No cal plorar

llàgrima estàtua

S’estén la nit espessa sense deixar respir,

i és un taca negra que avança com tarquim,

i jo moro i no visc, i el cos se’m torna vell,

vèrtebres esclafades, inútils les artèries,

contorns indefinits, la pena a l’intempèrie.

 

Sense ni existència, el fred, la vacuïtat,

la humitat, la misèria, i el plor que m’ha niat.

Ningú que se m’acosti, sense cap esperança,

anys que escorren mullena, i no-res, i frisança.

Els ulls se m’esbatanen de la meva desgràcia.

 

Sóc en una illa, insomne, llançant crits com un nàufrag,

i hi ha idèntics dies, i nits pobres, suades,

i passen els ocells en estols, sens mirar-me,

en un món tot inert, sens lloc on refugiar-me.

Com ja amortallada, ni consol ni clarícia,

no afluixa el temps el càstig que fueteja el meu viure.

 

No cal aixecar els braços ni demanar socors,

ni llançar cap ampolla dintre la mar revolta,

sols marfondre’m, i doldre’m de la desplaent ventura

i mantenir els ulls secs, sens bena ni sutura.

I no esperar  cap cosa dins d’aquest malefici

de desventura fosa, que clou el meu martiri.

 

No cal plorar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s