer, en una habitació d’un pis a l’entrada del qual hi ha una xarcuteria. L’escala sempre fa pudor d’obrador d’embotits. En aquesta habitació començaré a conèixer el món, descobriré l’amor, molt amarg, tindré els primers acostaments físics amb nois diversos, tindré les primeres relacions sexuals, doloroses, directes, sense tendresa. Al matí em dutxaré per sentir-me neta. Encara no sabré què està passant. No ho interpretaré fins molt més tard, quan agafi el timó de la meva pròpia vida, que ara només va al vaivé de les coses que li passen, sense poder-les comandar.

     De tota la gent que coneixeré, mai no hi haurà ningú tan pobra com jo, tan abandonada. Ningú abans ha cregut en mi, i jo tampoc no hi creuré. Em disculparé molts cops per ser allà, sempre pensaré que no sóc ben rebuda, que molesto, que no sóc un ésser complet. Que qui jo pugui ser no val res.

     Al pis hi passa gent diversa, jove i immadura com jo. Gent arreplegada, però amb una família on tornar. Gent amb les idees polítiques de l’època, gent utòpica, gent desorientada, però ningú tant com jo mateixa. Tothom tindrà algú que el pugui guiar. A mi la meva mare ni tan sols pot ajudar-me a fer un pas endavant per sortir-me’n. Mai més podré tornar a posar els peus a la meva casa de família. A ella la veuré durant més de vint anys als bars.

     He sortit expel·lida de la crueltat de la meva casa familiar, una crueltat amb l’aquiescència de tots els adults. D’un mitjà on l’odi del meu pare contra tots explotava com un verí, enmig de l’agressió constant, en un terror que ens paralitzava. Aquests han estat els paràmetres on s’havia d’esdevenir la vida, i el progrés, i la maduració. Jo no he pogut seguir dins aquell estat de violència i anorreament. La meva mare creia que fins i tot això podia domesticar-se. Jo se li he escapat de la seva vida domèstica plena a rebentar d’odi. No podia seguir amb la por, l’enterboliment, la negació del meu ésser humà. La meva mare ha anat acceptant la ignomínia fins a fer-la part de la quotidianitat, l’ha transformada com a realitat de vida, i tots els valors s’han esbarriat, i tots nosaltres ens hem perdut. I ara només resta el risc d’embogir del tot. Ja no sabem el que sentim, ni tampoc allò que cal sentir. Jo vull la bellesa de la vida, però en qui primer no la trobo és en mi.

     La meva mare diu que no i en la seva negació hi ha el seu desesper per tancar amb pany i clau totes les portes de casa perquè jo no pogués fugir. Una tarda que el meu pare em va pegar de valent perquè llegia un llibre sobre Lenin, amagada en un clos del fons del pati, on em creia momentàniament a recer de l’agressió. No he tingut temps de reaccionar. La meva intimitat, a la qual no tinc cap dret, torna a estar violentada, i just abans dels cops sento els crits, i el pànic que em paralitza. Però aquesta tarda, en un acte d’embogiment, com si em llencés a la mort, m’hi torno. Com un animal sense cap oportunitat, exhausta. Ell va dir que si tornava al vespre a casa i hi era em mataria. Com un gos rabiós, l’única imatge que li vaig conèixer, quan no era el pitjor possible. La meva mare es va apressar a tancar totes les portes i a amagar les claus, però jo vaig saltar per la tàpia del tancat sense que ella em pogués deturar, com no podia deturar l’efecte de l’horror encara que el situés en la base de la seva normalitat. No podia pujar aquí els seus fills, no ens podia criar sans, ni feliços, ni tan sols assenyats. No podíem dur vestidets capriciosos, ni somriure càndidament, ni tan sols restar a la casa, com a ella li hauria agradat, sinó només fugir-ne. Érem nens desfets, sotraguejats, no-respectats, perennement violentats, forçats a fer de la crueltat el nostre mitjà de creixença. Érem nens minvats, obligats a viure enmig de l’atrocitat i el dolor que provocava, enorme, encarnat en la meva mare, en el seu plany constant, en el seu defalliment, en la seva frustració, en la seva impotència. En la pèrdua de si mateixa, en la seva dimissió.

     Aquest vespre de tardor l’he anada a buscar-la al cosidor de la seva cosina. Les dones parlen d’homes mentre cusen. La meva mare calla. No en coneix cap, només un boig que constantment l’ha maltractada, igual que als seus fills. Ha perdut les oportunitats de la joventut, no té sortida perquè no se l’ha plantejada. No es formula idees pròpies, no se li acut que sobre les coses, els esdeveniments, la vida mateixa, s’hi pugui tenir un criteri. Només sap que el món és d’una manera, que els homes manen, que les dones obeeixen, que som a mercè d’unes lleis inamovibles que ens porten per la seva llera. Que ha d’existir un respecte, diu també, i hi creu, però només fora del desdoblament de la seva personalitat, allò que hauria de ser, allò que és en realitat. Que qualsevol cosa fora d’aquest ordre només és caos, un pur desastre que porta a l’aniquilació. Creu en la ideologia dominant i creu que obeint no li passarà mai res de mal. Aquí rau la seva frase principal, espontània, sincera, “jo mai no he fet res malament”, perquè sempre ha obeït allò que se li ha manat, perquè sempre ha suportat allò que li ha estat imposat per més insuportable que fos la condemna.

     Suplico a la meva mare que cregui en mi, li dic que estic cercant la veta de la meva pròpia vida, allò que se m’ha furtat a la meva casa de família, que m’ajudi a crear-me unes bases sòlides que passen per canviar de pis, per deixar enrere aquell desconcert de gent deambulant, de persones que m’ocupen la casa, i el llit, i la intimitat, i que m’ajudi a cercar la meva mateixa pau. He trobat una feina, m’he esmerçat a buscar un pis bonic, un lloc on em faci il·lusió estar tota sola, un lloc ideal, ja moblat, amb un jardí interior enmig, una casa espaiosa i alegre, plena de sol i dolç començament. A ella només li cal donar el seu consentiment. Com a mare, n’hi ha prou. Però ella em deixa de banda; sóc un ésser fora del seu domini de domesticació, algú que se li ha rebel·lat del seu projecte, que s’interposa en l’apuntalament de la seva seguretat, algú que només li aporta una nova font d’angoixa. Mare, no podies veure’ns des de fora d’aquell cau pudent, violador, destructor? Quin valor ens donaves?

     I amb el teu cap, espès com un suro, graciós com el de la noia jove que havies estat i somiava, te’n vas autobús avall, amb la teva filla abandonada, cap a la llar on amb la teva mà oberta perpetues i solidifiques l’odi i la destrucció.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s