Galeria

Mercat Kuznetxni

  

    

    Entre les obres del carrer Kuznetxni i l’església ortodoxa de sant Nicolau, majestuosa i magnífica amb les seves cúpules rodones daurades com or viu, s’obre un estret passadís on dones velles exposen en un caixonet capgirat la seva minsa mercaderia: bosses d’esmetana, la quallada àcida pròpia dels països eslaus, conserves casolanes de bolets, llavors de gira-sol acabades de treure de la flor, alguns petits tapets brodats artesanalment i, en aquesta època de quaresma, ous de pasqua decorats amb colors vius, d’un gust harmoniós i barroc.

     Més enllà del passadís, al mateix carrer, hi ha una petita parada de peix, i després, cap al fons, quan el carrer recupera la normalitat amb la seva vorera ben separada de la carretera, s’obre el mercat Kusnetxni, del mateix nom del carrer, sòlid i polit.

     Empenyo la pesada porta per entrar-hi, sota el rellotge que marca un quart de deu. Dins, les rajoles blanques de les parets llueixen de netedat. Per la grandària del mercat, hi ha poques parades obertes, i els sostres alts encara fan més sensació de buidor. Però els colors vius i variats de les fruites, les seves formes arrodonides i definitives, contrasten amb la blancor diàfana i llisa del mercat.

     M’acosto als cartells damunt les fruites per saber-ne el preu. Hi ha fruits del bosc dels països del nord, morats i liles. Conec la seva acidesa perquè ja els he tastat abans. Tot em sembla car per a un país amb una desproporció de preus tan gran entre salaris i costos.

     Al fons hi ha les parades de la mel. Només dues són obertes, amb grans palanganes fondes plenes de mel pura, amb colors que van des del groc lluent fins al marró caramel·litzat, d’una textura pastosa, tant espessa que l’han de despatxar amb una espàtula. Una dependenta eixerida em crida. Una altra s’amaga darrere els ruscos, amb les cel·les hexagonals a la vista, drets damunt el taulell. Totes dues somriuen: saben que haurem de fer una representació teatral a causa de la meva desconeixença de l’idioma. La dependenta trempada em tiba amb gestos i paraules, em deixa provar diversos tipus de mel amb unes culleretes de fusta: totes són una delícia, i en trio de la més clara, rossa i daurada, encara amb olor de flors.

     Més enllà hi ha una parada de menjar preparat. Un home està pagant la seva comanda, i les dues dependentes de darrere el taulell, només veure’m, enceten una mena de desfici per deixar-me tastar menges de cada recipient. Amb un ímpetu sorprenent, m’ofereixen mostres de tots els seus preparats: gambes amb caviar verd, alls en una conserva vermella, pebrots en espècies, albergínies amb carn, peix guisat, bolets amb salsa. Tots són gustos que desconec però que valoro a partir d’aquells aliments deliciosament cuinats. M’estranya el seu neguit en oferir-me un tast de menja rere una altra de tot el seu repertori de safates, però creen una força centrífuga de la qual no puc sostraure’m. No comprenc el perquè de la seva generositat, i m’hi sento en deute. Per això, fora del meu propòsit inicial, que era comprar fruita i aliments frescos, demano una terrina d’albergínies; després torno a tastar d’una altra guisat, a ritme de llampec, i torno a demanar una terrina d’una altra menja, així, portada per l’energia circular que marquen elles, amb la seva parla incomprensible com un murmuri que se m’emporta. Després, tot s’atura i m’allarguen una bossa amb tots els aliments que, inconscient, he triat, i, acte seguit, em mostren un full amb el preu anotat. Jo el miro incrèdula, pensant que hi deu haver una coma amb decimals. No ho sé del cert, estic mig perduda, però amb la bossa a la mà trec el bitllet de mil rubles, uns trenta euros al canvi, que allà és una veritable fortuna. I quan compto els diners que m’han tornat és quan m’adono que realment m’han estafat, que m’han cobrat un preu astronòmic, impossible i irreal per aquella economia de subsistència on tothom fa mans i mànigues per poder subsistir. Però abaixo el cap, avergonyida de mi mateixa per haver-me deixat aclaparar pel vertigen de la seva tàctica, per no haver aturat la transacció a l’hora, per haver lliurat el bitllet de mil rubles i haver sucumbit a l’engalipada.

     Però més enllà hi ha les parades dels quallats de llet, d’una blancor diàfana, amb la seva massa aquosa dins de fondes galledes de metall, de moltes textures diferents. Hi ha també formatge fresc, i trenes i pans de formatge fumat, de color ros, i, com comprovaré després, de gust fort i un pèl picant. La crema àcida que compraré, amb un nom que no podré desxifrar, barrejada amb la mel, serà el meu esmorzar de cada matí en els dies que passaré en aquella ciutat. I l’estafa de la parada de queviures serà l’avís d’alarma  perquè ningú que ho torni a intentar pugui tornar-me a trampejar.

     Però cap d’aquestes vegades no m’enfadaré amb ningú perquè penso que en aquell país de guanys i despeses desproporcionats la gent ha après a tenir un concepte personal de la justícia, que aplica per la seva mà, i que aquesta és la seva única manera de tirar endavant just un dia més.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s