Galeria

Perdut en la traducció

    

     —Tu creus que això és amor?

     L’Alba mira encuriosida aquell home que acaba de conèixer i amb qui ha encetat una conversa tan personal.

     —Sí, també, però una classe d’amor que no es pot incloure en el concepte habitual que tenim de l’amor —respon, mentre s’acompanya amb un gest explícit de les mans.

     Que grandiloqüent que se sent ella mateixa! Per què ha entrat tan de ple en la conversa i posa tan en evidència qui és, si no coneix de res el seu acompanyant?

     L’home la mira amb un somriure, insegur però complagut.

     —Potser sí —diu ell, i la veu és suau­—, però ells dos no es coneixen de res. A més, ell l’hi porta un munt d’anys…

     —Sí…, però jo crec que es coneixen en allò que és essencial, i que el seu amor es dóna en una solitud que tots dos viuen d’una mateixa manera…, i que no poden compartir amb ningú més.

     Entre les paraules que va triant, l’Alba observa amb intensitat aquell home que, miraculosament, és assegut amb ella. Té un cos  musculat i ferm. Tot ell és moreno, i als pòmuls i als llavis hi té uns tocs de bellesa. Els ulls són vius i inquisitius, i ja ha notat que també poden ser tendres. Amb el cabell arrissat, com una aurèola al voltant del cap, pensa que s’assembla a un romà de l’antic imperi. Ara ell, amb un gest mesurat, s’acosta la cervesa als llavis. L’Alba el troba desitjable, i li mira la jaqueta de cuir marró, que augmenta la seva masculinitat.

     Ell segueix observant-la amb els seus ulls negres, encara insegur. Abans de contestar somriu, com per evitar que entre ells s’obri cap mena d’abisme.

     —Potser sí que comparteixen una vivència única, però ell passa una nit amb una altra. Això ja no ho acabo d’entendre.

     L’Alba remena el tallat abans de contestar i es deixa caure en el plaer de l’hora nocturna en aquella taula marginal d’un bar marginal, un local on han entrat a l’atzar. Pensa i respira profundament, amb els ulls fits en el seu acompanyant. L’home li ha agradat des del primer moment, des que ell, sol, i sap que en el fons també trist, igual que ella mateixa, se li ha adreçat a la sortida del cinema. L’Alba s’ha fixat en com ell l’ha esperada dins de la sala estant. Un cop ella ha sortit, ell l’ha seguida un trosset i s’ha posat al seu costat. “Que llarga, la pel·lícula, oi?”, li ha dit. I ella se l’ha mirat i li ha contestat. “A mi no m’ha semblat llarga”. Una conversa que segueix ara, després de la proposta d’anar a fer un cafè junts.

     —Ell passa la nit amb una altra, però jo crec que la força de la seva relació rau en un altre lloc. I també penso que, en el fons, són conscients de qui és cada un, de la seva distància… —L’Alba s’atura per pensar més intensament mentre mira cap a la plaça que s’obre davant la finestra. Els llums dolços dels fanals fan íntima la nit, i gent diversa, en colles o en parelles, transiten animadament—. Saps què estic pensant? —ara somriu, com rient-se una mica d’ella mateixa, i torna a posar els ulls en els ulls atents d’ell—. Penso que l’amor potser és això, el compartir amb algú allò més important que t’està passant. I en el seu cas la relació sexual queda al marge.

     Ell es passa la mà pel clatell lentament abans de contestar. Un gest que posa de manifest la sensibilitat de la seva pell.

     —Doncs si la relació sexual queda al marge, aleshores podem parlar més aviat de complicitat, però jo no en diria amor.

     “Per què estic parlant d’amor amb tu?”, es demana l’Alba. Però sap que amb aquest home també hi està compartint la solitud del moment. I una mena d’abandó, que sap que tots dos senten. Hi ha també una llunyania entre tots dos, que potser s’acabarà fonent. Ella també es passa la mà pel coll. Ell la mira, i els seus ulls, una mica perduts, es fixen un moment en el seu pit. L’Alba sent l’escalfor que li puja a la cara. Però segueix endavant amb la conversa, com si traspassés un pont.

     —Però l’amor també és una complicitat cada cop més profunda—diu ella—. Com una transparència, com un encanteri que va sorgint entre tots dos… I ells ho viuen així precisament per la situació extrema en què es troben…—l’Alba el mira un moment abans de continuar—. I la relació sexual per si sola no crea aquest miracle.

     Ara ell es mou a la cadira amb un gest decidit. Cap a alguna banda, hi ha hagut un pas, i l’home es va sentint cada cop més segur. El to de la veu, en respondre, segueix sent dolç.

     —Però a mi la situació no em sembla extrema. Al capdavall es troben a Tòquio, una de les ciutats més avançades del món.

     L’Alba també contesta decidida.

     —Però ells se senten com s’hi es trobessin en un altre planeta, i com si només entre ells es reconeguessin com a humans. —Ara abaixa el to—. I són un home i una dona, a més, salvant la diferència d’edat. Cada un amb una aura.

     —Quina aura? —demana ell, interessat.

     —Doncs l’aura d’ella és la seva jovenesa, i la d’ell que és un vell actor de cinema, un personatge conegut, però desencisat i envellit —somriu abans de seguir, per assegurar-se que la segueix i que li interessa el que ella diu—. A més, crec que el que mostra la pel·lícula és que l’aura la té només qui nosaltres trobem que la té, i que la manté només per la seva solidesa, per la persistència en l’encanteri.

     —I, no et sembla un tòpic, això de la noia jove amb l’home madur?

     —Sí, però penso que el que és genial és que en la pel·lícula precisament el plantejament trenca amb el tòpic —ara busca de donar llum al concepte que, també per a ella mateixa, vol explicar—. I crec que és perquè els personatges es transcendeixen ells mateixos i així transcendeixen el tòpic. I és la posada en escena allò que els confereix la seva identitat.

     —Escolta, i quina relació té tot això amb el títol, Lost in translation?

     L’Alba s’ho pensa un moment abans de contestar. Avança a poc a poc en la resposta, a mesura que les idees es van obrint pas.

     —Perdut en la traducció. …la traducció tant de paraules com de sentiments…, allò que es perd quan ens comuniquem…, allò que a l’altre no li sabem acabar de dir de nosaltres, o allò que callem…, o allò que interpreta respecte a qui som, que mai no acaba de coincidir. Saps què? Ara veig que el títol és molt subtil.

     Ell va per contestar, però mira l’Alba amb un esguard profund i s’atura. S’atura perceptiblement i dibuixa un somriure pròxim. Un somriure que manté com per conjugar l’encanteri. A l’Alba li retorna l’emoció d’abans. També se’l mira, entendrida.

     —Escolta, així tu què creus que és, l’amor? —li pregunta ell encara somrient, ara amb intenció.

     L’Alba està sorpresa per aquest gir que ell ha portat magistralment. Igual que ell, riu amb neguit. Després es mira l’home una mica de lluny, sorneguera, però la seva resposta és seriosa.

     —Una sèrie de proves que es passen, potser?

     —Potser —respon ell sense fer cas de la contesta però acostant-se-li més—. Escolta, per cert, com et dius?

     —Alba.

     —Jo Francesc —diu mentre s’incorpora una mica per fer-li un petó a la galta. Un petó pell a pell, en el qual s’hi esmerça.

     L’Alba respira fondo. Encara somriu mentre se’l mira, una mica desconcertada. Després deixa anar la frase que fa estona que li barrina.

     —Escolta, jo me n’he d’anar a buscar el tren.

     Ell canvia de cara, visiblement contrariat.

     —Ah sí? Quin tren?

     —És que visc a Valldoreix i no he portat el cotxe —ara s’aixeca, mentre continua parlant—. Espera un moment, sisplau, que vaig al lavabo.

     Ell resta assegut a la cadira, de cop decaigut i pensarós.

     En sortir del lavabo, l’Alba el veu dret al costat de la barra, a punt per marxar. Quan ella se li acosta ell li fa un somriure lleu.

     —Has pagat? —li pregunta ella.

     —Sí.

     —El meu tallat també?

     —Sí.

     —No calia. Quant t’ha costat?

     —Res, deixo estar. Si fos un sopar, encara!

     “Així que no em convidaries a un sopar”, pensa immediatament l’Alba. I se’n recorda del seu home, de qui fa poc que s’ha separat, que el primer dia ja li volia donar tot.

     Ja a fora, en la nit humida i ventosa, tots dos recorren els carrers que ella segueix camí de l’estació.

     —Ha estat molt agradable aquesta conversa—diu ell, mirant cap a la foscor i amb les mans a la butxaca.

     —Sí, jo també m’ho he passat molt bé.

     —Ho podríem repetir, oi?

     —Sí, i tant.

     —Bé, jo tinc una bona tirada fins a casa —diu el Francesc, aturant-se en una cruïlla—. Queda gaire lluny, l’estació?

     —No, és a la vora —respon amb veu neutra l’Alba.

     —Doncs jo seguiré per aquí —continua ell, alhora que fa un gest amb la mà assenyalant el carrer que baixa.

     —Molt bé —fa l’Alba, veient que no l’acompanyarà a l’estació. En aquest moment, la seva expectativa s’ha trencat del tot.

     —Però ens veurem un altre dia, eh?

     —Sí.

     —Bé… —diu ell, amb un gest conformat, mentre posa una mà damunt l’espatlla de l’Alba i li fa dos petons de comiat—. Així…, ens tornem a veure, oi?

     —Sí. Ja ens trobarem al cinema —se sent dir l’Alba a ella mateixa, mirant-lo directament.

     —Ah! —respon ell sorprès—. Que ja ens trobarem al cinema? —repeteix per veure si ho ha entès bé.

     —Sí —torna a dir l’Alba amb fermesa, però en el fons amb una espurna d’esperança.

     —Bé, està bé, està bé —contesta ell mirant a terra per amagar el seu desencís. Però no fa res per capgirar aquell comiat definitiu.

    

     Mentre camina cap a l’estació, altre cop sola, l’Alba pensa que, precisament, entre ells hi ha hagut una prova que no s’ha passat. “Quina prova és? I qui és, de tots dos, qui no l’ha passada?”, es demana insistentment. Avança pel carrer sense ímpetu, envoltada per una solitud encara més fonda que la que sent habitualment.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s