R. I. P.

     Allà hi havia els homes, als quals havien deixat les dones,  escalfant els culs de cadira del bar, el gust amarg del tallat, el fum opressor del tabac, covant el seu ressentiment contra el món. Arrepapats en els seus carrinclons egos, en la injustícia en què ells creien que els havia sumit la realitat cruel que s’havia rabejat contra ells.

     Sotmesos en la seva joventut a una dictadura, al poder patriarcal, als abusos de poder impunes, només esperaven que els toqués a ells prendre el lloc del poder. Manar sobre les dones, sentir l’adulació cap al seu ésser masculí, que porta intrínsec ordenar i fer de dèspota, sense donar mai ni haver de comprendre res.

     Però després, a l’hora de prendre aquest paper, la realitat s’ha torçat, les figures estàtiques de la seva ment i del moment històric que van viure s’han volatilitzat, la cosmogonia de poder que sustentava el seu pensament s’ha fet ridícula, i les dones han virat cap a si mateixes, cap al seu propi interès en un món on les seves oportunitats han pres la dimensió d’una progressió geomètrica, des de la qual esperen que els homes les mirin per primer cop amb un esguard innocent, just per entendre l’ésser humà únic i riquíssim que tenen davant.

     Però aleshores, com una cosa que s’escapa a tots dos de les mans, en comptes de la trobada ve la col•lisió.

     I els homes s’enfonsen més en les seves cadires del bar, ofesos, perquè elles, des de la primera paraula no s’han supeditat en absolut, sinó que s’han mostrat riques, creatives, alegres dins de la seva independència, i amb cada rialla han rubricat que han triat la il•lusió i la bellesa, que no pensen contemplar els homes amargs davant el tallat amarg, estàtics en la seva involució, enfonsats a les cadires velles, defensant-se amb el diari o amb un llibre del món real, que entorn voleia i crea.

     I les dones, que esperaven un home fort, capaç de seduir-les amb l’alt llistó de la seva pròpia felicitat, es troben amb aquests homes esporuguits i febles, gesticulant enmig el seu propi curtcircuit, envoltats per la seva pròpia ridiculesa, donant-se fàtua importància nècia, esperant que les dones es pleguin als peus de la seva estultícia.

     I les dones, sense ni adonar-se’n ni voler-ho, graciosament, se’ls enriuen a la cara i se’n van de pressa, perquè se’n van a aprendre una cosa nova a una classe, o preparen un viatge de vacances, o van a buscar els seus fills per transmetre’ls els veritables valors de la vida, a ser persones lliures i, sobretot, capaces d’adaptar-se a tots els avatars d’aquest món en vistes a trobar-se a si mateixos, a saber-se comunicar assertivament i de tu a tu amb totes les persones, a mirar de cara el món i a ésser el màxim de feliços.

     I les dones se’n van, altre cop soles, a buscar a un altre lloc l’erotisme, convençudes del seu discurs constant amb si mateixes, altre cop reconfortades del camí que han emprès.

     I aquests homes s’enfonsen més en els seus llocs marginals, amb els seus somnis superficials i de fals erotisme, llepant-se altre cop les ferides i amb les mancances desfondades que tan sols una dona els pot omplir. Que una dona els podria omplir només en el cas que haguessin triat avançar com a persones, dignificar-se a si mateixos, no témer-se ni tenir por de perdre. Només en el cas que haguessin triat enriquir-se i proposar-se, enfront de si mateixos, amb la força de la seva vida vàlida, fer madurar els seus sentiments.

     Però aquests homes amargs, ocupant culs de cadires de vells bars, cada cop són més tronats, cada cop excaven més la seva exclusió en vertical de les deus vitals de l’existència, cada cop són més lluny de ser capaços de comprometre’s d’igual a igual amb una dona, de situar-se a la seva mida, i això que aquesta seria l’única manera de donar una oportunitat a la màgia possible, a la llàntia que espera ser fregada per algú que sap què vol quan ve l’hora que el geni li pregunta el seu desig. Perquè aleshores, quan apareix el geni, és una de les hores de la veritat, i només pot ser una la resposta: el desig que tingui valor la vida. Però aquest és un desig que no es realitza sense ser capaç de generar i atraure amor.

     Aclofats a les seves cadires, aclofats en un indret fosc i torturant, aquests homes que no saben cedir, ni enfrontar-se davant de si mateixos, consumits en el ressentiment, no fan més que seguir anihilant-se, i cada cop se senten més a prop de la mort, i intueixen, de manera indefectible, que caminen cap a la seva planificada extinció. Però no poden aixecar-se, i en comptes de prendre la vida que s’embraveix davant seu, són tan pobres que tan sols n’esperen una almoina, i si la reben se senten momentàniament satisfets. I mai no governaran ningú ni res, perquè amb la seva ànsia de domini, aquesta pulsió baixa que és en el fons de la seva degradació, s’han perdut, per sempre, a si mateixos. R.I.P.