Galeria

Vols menjar una mica?

  

     ―Vols menjar una mica? –pregunta la Maria.

     La seva mare és en el llit alt, un llit amb la part de l’esquena regulable perquè el pacient es pugui incorporar. Els coixí al qual es repenja ha anat lliscant avall i ella es remou una mica, incòmode.

     Al petit passadís de l’habitació hi ha la taula amb la safata del dinar, que no ha tastat. La Maria li ha aixafat les patates, li ha triat el peix d’espines, li ha posat sucre al iogurt. Però la seva mare, a cada cullerada que n’hi ha volgut donar, ha fet una ganyota de fàstic i ha mogut el cap d’un cantó a l’altre, expressant una negativa clara. Ara, sense parlar, la seva mare repeteix el mateix gest.

     ―I una mica d’aigua? En vols, d’iagua?

     Ara li ofereix el got de plàstic, amb una palleta perquè, xarrupant, pugui beure més còmodament. Però la seva mare torna a negar amb el cap, amb la mirada perduda dels seus ulls apagats, feble, amortida, sense energia. Les galtes i tot el llavi de baix se li enfonsen perquè no troben el topall de les dents postisses. Sembla que es va perdent, que a cada moment se’n va anant, de mica en mica.

     ―Aviam, mama! –crida el germà de la Maria, fent un gest autoritari amb el braç, tot ell traspuant violència–. Has de menjar! Això no pot ser! Has de menjar tant si tens gana com no!

     Crida des de davant del llit, allà on també és la Maria, al seu costat. Ella és manté en un posat greu de serenitat i la seva mare els mira. En el seu mirar hi ha una certa sorpresa, un cert astorament, perquè la Maria resta amb tot l’aplom al costat del seu germà, i encara diu:

     ―Mama, si no pots menjar ara, potser podràs menjar d’aquí a una estona. Aviam si et passa el mareig.

     El seu germà s’enrigideix i quan torna a cridar gairebé no controla la seva agressivitat.

     ―Prou! Aquí hi ha d’haver una persona, només una, que digui el que has de fer! Així no te’n sortiràs! Has de menjar!

     ―Però si no puc –diu la mare feblement, amb un to conciliador–. Si només tinc mareig, què vols que hi faci? –pregunta, llagrimosa, abatuda, perduda.

     ―Doncs així fes el que vulguis! –torna a cridar el seu germà–. Això no ho puc suportar! Tu només has de fer cas d’una persona! Va bé, me’n vaig!

     I agafa la jaqueta de la butaca i desapareix, i la mare es queda afeblida, marejada, amb una expressió de desconcert en els ulls enfonsats.

    La Maria se sent més alleujada ara que el seu germà ha marxat. En tots els dies que la seva mare és a l’hospital, no l’ha mirat ni un sol cop. Feia anys, també, que no estaven en cap lloc junts, tant com el temps que fa que no es parlen.

     ―De debò que no pots menjar res, mama? No ho vols ni intentar –torna a preguntar a la seva mare.

     ―No –respon ella–. Em trobo malíssimament. Em pots apujar una mica el coixí?

     ―Sí, ara mateix.

     L’habitació fa una olor àcida. Des de la planta vuitena es veu la perspectiva de camps de conreu en aquesta part encara rural de la ciutat. La Maria mira les clapes verdes i marrons de la vegetació i la terra, i tot el cel damunt com si es tractés del no-res.

     Només queda temps per estar allà, al costat de la seva mare, un temps de neguit i també d’esperança.

     ―Hola –fa la Rosa traient el cap, amb el seu somriure sempre franc.

     ―Hola –diu només la Maria, i somriu feblement.

     ―Hola –diu la seva mare, amb un intent de somriure entre la seva expressió anguniosa.

     Les mans, blanques i fredes, li cauen sabre la gira del llençol, inertes.

     ―Què, com està avui? –pregunta la Rosa, amb el seu parlar ràpid i animat- No es torna a trobar bé? Ha menjat?

     ―No, no gens –diu la Maria amb una expressió preocupada–-. Té molt mareig.

     La seva mare la mira fixament. Es nota que li té confiança, que s’alleuja que hi sigui, que totes dues estan acostumades a una relació d’intimitat.

     La Maria fa poc que l’ha coneguda. Fa dos anys que la Rosa cuida la seva mare a les tardes, li va a fer les feines, porta el gos a passejar, i la seva mare n’hi ha parlat sempre que s’han trucat o s’han vist, sempre positivament, amb estimació, amb elogis, però com que la Maria no entra a casa de la seva mare des de fa set anys, ni a l’antiga casa ni a la nova, no l’havia coneguda mai abans.

 

*

 

     El primer dia que la Maria va anar a l’hospital, obviant la presència del seu germà, que ocupava la butaca com si fos un embalum, va dirigir-se directament a la seva mare, desfeta, amb el cor en un puny. La seva mare gairebé no parlava, com si tingués teranyines a la boca, tal com li havia parlat per telèfon, amb el cos desplomat i la pell de cera.

     Aquell dia la Maria gairebé s’havia desesperat. L’havia avisada la seva tia tolida amb un trist missatge al contestador. Amb la seva veu gemegosa, que amagava un matís de superioritat, fent una cantarella al final per donar-se a si mateixa importància, havia dit:

     “Maria, la teva mare és a l’hospital. Es veu que està molt malalta, eh?, però molt malalta. Només et vull dir això”.

     I la Maria, quan va sentir-la, va agafar un esverament espantós, com si el món s’hagués acabat, com si de la seva mare també li hagués estat usurpada la seva mort, amb el més gran menyspreu per l’amor que la Maria sentia, amb tot allò que feia referència a la seva mare pres, sense motiu, sense sentit, dins de la més gran absurditat, igual que en  la seva vida. Va pensar que potser ja s’havia mort, i es va imaginar la representació del seu enterrament, el seu cos dins de la caixa, la buidor absoluta i el no-res amb el qual ja mai més podria dialogar, ni tenir cap de les converses urgents que calien, i el dolor de ganivet clavat per sempre més damunt de tot allò que era irreversible.

     I es va preguntar si aniria a l’enterrament, i va pensar que no, que si tot ja era perdut, què hi podia anar a fer allà, quin podia ser el seu lloc a l’església, si no tenia ningú que estigués al seu costat, si la seva mare ja havia triat els seus germans, si només podria anar d’amagat a aquella representació que la trencaria per dintre i que la faria bolcar-se en un plor inconsolable per sempre més.

     Les cames no l’aguantaven i es va posar al llit, sense esma. Però al llit, de cop, li va venir la idea de trucar a l’hospital. No creia que la seva mare se’n sortís, però potser algú podria dir-li com estava, i quina era la seva situació, o què havia passat, o com es trobava. Potser algú aliè a aquella família podria informar-la. Potser no tot estava irremissiblement perdut.

     Va demanar a informació telefònica el número de l’hospital i hi va trucar. Es trobava quasi en estat de xoc. Quan li va respondre l’operadora va preguntar a quina habitació era la senyora Lola Ros, i aquesta, després de consultar-ho durant una estona curta que a la Maria li va semblar insuportable, li va respondre amb tota normalitat que es trobava a la habitació 831.

     La Maria va respirar. Tenia por de trucar, però després va pensar que també podia penjar en qualsevol moment. Ni es veia en cor ni estava disposada a parlar amb el seu germà, però no desitjava res més que saber com estava la seva mare.

     Va agafar el telèfon una veu completament desconeguda, parlant la llengua amb un accent sud-americà.

     ―La senyora Lola, hi és –va preguntar la Maria, agafant amb força el telèfon.

     ―Sí, sí. Li passo –va respondre la veu.

     La Maria estava esbalaïda que li passessin la seva mare.

     ―Hola –va fer la veu de la seva mare, embarbussada, com si li faltés la circulació.

     ―Hola mama, com et trobes? –li va preguntar la Maria, retornada.

     ―Més bé –li va respondre amb la mateixa veu pastosa i inconnexa la seva mare.

     I la Maria li va dir que hi anava de seguida, que només trigaria el que tardés a arribar-hi amb el cotxe.

     Llavors, aquell dia, va conèixer les persones que formaven el nucli de la seva mare en aquella època de la seva vida. Un nucli del qual ella n’era exclosa.

     Era última hora del migdia quan a l’habitació va entrar una noia de cabell llarg, figura prima, cara picardiosa i un gran somriure. La Maria se la va mirar estranyada per la seva seguretat en entrar, per la proximitat amb la seva mare que mostrava la seva mirada i l’escalfor de la seva veu quan va parlar-li.

     ―És la Rosa –va forfollar amb esforç la seva mare, presentant-li.

     I la Maria la va veure com una persona desconeguda i estranya, del tot diferent de com se l’havia imaginada cada una de tantíssimes vegades que la seva mare n’hi havia parlat. I aquella noia es va acostar a la seva mare i li va fer carícies a la cara i les mans, i li va fer petons amb molta tendresa, i la seva mare, des de la seva cara de vella, somreia feblement però amb una satisfacció tan gran que semblava que hagués recuperat part de la vida.

     La Maria, aleshores, va sentir una gran tristesa, perquè ella no podia fer cap d’aquelles mostres d’estimació a la seva mare, encara que el seu amor per ella era tan gran que li cremava, tant com el dolor, que era indestriable de l’astorament que li provocava que tot allò que passava fos veritat, tot el seu aïllament, i el fet i el significat que la seva mare l’hagués abandonada.

 

*

 

     I ara la Rosa torna a acaronar la seva mare i li fa un petó tendre al front sense deixar de somriure-li molt a prop de la cara, i es pot veure amb tota senzillesa que són dues persones que s’estimen i s’admiren. I li torna a preguntar si ha menjat avui, sense deixar d’acariciar-li la mà.

     La seva mare, mentre mira la Rosa, prem els llavis i fa que no amb el cap.

     ―I no heu trucat a la infermera? –pregunta la Rosa, mirant la Maria.

     L’energia del seu cos ho omple tot. Té la seva pròpia vida, i no l’aclofa ni l’enfosqueix cap sentiment complex ni confús. La Maria també se l’estima, aquesta noia franca, directa, que parla tan de pressa que s’embarbussa una mica al parlar, com si prengués carrera i unes paraules xoquessin contra les altres. I té sempre a punt un somriure fresc.

     ―No, no l’hem trucada, però ho podem fer, si et sembla bé –respon.

     ―Sí, sí. L’hem de trucar ara mateix –diu la Rosa, agafant el timbre de mà que hi ha a l’extrem del cable, enrotllat a la reixa del llit.

     El llum vermell s’encén, i això vol dir que les infermeres ja estan avisades.

     A fora se sent el so dels carros que passen a recollir les safates del dinar. Hi ha soroll de plats i coberts que xoquen, i les veus de les auxiliars que parlen entre elles o amb algun malalt. La Maria pensa que també aquí el temps té les seves pautes, i aquesta partició en activitats establertes segons els horaris és l’únic que dóna una sensació d’estabilitat i un cert sentit a les hores d’espera  a l’habitació de l’hospital. Ella espera que la meva mare es curi, però no sap què pensar. No sap ni perquè la van ingressar, la seva mare. Abans del missatge al contestador del telèfon de la seva tia ja feia una setmana que estava al Departament de Cures Intensives. Tampoc no sap ni què ha tingut, ni què li passa ara, ni quina serà la seva evolució. I aquesta ignorància la desespera.

     Ha volgut parlar amb el metge que la porta, però li han dit dues vegades que el metge no hi era i que havia de demanar hora per entrevistar-s’hi. Ara espera que les infermeres li transmetin l’hora que el metge li doni.

     ―Que no t’ho ha dit, el teu germà, què ha tingut la teva mare? –li va preguntar fredament la infermera, la primera vegada que la Maria li va preguntar–. Vosaltres, la família, us heu de comunicar –li va dir com en un retret.

     I la Maria va sentir una vergonya fonda, com si realment res l’autoritzés a fer aquesta pregunta, com si fos algú que no tenia cap dret a saber res de l’estat de la seva mare, que havia estat a Cures Intensives durant una setmana sense que ningú no li hagués dit res, que ara es trobava molt malalta en aquella planta de l’hospital, on a cada moment semblava que s’escolés més i més la seva vida.

     Aquesta vergonya la Maria també la sentia davant la Rosa, com si hi hagués una cosa molt fosca i molt terrible que hagués comès que hagués obligat la seva mare a rebutjar-la com a filla, a fer-la fora del seu costat, a negar-li l’entrada a casa seva i a protegir-se’n. I tota aquesta situació en aquell moment, que necessitava forces per preparar-se en cas que vingués el pitjor,  l’omplia de perplexitat i d’un dolor tan profund que l’extenuava.

     ―Ha de menjar –diu ara la Rosa a la seva mare, fent veure que la renya-. S’ha d’esforçar una mica –li repeteix, estrenyent-li totes dues mans.

     ―Sí, però potser és millor esperar una mica, a veure si li passa aquest mareig –diu la Maria, des dels peus del llit, allunyada d’aquella escena entre dues dones que tenen una relació tan propera.

     El llum vermell segueix encès, i una infermera entra lleugera a l’habitació, professional, directa. Apaga el llum i es mira la mare de la Maria.

     ―Per què m’han cridat? –pregunta comprovant el sèrum.

     La Rosa s’aixeca d’una revolada, espolsant-se el cabell i agafant-se’l com si es volgués fer una cua.

     ―És que estem preocupades perquè no menja res. Ahir ja no va menjar en tot el dia, i avui tampoc no ha dinat –diu de pressa, interrogant la infermera, preocupada.

     ―Sí, no menja res. Fa patir, això –corrobora la Maria-. No s’hi pot fer res?

     La infermera té una expressió neutra. Mira els ulls desorientats de la malalta i li diu amb una veu molt alta:

     ―Per això ja pren medicació. No n’hi podem donar més fins que demà no passi el doctor. Però pel mareig, si de cas, potser li anirà bé una cullaradeta de primperan.

     ―Sí, mama –diu la Maria-. Això potser et traurà les ganes de vomitar. I també fa venir son, oi? –pregunta ara a la infermera.

     ―Depèn del pacient –respon la infermera-. Ara l’hi porto, Lola, no pateixi –diu, ja marxant.

     ―Primperan? –pregunta la Rosa-. Em sembla que és el que li van dur ahir, i no li va fer res.

     ―No era primperan –diu la mare de la Maria, movent d’esma una mà.

     ―No? No era primperan? –contesta la Rosa-. Doncs potser no. Jo ja no m’hi entenc, amb tants medicaments.

     ―Això t’anirà bé, mama, ja veuràs –li diu la Maria.

     Segueix als peus del llit, gairebé sense participar en res del que hi passa,  realment sense ser necessària, només observant.

     Parlant i fent soroll, les auxiliars entren a l’habitació a buscar la safata.

     ―No ha menjat res! –diu la Rosa.

     ―Com és, que no ha menjat res? –diu una de les auxiliars-. Així no es posarà bona!

     ―No s’endugui el iogurt que intentaré que se’l mengi després –li demana la Rosa- Ahir, a poc a poc, li vaig anar donant i se’l va anar menjant –diu a la Maria, girada cap a ella i balancejant el cos.

     ―Se’l va menjar? Molt bé –respon la Maria–. Molt bé, mama.

     La infermera porta l’ampolla del primperan i n’aboca en una cullera.

     ―Vinga, a veure si això va bé –diu una mica distreta, posant cura en l’acció que està fent.

     La Rosa agafa un tovalló de paper i li posa sota la barbeta.

     ―Au, va, Lola, que això li anirà bé –li diu, animosa.

     La mare de la Maria estira a poc a poc el llavi enfonsat, que tremola una mica. La infermera li dóna el xarop i la mare de la Maria fa un gest d’angúnia.

     ―Ja s’ho ha empassat? –li pregunta la Rosa mentre li eixuga la boca amb delicadesa.

     ―Ah, quin mal gust –diu la mare de la Maria, amb una expressió de fàstic-. Ara tinc pipí.

     ―Ara té pipí? –repeteix amorosament la Rosa-. Ara té pipí? Doncs vaig a buscar l’orinal. No pateixi que torno de seguida, Lola. No me’n vaig, no. Només vaig al bany.

     ―Aviam si això li va bé –diu la  a la infermera, que mira com està el catèter del braç.

     Però aquesta sembla que no l’ha sentida i se’n va sense contestar-li.

     Llavors és quan arriba altre cop el seu germà, amb el seu aire de violència continguda, respirant feixugament.

     ―Has menjat o què? –pregunta a la mare de la Maria, amb un lleu to de retret, acostant-se al llit

     La mare de la Maria nega lleugerament amb el cap, amb els ulls baixos, encara amb l’expressió d’angúnia a la cara. Els alts pòmuls que sempre li havien donat una sensació d’elegància han caigut, i ara li fan tenir un aspecte malairós.

     ―Com que no has menjat? –diu entre dents el seu germà-. Doncs has de menjar!

     La Rosa entra amb l’orinal pla a la mà i la mare de la Maria se la mira com buscant ajuda.

     ―No ha menjat? –pregunta el seu germà a la Rosa.

     -Menjarà després –respon la Rosa amb la veu ràpida i forta-. Ja ho ha dit la infermera, que mengi quan li hagi fet efecte el xarop.

     ―Has pres un xarop? –pregunta a la mare de la Maria-. Quin xarop ha pres? –demana ara a la Rosa.

     ―Ah, jo no sé quin nom ha dit –respon la Rosa-. Però quan li faci efecte menjarà.

     El seu germà fa el posat de no quedar-se conforme, però no hi té res a afegir. El procés que ha de seguir el tema del menjar li ha quedat ben clar, i es queda mut.

     ―Vinga, Lola, que farà pipí –diu a la mare de la Maria.

     ―Em sembla que ja me l’he fet –respon ella, amb una expressió compungida i preocupada.

     ―Ja se l’ha fet? –riu rient la Rosa-. I com és? No pateixi gens, que jo la netejo ara mateix. Vaig a buscar aigua amb sabó. Els bolquers son a l’armari, oi?

     I quan la Rosa torna amb la gibrella i l’esponja, tant el seu germà com ella surten, ella cap a la sala d’espera, ell cap a la màquina de begudes.

     Asseguda al desangelat sofà, desfeta, la Maria pensa que tots els anys d’incomunicació entre la seva mare i ella, instigats pel seu germà, que ha manipulat la seva mare per fer-se ell sol amb l’herència, han creat un abisme que res pot salvar, ni aquesta força que ha aparegut de cop, més poderosa que res, que és la mort imminent de la seva mare. I ara el dolor del seu plor inclou també l’acceptació de totes les pèrdues i del buit sense fons, astorador, que li quedarà per sempre.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s