Galeria

Púrria misèrrima

     El menjador sembla el d’un hospital, asèptic i impersonal. “Un hospital per a malalts mentals”, pensa l’Edwin Smith, fent una ullada aprensiva als personatges que el poblen. Ell hi va a menjar quan tot just acaben d’obrir, a les dotze, perquè així hi ha menys gent. Quan se’n va, cap a quarts d’una, davant la porta de la sagristia comença a haver-hi una cua de desesperats que li fa una aversió absoluta, i s’afanya a sortir amb passes llargues tot agafant-se el nus de la corbata, com si aquest gest el protegís de tota aquella púrria misèrrima i pudent.

     La pudor que desprèn aquell menjador de beneficència se li fa molt més evident ara que un home passa pel seu costat amb el plat de sopa. Li tremola la mà i va vessant-ne a tot el llarg de la seva caminada, i ara, mirant-lo de prop, es veu que és jove, però la inflor de la cara descobreix que és un ésser condemnat. “Condemnat”, repeteix amb repugnància el pensament d’Edwin Smith, i remena aquest mot amb horror, com si es tractés d’una substància espessa que l’ofega. “Però jo no estic condemnat”, es diu a si mateix. “Jo només he perdut la feina”, es repeteix, aferrant-se a aquests mots. Però malgrat els seus esforços, no pot enganyar el seu propi pensament, que recorda tots els esforços infructuosos durant més d’un any per aconseguir una altra feina. I es deté també en els mesos que fa que deu el lloguer del pis i l’angoixa constant amb què viu, en aquest estat vulnerable d’ocupar un lloc que no li pertoca, perquè no el pot pagar. Fa dos mesos que li han tallat la llum, i  fa dies que no té aigua. Avança la desgràcia, però ell fa esforços per mantenir-se.

     ―Escolti, si no té feina no en tenim cap culpa –li ha cridat aquest matí l’empleat de Rent-a-House a través de la porta, després d’haver-la estat colpejant una bona estona.

     Ell s’ha quedat immòbil, arraulit en una racó i tapant-se la cara amb les mans, com si aquesta posició el pogués fer realment invisible. Hauria volgut tapar-se les orelles, però un instint de protecció l’ha fet agusar l’oïda per saber fins on arribava el grau d’amenaça de l’empleat de Rent-a-House. I era absolutament intimidatori.

     ―Ja li arribarà la notificació del jutge –ha dit l’empleat, sec, tallant, menyspreatiu. I fins molt més tard l’Edwin Smith no s’ha adonat que aquesta era l’última frase que ha dit i que ja feia molta estona que se n’havia anat. Estava amarat de suor freda.

     Ara agafa una altra cullerada de sopa i l’assaboreix: té un gust indefinit, però a mesura que passa endins el va reconfortant. I mentre menja, es va mirant la colla d’indigents, alcohòlics i drogoaddictes que fan cua davant les olles, a qui dues monges inexpressives van servint.

     “Us odio tant, pòtols, perdularis, miserables!”, pensa per a si, amb la mirada altiva i el nas arrufat. “Sou escòria, pitjor que rates de claveguera, i encara feu més pudor”. Després pensa en el seu amic Orson Greisy, que està mirant de trobar-li feina de dependent als magatzems Harrods, on ell també treballa. Ell és la seva última esperança en aquesta situació de crisi desesperada en què es troba.  I amb el pensament de tornar a tenir feina, que s’expandeix en ell com un bàlsam, la sopa se li posa millor i el cos se li desembotorna.

     D’esma torna a mirar la cua, i ara s’adona que entre els indigents hi ha un home que també duu un vestit i una corbata com ell. El cabell, però, el porta tallat a estisorades, com un trinxeraire. És el primer cop que el veu i, sense saber perquè, aquest home encara li fa més aversió que els altres. “Potser es pensa que és alguna cosa”, es diu, “sec com un cadàver i amb aquest vestit lluent de brut. Quina fila més patètica”.

     L’home del vestit, amb el plat fumejant a la mà, fa una ullada al menjador buscant taula. Resta aturat un moment i es decideix a anar-se a asseure al fons del menjador, al mateix sector on es troba l’Edwin Smith.

     l’Edwin Smith es posa en guàrdia. “Ve cap aquí. Què vol, aquest perdis?

     Però l’home es desvia i s’asseu sol, en una taula pròxima a la seva.

     “Quin fàstic, no m’agrada tenir tan a prop aquest pallasso”, pensa per a si. Però després, quan amb una expressió de repulsió torna a girar la vista cap a ell, s’adona que li recorda vagament algú, i pensa si no és algú del despatx on treballava, de tan proper que per moments li sembla.

     “Bé, no en faré cabal”, es diu després, despectiu, tot aixecant-se per dur el plat buit a la pila dels bruts i marxar a corre-cuita. “No em ve de gust que ningú em reconegui, tampoc. Per descomptat, la meva és una situació totalment circumstancial…” Però el pensament li queda tallat perquè, en passar a la vora de l’home, s’ha adonat amb espant que, sota la pelleringa en què s’ha transformat l’home ben peixat que havia estat, sorgeixen encara, inconfusibles, els trets dels seu amic Orson Greisy, en qui l’Edwin Smith havia posat tota l’esperança.

     L’Edwin Smith sent una sensació de desesper tan violenta que el plat li cau a terra. I el terrabastall en trencar-se li sembla descomunal. Tot el menjador es gira cap a ell, que s’afanya a arribar a la porta, capcot i avergonyit, absolutament horroritzat de veure com, per totes bandes, fa aigües la seva vida. I sent una por atroç de tornar a casa seva, ja que és del tot conscient, perduda l’esperança, que no trigaran a desnonar-lo. I sense ni adonar-se’n, mentre va caminant sense sentit ni rumb, es va mirant portals i entrades, racons i cantonades, qualsevol lloc que pugui fer-li d’aixopluc en el moment que es trobi llançat al carrer com qualsevol dels sense sostre que van a menjar un plat de sopa als menjadors de beneficència.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s