Galeria

Tu ets la nena

     —Mama, no tinc forquilla –crida el meu germà petit assegut al seu lloc a taula a l’hora de dinar.

     Tant el meu germà gran, que llegeix un còmic, com jo ja hem començat a menjar-nos les tallarines.

     La mare feineja per la cuina. No s’asseu mai amb nosaltres, i el meu pare dina sempre a part, davant la taula baixa de la saleta, enfront del televisor engegat.

     Ella va d’un lloc a l’altre, servint, cuinant, escalfant, tenint cura de cada plat amb les seves mans fortes i delicades.

     —Mama, no m’has sentit? No tinc forquilla –rebla el meu germà, ara més alt, frustrat perquè nosaltres ja hem començat a menjar i a ell se li refreda el plat.

     —No tens forquilla? –s’estranya la meva mare–. No te n’he portat? Rosa, vés a buscar una forquilla pel teu germà –diu per entre el soroll de l’aigua que raja de l’aixeta, on està esbandint la cafetera.

     A mi em xiula la ràbia a les orelles, però resto immòbil i en silenci.

     —Rosa, que no m’has sentit? –diu gairebé a l’acte la mare, en veure que no em moc.

     —Vinga, vés-me a buscar la forquilla –em diu el meu germà petit, amb autoritat. Només té onze, però malgrat els sis anys que tinc més que ell, sap que pot manar-me.

     El germà gran just aixeca un moment el cap del seu còmic i em mira burleta.

     Jo tinc tanta ràbia que estic marejada, però no perdo el control.

     —Que hi vagi ell, mama –responc intentant tenyir la veu de normalitat.

     —He dit que hi vagis tu! –diu la meva mare perdent la paciència—. Tu ets la nena. Que és que no em vols ajudar? Vinga, ets tu qui s’ha d’aixecar.

     Controlant la violència que em sacseja, aparto el plat, a penes tocat, i m’aixeco.

     —No tinc gana –dic, alhora que me’n vaig cap a la meva habitació.

     —Escolta, però què t’has cregut? –crida la mare, darrere meu—. És que ets ingovernable, eh? Ara mateix li dic al teu pare.

     Jo em tanco a la meva habitació, amb el cor en un puny. M’assec al llit mentre sento com el meu pare s’aixeca violent i s’acosta feixuc pel passadís. Quan posa la mà al pany de la porta per obrir-la tinc tant pànic que se’m talla el respir.

     —Aixecat d’aquí, porca, i vés a servir el teu germà –crida amb ràbia, amb la saliva entre les dents.

    Jo no responc res. Tremolo tota sencera, però em deixaria matar abans d’acceptar aquesta pèrdua de valor de mi mateixa.

     —Mira’m a la cara, desgraciada! –em crida ell, alhora que em dóna un cop a l’espatlla.

     —Deixa-la…, deixa-la… –sento que diu la meva mare des de la porta, amb la seva veu llastimosa de la llagrimeta a l’ull.

     —No et mereixes res, porca! –diu encara el meu pare abans d’encaminar-se cap a la saleta i reemprendre la normalitat habitual.

     Jo esclato amb uns gemecs desconsolats, amb l’ànima desfeta. No tinc cap lloc on protegir-me, fora de mi mateixa. Però, amagada en el meu darrer reducte, sé que no cediré.

     Ara ha entrat la meva mare, amb una cara sincera de víctima, com si haguéssim d’aclarir les coses de dona a dona.

     De la meva mare no temo la seva persona. Només la seva feblesa, la seva inseguretat, la seva submissió.

     —Escolta, per què et portes així, eh? Què et costava, anar a buscar la forquilla…

     Però la veu de la meva mare se’m perd. Sé que no hi ha diàleg possible, que ella no em protegirà sinó que, ben al contrari, intentarà que em supediti sota la ignomínia. Alço la vista i me la miro, i malgrat que m’ha volgut vèncer i torçar i m’ha delatat al meu pare, sento per a ella una pena infinita, i sé que en la distància que va de l’una a l’altra hi ha, sencera, la meva salvació.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s