Ciutat populosa

Barcelona,

blau de llet al cel,

els homes, formigues,

populós cau ple,

gent enterbolida.

Pampalluga a l’ull

dels llums del comerços,

tot un embalum

de consum i escreixos.

La gernació fosca

que pobla la rambla,

ebullició negra,

la ciutat s’estanca.

I allà al fons, el mar

puríssim, blau tendre,

una immensa pau

solitària, densa.

Mar, dúctil mirall

del cel que enllumena,

aliè, va parlant

amb tots els planetes.

Carícia

Es faria una carícia
per a mi
un dia
des d’una mà volàtil
masculina?
Només aquesta mà
recompondria vida
només la carícia
refaria ponts
i peces escampades
que no em trobo,
escindides,
em reconstituirien,
prendrien el meu nom.

Truncament

Un cafè a la ciutat
on venia amb tu, nit clara
que s’obria pels carrers
en veure la teva imatge.
Si haguessis sigut tu l’home
que podia acompanyar-me
la densitat d’aquell temps
hagués traspuat fragància.
Com els astres expectants
el desig s’equivocava,
creia en un embruixament
que a punt de nit es truncava.

Pluja densa

 

Vespre trist, de col·legial,

solitud i pluja densa,

els mitjons blancs bruts de fang,

l’aire carregat d’absència.

Verd als arbres, traspuant

el temps melangiós que alena,

els passejos són deserts,

les estàtues indefenses.

S’escola aigua en regalims

d’una pena que es dispersa,

no hi ha horitzó, sols boirim

per on s’enfosqueix la pèrdua.

 

Centelleig

 

Tumult de colors al vent

que voleien dels teus mocadors,

centelleig de gemmes i joiells

l’espessa cabellera com l’ònix sumptuós.

 

Per escales i porxos del carrer populós

jo esguardo com crema el teu mirar,

el que toca reviu d’escalfor

com al forn de la farga el metall es desfà.

 

I vull només atraure’t cap a mi,

ésser indomable que em retens, captivat,

dona que prodigues la mel, l’oli i el vi,

maga que multipliques les àmfores de blat.

 

Blanc i blau

Farbalans a les teulades

i tu baixant per l’escala,

el blau flonjo dalt del cel,

blanc lluminós a les cases.

La cabellera esplendent

i la faldilla estampada,

t’espera la mar pacient

amb la rialla dibuixada.

Em frega el teu alenar

quan arribes a la plaça,

per un bes tot l’amor meu

et posaria a la falda.

I ens bressolaria el mar,

mar català, mar de pàtria

blau i blanc, vela i vaixell,

i el teu perfum d’illa clara.

Amb tu

 

Era el sol

suau com un somriure,

el dia íntim

amb el vent estrenat,

l’escalfor

que el teu cos desprenia,

el present,

feliç com no ha tornat.

Aleshores

era al centre la vida,

els camins,

tots ells serenitat,

la bellesa

pregonament vivia

i dolçament fruïa

del temps enamorat.

Poble nivi

Nia l’oreneta
sota les teulades,
al fons de l’alt cel
l’àguila s’enlaira.

Encarat al sol,
poble de calç blanca,
tens el borrissol
del bosc i la prada.

Canta el rossinyol,
refila la garsa,
i pels esbarzers
el verdum s’encanta.

Entre vells olius
i vinyes sagrades
viuen alvocats
mangos i papaies.

Floregen els cards,
s’alcen els baladres,
i tu ets com corol·la
entre les muntanyes.

Tot el sol, sencer,
enjoia les cases,
al mig dels jardins
gràcils les fonts ragen.

T’eleves, concís,
poble nivi, i cantes
la més neta pau,
la passió de l’aigua.

Tres rius llargs travessen
recs i fondalades,
on el camí es perd
l’oblit t’assenyala.

Folre

 

La meva vida és

el folre d’un vestit

grisós, prim, transparent,

amb un caient feixuc,

soterrat just endins,

de vegades suat,

constantment amagat.

Un teixit secundari,

el revés d’un vestit,

la pell tendra del fons

en contacte amb el plany,

isolat en l’oblit,

adaptable, conscient,

sempre a frec d’una dona.

Però, íntim i retret,

sap el color del sol

-textura de filassa

dels seus rajos rotunds-

quan a l’estenedor,

després de la bugada,

solemnement del dret

a cops pren rellevància.