Silenci sagrat

 

     La barca solcava ràpida l’aigua del riu i obria una ferida en la seva superfície polida com un cristall. La densa selva s’hi reflectia, i els animals salvatges de les ribes, micos, iguanes i ocells, s’aturaven en sentir-nos com a mesura de precaució.

     Vam passar entremig d’una població de cases esparses i el barquer va minorar la marxa, tant que semblava que no ens moguéssim de lloc. Llavors el meu amic i jo, els dos únic turistes enmig d’aquell entorn prehistòric, vam poder contemplar com era la vida dels indígenes del Nou Món a l’època precolombina. La situació era de sostinguda supervivència, i un ordre natural de complicat i elaborat equilibri es percebia en tot l’ambient. El silenci dels altres tripulants, tres misquitos purs, era com una profunda reverència. Per a ells, aquella era la quotidianitat. Tot, en l’entorn, expectava.

    Les cases, elevades de terra per prevenir-les de la humitat dels tolls, formaven part d’aquell ordre natural. Uns nens pescaven a una de les ribes, prop dels porcs domèstics, de pell negra, que eren dins del riu protegint-se de l’endimoniada calor. La fortor del sol damunt l’espessa humitat de la jungla convertia l’aire en una calitja roent.

     Els tres indígenes que venien a la barca van assenyalar un indret on l’aigua s’arremolinava. El seu verd lluent s’espessia i escolava vinces de negror.

     El meu amic Jorg va preparar la càmera. Anàvem cap a l’arxipèlag de Boca del Drago, a ponent, i tornaríem al continent per mar obert. Aquella era la nostra única oportunitat de conèixer i retenir aquell indret aturat en el temps, a les mítiques entranyes del riu San San.

     El barquer va fer una giragonsa per evitar el remolí, que ara sacsejava, i va passar a tocar de la riba, tan a la vora i tan a poc a poc que semblava que ens haguéssim aturat. El Jorg, a fi de trobar un bona perspectiva de l’escena, va fer un salt a terra i va aterrar al fang, enmig de les arrels aèries del manglar.

     Al mateix instant, els crits corprenedors i urgents dels indígenes ens van alertar a tots. En Jorg va relliscar i va estar a punt de caure, però al darrer instant va poder mantenir l’equilibri i retornar a la barca, al mateix temps que el cos d’un cocodril, ràpid com un llampec, es dreçava cap a ell.

     Aleshores el silenci humà pel respecte a les lleis en què estàvem immersos, i de les quals n’érem part, es va tornar sagrat i absolut.