Del llit estant

—Dorms?
—No…
—Saps què?
—Mmm…
—Ahir es va quedar un noi a dormir amb mi.
—Sí?
—Sí. Ja feia dies que em trucava. És un alumne meu i ahir vam anar a ballar a la Festa Major.
—…
—És deu anys més jove, gairebé com tu. Eren les cinc de la matinada i havíem begut una mica, i ell em va dir de venir a casa a prendre un cafè. No tinc cafetera, però igualment li vaig dir que sí. Vam prendre un got de llet calenta. Després ja s’havia fet molt tard i li vaig dir d’estirar-se amb mi, al meu llit.
—Sap que estàs embolicada amb mi?
—Sí. L’hi havia explicat abans.
—I què va passar.
—Ell no ho veia clar, això de dormir junts. No acabava de confiar en mi, en les dones d’aquí.
—D’on és?
—De l’Argentina.
—I…?
—Després va dir que sí. Em va preguntar si jo creia que podríem només dormir. Jo li vaig contestar que de ben segur.
—…
—Ens vam despullar sense mirar-nos, i ens vam deixar posada la roba interior.
—Per  què?
—Encara no ens havíem tocat. Només havíem ballat molt junts, però no teníem prou confiança.
—T’agrada ell?
—És el mateix que ell em va preguntar.
—I què li vas contestar?
—Que no ho sabia. Llavors li vaig demanar si li agradava jo, i em va dir que sí, senzillament, molt suaument.
—I què va passar?
—Ens vam abraçar al llit, una mica desconcertats. Estàvem gairebé immòbils, abraçats. Després jo em vaig posar plana i ell em va acariciar l’escot i els pits, per damunt dels sostenidors, amb molta delicadesa. Era un lloc que li agradava, que ja  abans m’havia mirat moltes vegades.
—I tu, que vas fer?
—A mi em va plaure. Em va abaixar el tirant d’una banda i em va acariciar el pit nu. Després va fer el mateix amb el de l’altra banda. Tot en silenci, molt tendrament. Érem gairebé a les fosques. Només se sentien els respirs.
—T’agradava?
—Sí. Em va preguntar si normalment dormia amb els sostenidors, i li vaig dir que no, que avui era perquè estava amb ell. “Per què no te’ls treus?”, em va demanar, fluixet.
—Ho vas fer?
—Sí.
—I després?
—Després em va fer una sola carícia ampla, i va deixar la mà plana a un costat.
—I…?
—Li vaig preguntar si em volia fer l’amor, i em va dir que no n’estava segur. Llavors em va acariciar els llavis. Li vaig demanar si tenia por de les dones d’aquí, i em va contestar que tenia por de les dones en general. També em va dir que al vespre, quan venia cap aquí, havia pensat que avui no faria l’amor amb mi, que volia respectar-me.
—Respectar-te?
—Sí, perquè sóc la seva professora, va dir. Ell té aquesta idea del respecte.
—I què més va passar?
—Em va preguntar si estava enamorada d’un altre home.
—I tu què li vas contestar.
—Li vaig dir que potser sí.
—Sí?
—Sí. Però no m’estrenyis tan fort. Gairebé no puc respirar.
—I després?
—Res. Després em vaig girar d’esquena a ell i em va acariciar molt dolçament el cabell. Tots dos callàvem.
—Què més.
—Li vaig dir que em podia tocar, però ell no gosava. Li vaig dir que li volia demanar una cosa, però al final no li vaig dir, encara que va insistir.
—Per què?
—Perquè em va semblar egoista, per part meva.
—Què li volies demanar?
—T’ho diré després. Al cap de poc es va girar ell d’esquena, però seguíem molt junts. Jo em vaig tombar de cara al seu cos. “Puc tocar-te jo?”, li vaig preguntar, i va tornar a dir senzillament que sí, molt baixet.
—I què vas fer?
—Res. Li vaig acariciar el pit, i vaig anar recorrent el seu cos fins al llombrígol. Té un cos molt bonic, amb un pèl molt suau. Ja m’havia agradat des del primer dia. Després li vaig acariciar l’esquena i el clatell, molt lentament, i ell s’estremia una mica. Només se sentia el seu respir fondo. El vaig acariciar bastants cops, molt conscientment, i sé com ell ho agraïa.
—Eva, i què més?
—M’agradava l’olor de la seva pell. Li vaig fer uns petons petits, no com els que et faig a tu. Molt lleus. I em vaig tornar a girar. Ell es va tombar cap a mi, també. I aleshores em va tornar a preguntar que què havia volgut demanar-li.
—Què era, Eva?
—Res. Una cosa molt senzilla. Només que m’acariciés l’esquena. Això i prou.
—Això i prou?
—Sí.
—I ho va fer?
—Sí. I, saps què?
—Què?
—Que jo pensava en tu i en com m’agrades. Només en tu.
—Eva…
—Ja sé que no pot ser, però és així.
—Potser avui és l’últim dia que ens veiem.
—Ja ho sé, però vull dir-te que tu ets una de les poques persones amb qui puc ser feliç. Que em fa feliç només que hi siguis, que ho omples tot, que generes el meu món. Això he descobert aquesta nit.
—Deixa’m que et besi.
—Sí.
—I què més va passar, amb ell?
—Em va dir que tenia una pell molt bonica. Se sentia el frec dels seus dits acaronant-me. Les seves carícies em feien sentir un plaer molt profund. I jo pensava en tu, emocionada.
—Què més va passar?
—Em vaig mig endormiscar, i després ja va sonar el despertador.
—No vau fer l’amor?
—No. Només el que t’he dit.
—Se’n va anar de seguida?
—Sí, se n’havia d’anar. Abans de marxar es va asseure al meu costat del llit i em va abraçar. Em va dir que era molt bonica i molt dolça. Ho va saber acabar bé, i em va deixar molt plena. No com quan te’n vas tu, que sembla que em vulguis escatimar el darrer temps.
—No ho diguis, això.
—Però és que és cert. Quan ha marxat és quan t’he trucat. Volia parlar-te, sentir la teva veu. No sabia que podria tornar a estar amb tu abans que marxessis de vacances, que la teva dona no hi seria.
—Potser després de l’estiu no tornarem a estar junts. Potser ho hem d’acabar aquí.
—Ja ho sé. Però deixa’m dir-te que t’estimo. Encara no t’he he dit mai abans. Aquesta nit me n’he adonat.
—…
—Què tens?
—Jo també t’estimo… i perdona’m.
—No passa res. I millor que sigui així, que ens hàgim estimat.
­—Sí.
—Sí. Em vols fer, potser per última vegada, una cosa?
—I tant. Què vols?
—Els petons que només tu em saps fer, per no oblidar-los mai més.
—T’estimo, sents?
—T’estimo.
—Eva, ara no vull que sigui l’última vegada.
—Per part meva, ja sí. També m’he adonat d’això, aquesta nit.